Hi ha una constatació política molt potent que no es pot obviar de cap anàlisi: el PSOE és el centre real del poder de l’Estat. No Madrid abstractament, no Espanya com a concepte vaporós. El PSOE. Amb totes les seves contradiccions, guerres internes, casos de corrupció, baronies territorials i crisis cícliques. Sempre acaba sobrevivint. Sempre acaba governant. I, sobretot, condicionant el tauler d’escacs català.
A Catalunya, Salvador Illa governa la Generalitat amb una idea simple, però efectiva: el PSC és avui l’únic partit català amb connexió directa al nucli de comandament de l’Estat. Això és poder. No retòrica. No simbolisme. Poder administratiu, pressupostari, judicial i institucional. I aquí és on ERC, que el va investir, queda atrapada. Perquè els republicans no negocien els pressupostos només amb Illa. Negocien sobretot amb Pedro Sánchez. Les grans carpetes —infraestructures, finançament, traspassos, inversions— depenen d’una bilateral Estat-Generalitat i de la “voluntat política” del govern espanyol. És a dir, del PSOE.
Això explica per què ERC continua sostenint governs socialistes tot i el desgast intern i evita convertir conflictes com el cas Trapero en una crisi definitiva. I explica, sobretot, per què Junqueras ha assumit que avui la influència institucional pesa més que la confrontació. ERC sap perfectament que les eleccions del 2024 van tancar un cicle polític i el PSC va consolidar-se com a primera força. Davant d’això, els republicans han optat per una estratègia de supervivència: conservar capacitat d’incidència allà on encara poden tocar poder real.
Mentrestant, el PSOE ha aconseguit convertir-se en el gestor de la descompressió catalana. Sánchez ha entès que l’Estat no necessitava derrotar emocionalment l’independentisme; només calia administrar-lo, fragmentar-lo i integrar-ne una part dins la governabilitat espanyola. I, de moment, l’operació li funciona.
I el PSC fa exactament allò que el vell socialisme català sempre havia somiat: tornar a ocupar la centralitat del país presentant-se com l’única força útil, estable i homologable. Illa no necessita entusiasmar ningú. Només necessita transmetre ordre, connexió amb Madrid i capacitat de gestió. La paradoxa és dolorosa per a l’independentisme: el partit que més depèn de Madrid és avui el que projecta més autoritat institucional a Catalunya. I el partit que havia de construir estructures de sobirania acaba pendent d’una comissió bilateral convocada pel govern espanyol.
El PSOE sempre cau dret perquè fa dècades que entén una cosa essencial: el poder no consisteix a tenir raó, sinó a aconseguir que tothom acabi negociant amb tu.
