Una crisi darrere l’altra han generat una espiral que ha convertit el Departament d’Educació en la principal trituradora de càrrecs de la Generalitat. El cessament sobtat de la secretària general, Teresa Sambola, allarga una inestabilitat que la consellera Esther Niubó va heretar del mandat anterior. L’última etapa d’ERC al Govern només va durar tres anys, però va tenir dos consellers del ram; també sota mandat republicà es va cessar el president del Consell Superior d’Avaluació pels mals resultats de PISA. La tendència ha continuat amb el canvi de gestors i, en només dos anys al càrrec, Niubó ha rellevat dos alts càrrecs i un director tècnic per esquivar diverses polèmiques.
Tot plegat, agreujat per un acord fallit amb els sindicats –que s’aplicarà igualment malgrat que més del 65% de la plantilla el va rebutjar en una consulta–, se suma a altres crisis internes, com el caos en les assignacions de personal de l’estiu passat –va deixar milers de docents fixos sense feina– o l’errada a les proves PISA. Un conjunt de polèmiques que, segons el politòleg Marc Guinjoan, han permès a Educació arrabassar al Departament d’Interior el dubtós honor de ser el gran protagonista dels mandats pels conflictes que s’hi generen. “En l’època del tripartit, sobretot, però també amb Miquel Buch o Felip Puig, Interior concentrava totes les mirades. La complexitat educativa i els errors han comès han fet que això canviï ara”, apunta a El Món el doctor en Ciències Polítiques.
Teresa Sambola, l’últim càrrec a abandonar la seu central de Via Augusta, no sabia res de les proves PISA, però ha pagat els plats trencats d’una gestió deficient que ha obligat Niubó a comparèixer al Parlament dues vegades per justificar-se. La mateixa consellera, que ha situat PISA com el “detonant” per “fer canvis i enfortir” el departament, ha admès en seu parlamentària que totes aquestes situacions no són habituals.
Més enllà de Sambola, també han canviat dos membres destacats del sottogoverno socialista. La consellera va cessar Enric Trens per l’enrenou amb les assignacions de docents de l’estiu passat. El departament va haver de refer 57.000 adjudicacions, cosa que va posar la gestió de l’executiu en el punt de mira. Xavier Chavarria, exinspector educatiu i actual docent de la UOC, no va entendre el canvi. “És un cas simple: hi ha un decret de plantilles que no agrada als sindicats i la conselleria va acceptar canviar les regles del joc sense canviar el decret. El sotsdirector va fer el que deia el decret”, apunta preguntat per El Món.
Un canvi menys mediàtic ha estat a la direcció general d’escoles privades i concertades, forçat per la dimissió de Xavier Güell; se’n va anar per motius “personals”, va apuntar el departament, si bé tant patronals com sindicats no han amagat mai el descontentament que hi havia amb ell. Fonts sindicals han detallat a aquest diari que el directiu els havia cancel·lat alguna de les últimes reunions i l’agència EFE va publicar el febrer passat que el departament el podria haver apartat de les converses amb la patronal. Mesos més tard, va saltar a Sant Jaume per fer d’assessor del president Salvador Illa.
Tot plegat se suma a altres canvis que ja s’havien produït amb ERC i que tenen, en tots els casos, una lectura tant tècnica com política. “No hem de perdre de vista que els docents són un dels col·lectius amb més capacitat d’incidència en el dia a dia de les famílies i, per tant, amb més capacitat de xantatge”, comenta Marc Guinjoan. L’analista polític compara els efectes de les revoltes de docents amb les queixes dels pagesos, que “també surten habitualment a tallar carreteres, però no generen el mateix impacte”. Un exemple d’aquesta incomoditat va aparèixer en una de les reunions de l’últim cicle negociador, quan l’executiu va admetre públicament que havia expressat als sindicats la seva “incomoditat” de negociar amb el país “paralitzat”.
