Orgull manresà/bagenc d’un barceloní nascut al Clot ara fa 50 anys. Aquest és el missatge que han rebut aquest cap de setmana els manresans que han escoltat el pregó de festa major de Quico Sallés, reporter d’El Món i el periodista que més temen les persones que han parlat alguna vegada amb José Manuel Villarejo. Sallés va començar en l’ofici de la comunicació posant discos als 40 Principales de la Catalunya Central i ara viu a Sant Joan de Vilatorrada, tot i que es passa la vida a la carretera.
Aquest estiu va rebre una trucada inesperada en un dia de xafogor, mentre escrivia una de les seves cròniques en un bar, concretament, en un establiment regentat “per catalans d’origen xinès”, com ell mateix explica i saben tots els companys d’El Món que fa molt sovint. No és que el diari no tingui una redacció, ubicada en un lloc privilegiat al centre de Barcelona, sinó que Quico Sallés va sempre amb l’ordinador al damunt i s’atura als llocs més inesperats a escriure notícies quan les seves fonts l’assalten. “Tinc un mayday“, anuncia. I saps que és en un bar de barri o de carretera, o fins i tot en un voral, escrivint a tota velocitat.
La trucada de l’alcalde per encarregar-li el pregó
Tot i ser un nòmada vocacional, alhora se sent íntimament lligat a la terra, al país. Per això va acceptar el que se li proposava en aquella trucada que va rebre en un bar. Li parlava l’alcalde Manresa, Marc Aloy, i el tema era el pregó de la festa major d’aquest any. Li va costar una mica entendre que li estava demanant que el fes ell. Aquesta gènesi de l’encàrrec la va explicar sense embuts als manresans dissabte, quan finalment va fer un pregó pel qual se sent orgullós i aclaparat alhora.
Manresa no ha estat mai tan al centre de Catalunya com ho va estar durant aquest pregó. Aficionat a les cites més eclèctiques, Sallés va ser capaç d’esmentar i de ficar –sense calçador– en el mateix discurs Sant Ignasi, Maria Matilde Almendros, el senyor Miyagi de Karate Kid, Rosalía, Rosana, el Gòl·lum d’El senyor dels anells i Robert Kaplan, autor de La revenja de la geografia.
L’antídot de la perillosa ‘Barcelunya’
Partint d’aquesta obra de Kaplan, Sallés va desgranar la seva tesi sobre la capitalitat moral de Manresa. “La geografia encara té un paper molt important. La situació de Manresa li ha marcat el caràcter i pot ser el revulsiu del futur”, va anunciar. “Fem la línia que vulguem, que Manresa sempre estarà enmig, sempre serà de pas obligatori. Som ben bé al mig, en un país privilegiat on en dues hores i poc passes de Capdella, al capdamunt dels Pallars, a Balada, una pedania encantadora del delta de l’Ebre”, va afegir. I seguidament va parlar encara més clar: “Manresa és l’antídot de la Barcelunya. (…) La identitat de Manresa com a ciutat important, com a capital natural de l’extensa Catalunya Central, és un concepte clau per entendre que el país no hagi quedat engolit per la força de la santa àrea metropolitana de Barcelona. Manresa és el paradigma de l’equilibri que necessita el país”.
Per aconseguir que Manresa siguin “el cap i casal de la Catalunya ciutat”, la de les ciutats mitjanes que no es deixen devorar per Barcelona, Sallés va admetre que hi ha “feina” a fer, nombrosos reptes. “Tenim feina per fer, tenim projectes (…) Tenim feina, sí i què? Fem-la. I la podem fer estant de festa”, va afegir per rematar el discurs cap a l’objectiu del pregó, que no era altre incitar els manresans a gaudir de la festa major. Per assolir-lo, no va poder evitar deixar anar una altra de les seves cites, d’un dels seus grans ídols: “Feu vostra la ciutat, balleu, rigueu i canteu. Celebreu-la. Com diria el gran Johan Cruyff, sortiu i gaudiu-la”.
6
