Una profundíssima crisi a la conselleria d’Educació, amb el cessament de la número dos del departament, els metges anunciant una vaga indefinida i, ara, la patacada als Mossos d’Esquadra amb la dimissió del fitxatge estrella de Salvador Illa, Josep Lluís Trapero, com a director general de la Policia. Aquest és el panorama que deixa, després de dos anys i paradoxalment, el mantra de la gestió com a símbol de la pacificació política de Catalunya.
Les tres M –més mestres, més mossos i més metges– que heretava el PSC de quan Pasqual Maragall i José Montilla van arribar a la Casa dels Canonges es desdibuixen del tot. Els tres pilars de l’autogovern de Catalunya, sense entrar en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que també són figues d’un altre paner, es troben a l’UCI de la gestió política. Però el cas Trapero és especialment significatiu i cou a les bases de l’executiu d’Illa, que va anunciar el seu nomenament en el debat electoral a TV3 durant la campanya i es presentava com el producte estrella de l’ordre i l’eficàcia. Dos anys després, Núria Parlon i Trapero han acabat com el rosari de l’aurora i la consellera no ho ha pogut dissimular en la roda de premsa per explicar els canvis a Interior, evitant mencionar les causes i destacant que espera que les desavinences en algunes decisions “no hagin estat el motiu” de l’arriada de bandera del major com a director general de Policia.
El to i el contingut amb què la consellera Núria Parlon s’ha negat a donar explicacions del perquè de tot plegat encara ha afegit més foscor a la decisió. “Seria entrar en especulacions i això és un terreny pantanós”, ha assegurat des del Palau de la Generalitat quan s’ha anunciat oficialment la dimissió de Trapero, que ha admès que ja estava sobre la taula des de finals d’agost. Trapero deixa la direcció general i Parlon s’ha vist obligada a recórrer a un gran reserva del celler dels Mossos, el comissari Ferran López, acostumat a apagar focs i a trobar solucions d’emergència. La crisi de Trapero venia precedida per l’abandonament del secretari general d’Interior, el número dos de la conselleria, Tomàs Carrion, sense cap més explicació que la de voler tornar a la seva plaça a l’Ajuntament de Santa Coloma.
Una retirada de cocció lenta
La retirada de Trapero com a director general de la Policia era un xup-xup des de feia temps. De fet, el mateix major va haver d’assegurar en seu parlamentària que la suposada mala relació amb la consellera eren maledicències. En tot cas, les diferents crisis han anat corcant la relació al gabinet d’Interior. El cas d’Albert Forcades –el manifestant independentista acusat falsament d’agredir un mosso a Montserrat–, els espies en una assemblea de docents, diverses actuacions de la comissaria general d’Informació i de les unitats antiavalots, així com la sortida de l’altre major del cos, Eduard Sallent, o el poder acumulat per l’intendent Toni Rodríguez havien anat nodrint un malestar creixent al departament, que ha acabat de rematar la percepció de la consellera que el seu director “no li proporcionava tota la informació” que hauria d’haver-li fet arribar, segons detallen fonts del departament, espatlles platejades de la seu del carrer Diputació de Barcelona.
La preparació del relleu que calia a la Prefectura del cos, per la jubilació programadíssima de Miquel Esquius, va començar a anar acompanyat d’un run-run inquietant dins la conselleria quan l’ambient no era precisament la serenor d’un paisatge suís. De fet, Esquius dirigia el cos de manera institucional, però qui tallava el bacallà era la comissària Alícia Moriana i, sobretot, l’intendent Toni Rodríguez, que, com l’actual cap de la Comissaria General d’Informació, Carles Fernández, va declarar la guerra a Sallent quan era el cap del cos, aliant-se amb Trapero, perquè no els va ascendir a comissari. Unes decisions que han deixat tocades algunes instruccions, com ara la del cas Andic.
De fet, Rodríguez va participar ja en la primera roda de premsa amb Trapero com a director i es va fer càrrec del pla Kanpai i de prevenció de la multireincidència. Plans espectaculars i plat principal de la tercera era Trapero, però que no han resultat gens eficaços pel que fa a la percepció de seguretat per part dels ciutadans. Rodríguez també va ser l’encarregat de la persecució a Lluís Escolà, l’escorta del president Carles Puigdemont a l’exili, que va ser condemnat i després amnistiat. En tot cas, la tria de Sílvia Catà com a nova cap del cos no era l’elecció preferida del director Trapero i ha estat l’espurna que ha fet saltar la foguera de les vanitats a Interior.
