El rebombori generat per l’última cançó de Shakira, la sessió 53 amb el productor musical Bizarrap, acapara totes les mirades. des de fa dies. Les xarxes en van plenes i s’estudia cada moviment de la cantant colombiana així com la lletra enverinada cap al seu ex, Gerard Piqué, i la seva nova parella, Clara Chía, amb qui la va enganyar durant mesos. Les opinions al respecte han sigut molt diverses i polaritzades. Al marge del soroll, els experts temes de gènere tenen visions diferents sobre la polèmica. En el que coincideixen, però, és en el fet que el debat sobre Shakira està desviant el focus de qüestions realment importants per al feminisme i el canvi en el paper de la dona en la societat.
La periodista i divulgadora feminista Natza Farré creu que “la vulgaritat” del debat és el que el fa farragós, perquè a hores d’ara ja s’hauria de superar la visió de parella romàntica monògama que està en el centre de l’afer. “És el moment d’entendre que no som éssers monògams en general. La fi de l’amor o que et deixin per una altra persona és un fet comú, la vulgaritat del tema cansa i evidencia la immaduresa emocional de la societat”, assenyala Farré.
La periodista assegura que els artistes han d’expressar-se com vulguin perquè per això ho són, però insisteix que el problema és que “sempre parlem de coses banals i deixem de banda les coses que realment ens preocupen a les feministes i que són crucials”. “Si parlem d’això no es parla tant dels assassinats que no s’aturen, de les violacions, de les discriminacions constants, del sostre de vidre… Hem embogit amb la cançó i si continuem així perdrem tot el criteri”, raona.
La masculinitat tòxica, una part del debat que es podria aprofitar
Farré creu que si ens concentrem a debatre sobre una relació com aquesta i les reaccions dels implicats acabarem sense saber què és realment empoderar-se. “Al patriarcat li interessa generar aquesta discussió, perquè quant més discutim entre nosaltres millor. Ens oblidem de l’important, per això no els hem de seguir el joc”, conclou.
Un dels aspectes que seria “útil” debatre partint de la famosa cançó de la cantant colombiana és la masculinitat tòxica. Això és el que defensa Isabel Villegas, experta en feminismes de la Universitat Pompeu Fabra. “Estem centrats en les crítiques a la cançó i ningú mira la masculinitat tòxica i tancada de Piqué, que pot traslladar-se a molts altres homes”, raona abans de carregar contra els qui la critiquen a ella per una cançó i no a ell per haver-la enganyat amb una dona molt més jove i subordinada seva a la feina.
“És molt més interessant posar el focus en ell, perquè serveix per desmuntar la masculinitat tòxica de molts homes i pot servir perquè els joves que el tenen com a referent recapacitin sobre aquest comportament”, explica l’experta. Villegas critica que els fills de la parella només s’hagin tingut en compte un cop ella ha fet aquesta cançó tan explícita i no quan es va saber que ell l’havia enganyat a casa seva i amb els fills presents. “Ningú es va escandalitzar per l’exemple que ell donava als fills humiliant públicament la seva mare amb una altra dona”, critica.
Shakira, una més de la tradició musical post-ruptures
A banda, Farré recorda que lletres com les de la Shakira “sempre s’han fet” i cita específicament Rocío Jurado, una referent en aquest tipus de cançons. “La música està plena de cançons que parlen d’aquestes coses i ho segueixen fent tant homes com dones. Una de les coses que em sobta del debat és que això ja s’ha fet i es seguirà fent, no és cap novetat”, apunta.
“Shakira no s’ha caracteritzat mai per ser subtil, les seves lletres sempre han anat en aquesta línia. Hem de recordar que parlem d’una cantant i d’un futbolista, que no poden ser en cap cas referents de res”, resol. Afegeix que Shakira ha fet el que ha volgut i per aquesta banda sí que és feminista, però insisteix que no pot ser un referent del moviment ni hem d’analitzar si les seves cançons són feministes o no. “Si fem això ens perdem”, avisa. “És obvi que la cançó no ho és i que té diversos problemes, però el debat ens ridiculitza”, insisteix.
La trampa autoimposada de les dones
En aquest sentit, Villegas creu que no s’ha de jutjar la cançó segons el feminisme. “Com a dona no has de ser sorora amb totes les dones, no és obligatori que ho siguis amb les que et fan mal. És trampós criticar Shakira per això”, adverteix l’experta, que creu que analitzar la cançó des d’aquesta perspectiva perpetua una moral concreta “relacionada amb el cristianisme”. “Shakira, com altres dones, no es queda a casa plorant. S’ha reivindicat i ha continuat amb la seva feina, utilitzant una cosa que li ha fet mal per alimentar la seva figura”, subratlla.
Villegas creu que la producció cultural ha de servir per analitzar i debatre sobre qüestions relacionades amb el feminisme i que en aquest cas el debat més interessant seria el qüestionament del mite de l’amor romàntic. “No s’ha de jutjar l’artista o sobredimensionar el debat, però es pot utilitzar per parlar de com les dones sempre surten perjudicades de l’amor romàntic, com són reemplaçades per altres dones més joves i que això no hauria d’enfonsar-les”, insisteix.
L’experta creu que el feminisme no ha de jutjar totes les dones que fan coses públiques i sobretot hem d’intentar “no ser policies de nosaltres mateixes” constantment.
El reggaeton, un estil “infecte” que promou la hipersexualització
Mentre era viu el debat sobre Shakira, ha esclatat el cas del vídeo del ‘perreo’ a una discoteca barcelonina per a joves d’entre 14 i 16 anys, que ha estat molt polèmic en els últims dies. En aquest sentit, les expertes admeten que el qüestionament de balls o estils musicals s’ha produït sempre, però en el cas del reggaeton el rebuig és encara més gran. Si bé és cert que entre els joves és un estil hegemònic, gairebé l’únic que molts escolten, es tracta de música eminentment masclista i que hipersexualitza la dona. Per això, Farré no dubta en qualificar-la “d’infecta”. “És xocant i preocupa la hipersexualització general de la joventut i les nenes, com també preocupa per altra banda el consum de porno masclista, l’únic que existeix”, assenyala Farré.
La periodista admet que en la seva època de joventut també es ballava música masclista o es feien balls qüestionats, però insisteix que la situació actual fa “angoixa”. “Et fa preguntar-te si hi ha consciencia entre les noies del que s’està fent o si és un divertiment. És un codi entre la gent jove que estableix que la dona és submisa i l’home fa el que vol?”, es pregunta Farré. La periodista defineix aquesta música com estereotipada i lamenta que un gènere tan popular fomenti la submissió i una manera d’entendre el sexe “totalment esbiaixada”.
1 
