Carles Puigdemont carrega contra el Govern de Salvador Illa coincidint amb els dos anys de les eleccions al Parlament de Catalunya, que van portar al cap de files del PSC a la presidència de la Generalitat a finals d’agost del 2024. En un fil llarg a la xarxa X, el president a l’exili considera que “el carrer s’escalfa i s’afarta”. Ho ha dit coincidint amb una nova tongada de vagues del sector educatiu, amb protestes que han tallat carreteres i accessos a Barcelona i amb el centre de la ciutat que ha viscut una nova manifestació dels docents.
— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) May 12, 2026
“El carrer s’escalfa i s’afarta. No només per la qüestió educativa. I més tard o més d’hora trobarà una via per expressar un malestar que va en augment”, diu Puigdemont. A parer del president de Junts, “la vaga educativa i la mobilització del sector de l’ensenyament han estat un èxit contundent. No sé si en són conscients, però el Govern Illa té un (altre) problema. Només us heu d’imaginar què dirien els seus predicadors (que cada dia són més, i per això els importa més la flotilla que la infiltració) si el responsable d’haver infiltrat policies a les escoles i haver dit que això li semblava “democràtic” fos un govern de Junts”.
Puigdemont tilla el Govern d’Illa “com el més espanyolista de la història”. Afirma també que ja havien avisat que “la desconstrucció de la nació” era una de les prioritats del PSC, començant pels mitjans públics, la policia, l’educació, la sanitat, la llengua i la projecció exterior de Catalunya. “Tot el que des de la fi biològica del franquisme havia estat l’expressió de la Catalunya més pròspera, moderna, democràtic al llarg de dècades, ha estat substituït per una visió submisa, espanyolitzada, mediocre, adotzenada d’entendre l’autogovern i les institucions seculars dels catalans”, denuncia el president a l’exili.

“L’estratègia de l’anestèsia i de l’amnèsia”
Segons Puigdemont, el PSC aplica “l’estratègia de l’anestèsia i de l’amnèsia, que a còpia de creixents subvencions i controls sobre els mitjans de comunicació s’imposa indolentment en l’imaginari col·lectiu”. “Cada negociat socialista té el seu escolà que vetlla per l’ortodòxia de la nova doctrina que cal predicar; qui se n’aparta ho nota al seu compte d’explotació. Qui pel contrari és un bon creient, té premi”.
I això, afegeix el polític, fa que els socialistes “tinguin la tranquil·litat de poder defensar com a “democràtic” allò que en la dictadura era contestat per tota l’oposició democràtica (inclosos els moviments socialistes de l’època) i no tenir por a cap terrabastall. S’han assegurat la tranquil·litat de la bassa d’oli”.