El paper de l’oposició
A més, cal tenir present el paper de la CUP, que a través de la comissió d’Interior del Parlament, amb l’hiperactiu Xavier Pellicer al capdavant, ha sabut erigir-se en màxim representant de l’oposició a les polítiques de seguretat de Trapero i Parlon. Tant va ser així que en una compareixença al Parlament va fer perdre els nervis a la consellera, que va haver de ser advertida per la presidenta de la comissió, Ester Capella, que li va retirar la paraula. De fet, la CUP ha celebrat la caiguda de Trapero com una “victòria” de les entitats antirepressives i de la CUP per les seves “vulneracions de drets sistemàtiques”. La CUP, però, s’ha quedat amb gana i també exigeix la dimissió de Parlon “si no hi ha un gir immediat” al departament.
A més, la crisi amb els docents va obligar el president d’ERC a bellugar fitxa, esperonat per les bases del seu partit, amb molts militants que són docents i que no entenien la dolçor amb què tractaven la crisi. Junqueras, el passat 9 de maig a Tàrrega, va avisar a Illa que calia foragitar Trapero, tot i excloure aquesta exigència de la negociació pressupostària. El líder d’ERC, a la 58a edició de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, apuntava que a “final de l’estiu” hi hauria alguna decisió en aquest sentit. “Les coses necessiten el seu temps”, advertia Junqueras, tot i que la seva número dos, Elisenda Alamany, també va assegurar a l’UCE que l’afer Trapero “no sabia ni que existia”.
Crisi rere crisi: el cas Forcades i els espies de docents, les gotes que van fer vessar el got
Els nivells de percepció d’inseguretat entre la població, l’aturada del desplegament dels Mossos d’Esquadra en escenaris tan delicats com ports i aeroports, la presència cada cop més notòria en operacions policials a Catalunya del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil o les habituals picabaralles pels excessos de les unitats antiavalots eren problemes “assumibles” per a la consellera. Però dos fets van traspassar les línies vermelles de la seva paciència. Un primer cas, que va arribar a un jutjat, el d’Albert Forcades, l’activista de l’ANC que va ser acusat falsament per un caporal de la Brigada Mòbil de lesionar-li l’orella durant la visita dels monarques espanyols a Montserrat. Per dues vegades, Trapero i Parlon van defensar la veracitat de les acusacions i van acusar Forcades de portar una “[porra] extensible”.
El jutge, només de veure els vídeos dels fets, va arxivar la causa, perquè el que havia tocat l’orella del caporal va ser el gest d’un agent tot confiscant una estelada que onejava a la punta d’una canya de pescar, la suposada “extensible”. Tot i l’arxiu, Parlon va persistir en la falsedat de l’acusació. L’advocat de Forcades, Jaume Alonso-Cuevillas, va interposar una querella per injúries, que va preocupar molt el departament jurídic d’Interior. Finalment, Parlon va aixecar la bandera blanca i va demanar disculpes personalment a Forcades en una visita institucional al seu despatx de consellera. Però la qüestió no va acabar aquí, perquè la consellera es va adonar que Trapero “no li havia donat tota la informació”. “Els renecs i els comentaris se sentien per tot el gabinet”, recorden les mateixes fonts.
El segon cas va ser l’aparició d’agents encoberts en una assemblea de docents. La descoberta i la denúncia van fer reaccionar la direcció general justificant la seva presència com una “obligació normativa”. “La Comissaria General d’Informació (CGINF) té atribuïdes per llei, concretament per l’article 109 del decret d’estructura de la Direcció General de la Policia, funcions específiques de recollida i tractament d’informació de caràcter operatiu referida a la conflictivitat laboral i social”, contextualitzava el comunicat que es va emetre per intentar aturar les crítiques i les peticions de dimissió. “L’objectiu explícit d’aquestes funcions és poder dur a terme una valoració d’amenaces i riscos”, remarcava. “No es tracta d’una decisió discrecional del cos policial: és el compliment d’una obligació normativa”, acabava el comunicat que li va suposar a la consellera haver de demanar disculpes per segona vegada, i amb menys ganes que l’inventor del meló amb pernil, al Parlament. Amb aquestes dues ferides obertes, el debat sobre el relleu al capdavant del cos va acabar de torpedinar una relació que s’havia curtcircuitat. La dimissió de Trapero configura la fallida de la Santíssima Trinitat dels poders que atorga l’Estatut a la Generalitat: policia, educació i salut.