La pressió de la comunitat educativa posa contra les cordes Niubó, de la mateixa manera que també va posar en el punt de mira els anteriors dos consellers. Els sindicats n’han demanat la dimissió –especialment després de la infiltració policial, juntament amb la de la titular d’Interior Núria Parlon– i l’oposició el cessament –després del fiasco de PISA–, però Illa l’ha ratificat. “La consellera podria haver dimitit, però no hi ha ningú que colli per a això. Si la crisi hagués esclatat en un govern de coalició potser estaríem en un escenari diferent”, esmenta Guinjoan, que veu en l’obertura de tres expedients disciplinaris estratègia política. “No sabem ni a qui ni fins on arribaran”, comenta al respecte el politòleg.
Les males decisions han crispat els professionals
Amb un punt de vista més tècnic, Chavarria veu una perversió de l’ordre entre els diferents perfils del departament. “Hi ha tècnics que juguen a fer de polítics i polítics que juguen a fer de tècnics”, remarca l’exinspector, que posa d’exemple de la sisena hora. “L’apliques perquè creus que donarà resultats, però després arriba un altre i la treu per la pressió de les famílies. No hi ha hagut cap alumne que hagi fet tota la primària amb la sisena hora, per tant, no podem avaluar si dona o no els resultats que esperàvem”, lamenta. “És una qüestió tècnica que ha canviat per estratègia política”, insisteix.
L’expert educatiu situa altres exemples, alguns d’encara més antics: “Quan el departament estava en mans d’Irene Rigau (CiU) es van impulsar unes noves auditories pedagògiques, però inspecció no sabia què havia de fer”. La crisi maldestra de PISA o els canvis avaluatius són els terratrèmols més actuals. “Les proves externes han passat a ser censals –no les fa tot l’alumnat, sinó una mostra– però ja ha sortit la patronal religiosa a dir que vol que tornin a ser universals perquè així saben els seus resultats. M’estan bé les dues, però decidim amb criteris tècnics, per què una o altra, i no anem fent canvis”, conclou Chavarria.
Tot suma en una gestió que els docents veuen deficient. “Com reaccionaries tu si, com a docent que no paren d’afegir-te tasques, veus que allà dalt no saben ni desplegar correctament un protocol per a les proves PISA”, apunta l’educadora social i investigadora de la UOC Sandra Monfort. Aquesta càrrega laboral, apunta, ha incrementat el malestar i ha esgotat els llindars de paciència. “Fa anys que tot allò que no som capaços de fer com a societat li estem encarregant a l’escola i els mestres van desbordats amb tants encàrrecs”, continua. Per a la investigadora, el departament “ha desdibuixat” la funció de l’escola –ensenyar– i ha estat incapaç d’adaptar-se a una nova època amb més complexitat social. “Un mestre no és psicòleg ni pedagog ni educador sexual ni climatòleg, és mestre, per tant, si vols que l’escola s’ocupi de molts més temes has de dotar-la de recursos”, conclou.
“Algunes declaracions tampoc han contribuït a rebaixar el clima”, afegeix en segona instància Monfort. Com a exemple, l’última roda de premsa en què la consellera Niubó va demanar desconvocar la vaga –que es manté per al primer dia de curs, dimarts que ve– com un “parèntesi” per rebaixar la tensió en la comunitat educativa. “Ens hi juguem la confiança de les famílies”, va avisar en justificar la petició. “En comptes de reforçar el professorat, els governs els han posat contra les cordes i s’ha trencat la confiança: les famílies ja no creuen en els docents i els docents no creuen en l’administració”, afegeix Chavarria. “Ja pot venir Niubó amb una vareta màgica i donar tot el que demanen els sindicats que no servirà de res. Sense confiança no hi ha prestigi”, conclou. Tot plegat, amb un sector mobilitzat i amb capacitat de canviar, amb una vaga, l’agenda de la majoria dels ciutadans.
