El primer dia de classe d’aquest curs 2026-27 ha estat tan anòmal que hauria estat impensable si no fos la continuació previsible i prevista d’un curs desastrós i d’una decadència cada dia més profunda de la gestió de la conselleria d’Educació. El que està passant ja no és un conflicte entre uns funcionaris que volen cobrar més i treballar millor –increïble que això es pugui demonitzar–, sinó una espiral que porta al col·lapse d’una estructura d’estat.
El món que tothom donava per fet en el país que anava fent –segurament, més del que percebíem– s’està esfondrant com un tros de carrer al pas de la tuneladora de la línia L9. I el primer forat negre s’ha obert al sistema educatiu. La immersió lingüística es dissol –per inèrcia i per sentència–, mestres i professors no poden més i el Govern no sap organitzar les proves PISA i, encara menys, negociar amb els sindicats. La clau de tot és que no hi ha diners per dotar dels recursos que necessita un sistema educatiu que s’ha anat fent complex perquè són engolits pel dèficit fiscal cap a Madrid. Però Salvador Illa i Esther Niubó ni poden ni volen dir-ho.
En aquest escenari, l’executiu d’Illa només busca la seva salvació: promet uns quants aparells d’aire condicionat, demana als sindicats que afluixin i intenta minimitzar-ne la capacitat d’influència demanant un “debat ampli” per buscar altres interlocutors –les famílies?– que, il·lusament, creu que seran més mansos. Sembla que no siguin conscients que la vaga d’aquest dimarts no era l’aposta dels sindicats –els crítics, dels altres no cal ni parlar-ne. Si hi han donat suport ha estat perquè les assemblees dels centres els hi han empès. No són només les estructures de poder les que estan en qüestió, sinó tot un sistema, fins i tot els engranatges clàssics de contrapoder: si els sindicats, extenuats, acaben acceptant un acord que la majoria dels seus afiliats considera insuficient, les bases ja no callaran. Pot semblar que els falta sentit de la realitat, però als que són cada dia a la trinxera de les aules els sembla que el que no és realista és pactar amb una classe política impotent que només s’autoprotegeix. I darrere dels mestres venen els metges. Dos sectors fonamentals del sistema social, integrats per professionals qualificats, amb autoestima –la que els queda i intenten salvar– i sense por. No serveix de res amenaçar-los i intentar neutralitzar-los en lloc d’escoltar-los. Aquest curs pot ser l’últim avís per evitar una fractura social molt difícil de revertir.
