Jordi Basté ha aconseguit la millor entrevista d’Iñaki Urdangarin, un exduc de Palma que s’ha despullat emocionalment com mai no havia fet davant d’una càmera de televisió… i en català. S’havia generat una expectació altíssima davant d’aquesta estrena de Pla seqüència, el programa de la 2 Cat que ofereix una emissió d’una hora sense cap tall. El format està molt bé i els titulars s’han anat sobreposant un rere l’altre. Ha estat una conversa entre amics i no hi ha hagut preguntes compromeses, és clar, però ha servit per conèixer una realitat desconeguda fins ara.
L’excunyat de Felip ha estat sincer, transparent i ha ofert tot un testimoni lacrimogen sobre la seva estada a presó. Mai no havia parlat del tema fins ara i el presentador de RAC1 s’ha mostrat summament empàtic, tant com l’amic agraït que és. Junts han estat comentant la infància a Catalunya de l’Iñaki, quan estudiava als jesuïtes de Casp i estiuejava a Viladrau. Es va casar a Barcelona i els seus quatre fills són catalans, de la mateixa manera que els seus anys al primer equip d’handbol del Barça li ho va donar tot. Però, com dèiem, ha estat tot el que ha explicat sobre l’empresonament el que més ha cridat l’atenció.
Amb moltes ganes d’explicar-se, l’Iñaki Urdangarin ha deixat clar que volia que la gent el conegués de debò perquè creu que no s’ha vist mai “l’Iñaki persona” que ha viscut una vida “tan extraordinària”. Ha resultat ben curiós que es refereixi als seus errors -o a la condemna per corrupció- com “ensopegada”. De fet, ha arribat a dir que la seva mare i els seus fills mai no s’han cregut que fes res amb l’objectiu de delinquir perquè “això era impossible”.
El relat ha començat pel principi, amb el dia en què l’advocat el va trucar per comunicar-li que no havia funcionat la seva estratègia de defensa. Després de gairebé set anys intentant capgirar les acusacions, el tribunal havia decidit que havia d’ingressar a presó. Només tenia cinc dies de llibertat, en els quals va aprofitar per reunir la família i acomiadar-se’n: “Recordo que els dos fills grans estaven de viatge a Rússia i els vaig demanar que vinguessin perquè els havia d’explicar què passaria. Jo estava dinant amb Cristina a Ginebra quan em van donar la notícia, la que no ens esperàvem gens”.
Els tres primers mesos d’Iñaki Urdangarin a presó, els pitjors
En aquesta entrevista, ha repetit diverses vegades que els tres primers mesos a presó van ser un infern per a ell. El pitjor de tot, però, va ser el primer dia: “És llavors quan t’adones que no hi ha res a fer i que començarà, vulguis o no, una etapa molt dura i molt llarga en què estaràs allunyat de les persones a qui estimes. Tot cau… L’aïllament i trobar-te sol és molt dur. El dia no passava, es feia etern, no tens telèfon ni tens res”. Ara que ho veu amb perspectiva, s’adona que no va saber gestionar-ho: “No ho vaig fer bé aquells tres mesos i no estic orgullós de com vaig gestionar emocionalment la meva situació perquè ho vaig passar molt malament”.
En aquell moment, va entrar en un bucle negatiu i va preocupar molt la gent que tenia fora. De fet, ha reconegut que va costar-li més temps del que es pensava arribar a adonar-se que havia d’afrontar l’etapa amb una mica més de positivisme: “Vaig plorar moltíssim els primers tres mesos a presó… no li desitjo a ningú viure una cosa així. Quan repasses tot el procés que t’ha portat allà, no tens una altra possibilitat que posar-te a plorar”.
En el seu moment més fosc, va demanar poder fer un curs de benestar emocional perquè creia que podia ser la seva única sortida. Va ser llavors quan va aprendre molt sobre la gestió de l’estrès, la tristesa, el ioga i el mindfullness. A partir d’aquí, seria quan decidiria que aprofitaria aquells tres anys reclòs per estudiar un màster en coaching i poder reinventar-se. Gràcies a això i a l’esport, la seva “medicina”, considera que va poder sortir de presó “prou bé”.
