El pla pilot del Govern de Salvador Illa per posar un agent dels Mossos d’Esquadra de paisà en alguns instituts catalans per “frenar els comportaments incívics i possibles agressions” obre una altra ferida en un sector tensat fins al límit, deixat de la mà de Déu i molt més necessitat de confiança que de vigilància. Un agent de paisà, encara que sigui amb funcions preventives, pot alterar aquesta percepció de confiança necessària per educar nens i adolescents i generar un clima de sospita permanent. Si l’alumnat no sap qui observa, quan i amb quina finalitat, es pot erosionar la relació pedagògica basada en la proximitat i el vincle amb un professorat ja exhaust.
També hi ha el risc d’estigmatització. Aquestes mesures, que ningú no s’enganyi, no s’implementen de manera homogènia, sinó en centres que sovint ja arrosseguen una etiqueta de conflictius, o situats en entorns socialment vulnerables. La presència policial pot reforçar aquest relat i acabar consolidant una mirada sobre determinats joves com a potencials problemes abans que com a subjectes educatius amb necessitats i drets.
I quina és l’eficàcia real de la mesura? Quines evidències té la la Generalitat que la presència d’un policia de paisà pot abordar les causes profundes dels conflictes escolars: desigualtats socials, manca de recursos, desconnexió amb el sistema educatiu o problemes de salut mental. Més presència policial pot ser una resposta aparentment ràpida, però superficial, que evita afrontar els reptes estructurals amb polítiques educatives i socials més ambicioses.
No menys rellevant és el debat sobre els límits i la transparència. Qui decideix quan i on s’aplica aquesta mesura? Amb quins protocols? Quines garanties hi ha sobre la recollida d’informació o la intervenció en situacions concretes? La discreció inherent a la figura de l’agent de paisà xoca amb la necessitat de claredat i control democràtic en un àmbit tan sensible com és l’educació de menors.
Finalment, hi ha una qüestió de fons: quin model de seguretat volem a les escoles. En una democràcia avançada, allò raonable és reforçar els equips educatius, els serveis d’orientació, la mediació i el treball comunitari abans que introduir elements propis de l’àmbit policial. No es tracta de negar l’existència de conflictes, sinó de decidir des d’on i com s’hi dona resposta.
El fons de la qüestió és molt més que si ens agrada o no la presència d’un mosso de paisà en un institut: és sobre la idea d’escola catalana. És un espai de confiança i emancipació, o un espai on la seguretat es construeix des de la vigilància? La resposta marca el model de país.
