Cèlia Espanya ha patit molt per culpa del trastorn alimentari que ha arrossegat des que era molt jove, una anorèxia de la que li ha costat anys poder sortir-ne. En una de les seves entrevistes més sinceres sobre el tema, la influencer i presentadora de Lo Repte ha parlat sense embuts de tot el que ha viscut. Ho ha fet a Sense filtres, el pòdcast de RAC1 sobre salut mental, on s’obre en canal per relatar una història personal amb la que moltes noies poden sentir-se identificades.
El primer cop que van diagnosticar-la d’anorèxia nerviosa va ser als 14 anys, una etapa complicada que va poder superar, encara que als 18 va tornar a recaure-hi. Ara que ha tornat a guanyar la batalla, dona les claus que l’han ajudat fins a aquest punt. Després de molts anys fent gimnàstica, la Cèlia va deixar l’esport i el seu cos va canviar. Si a això li sumem que li acabava de venir la regla i que va desenvolupar corbes al seu cos, doncs ens trobem en un escenari difícil per a ella: “No acceptava el meu cos de dona i vaig deixar de menjar per intentar no desenvolupar-me més“.
Atrapada en una espiral, ella no s’acabava d’adonar que estava fent-se mal a si mateixa: “Jo creia que m’estava cuidant i que m’estava posant fit. El problema és que m’imposava unes normes tan estrictes que acabava sense poder menjar res… Comences eliminant els carbohidrats, eliminant no sé què… i acabes sense poder menjar res ni fer vida social. No pots fer una vida normal”. La Cèlia explica, de fet, que quan les amigues quedaven ella no hi anava o, després, feia coses estranyes “per compensar”: “Vaig arribar a fer veure que menjava, quan no menjava en realitat”.
Ella es veia prima, quan es mirava al mirall, però sempre volia estar encara més prima. Els seus pares van adonar-se que passava alguna cosa amb la Cèlia, però cada cop que treien el tema acabaven empitjorant la situació: “Com més m’ho deien o com més em preguntaven què em passava, més radical em tornava”. Va haver-hi un dia, però, que tot va esclatar pels aires: “Vaig llevar-me i vaig començar a plorar jo sola mentre em preguntava on m’havia ficat. Sentia que m’havia posat jo mateixa en una presó i vaig haver de demanar ajuda als pares”.
Cèlia Espanya parla de la seva lluita contra l’anorèxia
La Cèlia sent que tenia a dins seu una mena de “monstre” que no li deixava menjar: “Dins teu estan lluitant la persona que té ganes de viure i la que no“. La teràpia l’ha ajudat a sortir d’aquest pou, per això: “Has de tornar a menjar sense gana i veure com el teu cos et torna a canviar. La bona notícia és que, quan tornes a menjar, sents que estàs florint om una flor perquè deixes de tenir fred i ja no et cauen els cabells o les ungles”.
Anys després, però, el TCA va reaparèixer: “Sempre hi ha una ferida i, quan estàs malament, la teva manera de refugiar-te és tornar cap a l’anorèxia”. És curiós, però ella sentia que aquest era el seu lloc segur. Deixar enrere aquest problema va ser molt més complicat en aquesta segona ocasió perquè no era conscient que havia recaigut: “Jo feia esport i em cuidava, així que la gent m’aplaudia perquè menjava sa i tenia força de voluntat. El problema és que, el dia que no ho feia, se m’ensorrava el món i em canviava l’estat d’ànim”.
L’anorèxia l’ha acompanyat des que era massa jove i creu que ha format part de la seva personalitat, una ferida que intenta acompanyar de la mà i amb amor mentre es cuida i intenta comparar-se amb altres persones. La seva manera d’estar bé? Intentar convèncer-se que les normes que s’autoimposa no són tan importants i que, si un dia menja carbohidrats, no s’acabarà el món. Una situació complicada que confia poder gestionar a poc a poc i amb l’ajuda de professionals.