Així era la rutina d’Iñaki Urdangarin a presó
Iñaki Urdangarin va estar empresonat al voltant de 1.000 dies i 1.000 nits. Per la seva seguretat, el van col·locar en un mòdul que havia quedat buit a dins d’una presó de dones. Ara, per primera vegada, comenta com era la rutina que va crear-se allà a dins: “Em llevava a les 9 com les altres i estava al mòdul fins a les 3 del migdia. Estudiava i treballava i, llavors, anava al poliesportiu o entrenava amb la bici estàtica que em van permetre tenir, un miracle que em va salvar. Estar en aquesta situació és molt fotut, la veritat”.
Va decidir que soparia cada dia a les cinc de la tarda perquè era l’única manera que no se li fes molt llarga cada tarda. Quan acabava, aprofitava per escriure en uns quaderns tot el que pensava o tot el que havia llegit en els molts llibres i cartes que van fer-li arribar. Ha sorprès que digués que moltíssima gent anònima va escriure-li per mostrar-li el seu suport, fins al punt que hi havia uns quants incondicionals que arribaven a dedicar-li cinc o sis pàgines cada setmana.
Els moments de més felicitat, més enllà de les estones que podia evadir-se fent esport, eren les trucades diàries que li permetien fer a la família. Li deixaven fer 10 trucades cada setmana que no podien superar els 7 minuts. Unes converses que podia compaginar amb les visites, que es feien a través d’un locutori o en els vis a vis. Amb l’arribada de la Covid, van prohibir que el visitessin i recorda aquella època com una de molt fosca en què ja estava “molt cansat”. Va ajudar-lo molt que pogués sortir un parell de matins a la setmana per fer voluntariat en un centre de discapacitat psíquica. El viatge en cotxe fins a Madrid era el millor per a ell: “Em dedicava a mirar el paisatge, els arbres i la profunditat que havia oblidat que existien”.
L’exduc de Palma parla de Cristina de Borbó en aquesta entrevista
Com molts sospitaven, Iñaki Urdangarin també ha parlat de Cristina de Borbó en aquesta entrevista. Tot el que ha dit d’ella ha estat bo, una dona a qui diu haver estimat moltíssim al llarg de la seva vida. Jordi Basté li preguntava quina era la pitjor part d’haver estat a presó i ell ha tingut clar que ha estat haver perdut “un dels grans amors” de la seva vida: “Una pèrdua molt gran que vaig tenir va ser la de la Cristina. Vam viure un període molt dur en el que ho vam passar molt malament i que va tenir conseqüències… La veritat és que sap greu perquè és una dona a qui m’estimo molt”. Cap paraula de les banyes que li acabaria fent, és clar.
Del temps a presó lamenta haver perdut “molt de temps” entre la instrucció, l’empresonament i el tercer grau. A més a més, d’haver-se quedat “sense pràcticament res de tot el que tenia” de propietats i diners. Creu que estar allà a dins li ha permès conèixer-se millor i, curiosament, a tenir clar que havia de canviar la relació amb els fills: “Sempre havia estat un pare molt controlador i molt rígid, però han estat un exemple de resiliència i d’entendre el rol que havien de tenir en el moment en què el seu pare desapareix i ells han de continuar amb la seva vida. En sortir lliure, vaig entendre que havia d’afluixar i ser més comprensiu”.
“Me’ls estimo moltíssim i valoro cada minut que em donen. Soc un pare que els anima, que estic al costat de les seves ensopegades i amb qui tenen confiança”, ha afegit. I, en aquest moment, el Jordi Basté l’ha animat a fer una videotrucada amb el seu fill Pablo. El noi no ha pronunciat ni tan sols una paraula en català, curiós tenint en compte que s’ha criat aquí i que actualment hi viu perquè és jugador del club d’handbol de Granollers.
“No em pesa el cognom Urdangarin, m’ha ajudat el fet de tenir el pare que tinc. La gent parla molt del que pot comportar, però sempre m’ha agradat que el dorsal 77 tingui un significat per a mi. Jo soc igual de pesat que ell i sempre aclareixo els dubtes amb ell, m’ajuda molt. És millor pare que era jugador d’handbol”, ha dit el jove aristòcrata.
Iñaki Urdangarin ha ofert un testimoni colpidor sobre els anys que ha passat a presó, però no ha entrat en detalls sobre la sentència, el cas Nóos o la relació amb la família reial. S’ha limitat a reiterar que és un Iñaki nou, molt il·lusionat en la seva faceta de coach i agraït per una segona oportunitat a la vida.
