Dijous d’aquesta setmana, la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea publicarà la sentència de resposta a les qüestions prejudicials sobre l’amnistia presentades per diversos tribunals espanyols. Una decisió que, si segueix l’opinió de l’advocat general del TJUE -com és habitual-, consistirà a avalar la llei de l’oblit penal per als independentistes i la seva compatibilitat amb el dret de la Unió Europea. Sia com sia, la sentència de la magistratura europea enceta una nova pantalla en què la pilota de l’aplicació de l’amnistia torna a la teulada dels tribunals espanyols. Sobretot pel que fa als líders del Procés condemnats o processats pel Primer d’Octubre, que quedaran de nou en mans dels jutges de la sala penal del Tribunal Suprem, després del pas previ pel Tribunal Constitucional. És a dir, la mateixa sala que s’ha negat fins ara a aplicar l’amnistia al·legant que el delicte de malversació –que consta en la sentència i en el sumari contra els membres de l’exili– no entraria dins els paràmetres objectius i subjectius d’absolució que preveu la llei d’amnistia.
Domini de l’agenda
La gran pregunta és què farà el Suprem un cop el TJUE avali la llei d’amnistia. Si guardarà el cas en un calaix –dormint el son dels justos–, si mirarà de fer una nova maniobra processal dilatòria, o bé si aplicarà l’amnistia a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Dolors Bassa, Lluís Puig i Toni Comín. Només un cas, ara per ara, permet tenir alguna pista de quin podria ser el comportament del Tribunal Suprem.
En concret, es tracta del cas del judici, acusats de desobediència, contra els membres independentistes de la Mesa del Parlament que presidia el republicà Roger Torrent. Un afer que encara està sobre la taula del Suprem, amb unes dilacions que han fet elevar protesta no només dels processats -que van ser absolts- sinó que fins i tot s’hi ha afegit el ministeri fiscal. La sala va aturar els recursos amb l’excusa de l’amnistia, però en referència a un cas que no tenia res a veure.
Un cas que demostra la demora meditada i estratègica del Tribunal Suprem i que suposa el domini absolut de l’agenda política. Tot plegat, una maniobra de la sala penal per dilatar la decisió malgrat que processats i la mateixa fiscalia s’esgargamellen a reclamar la resolució del cas.
Una absolució i un recurs que dorm el son dels justos
El 23 de novembre de 2022, la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va absoldre Torrent, l’exvicepresident del Parlament Josep Costa i els exsecretaris de la cambra Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado. Tots quatre havien estat jutjats per desobediència amb acusació del ministeri fiscal i l’acusació popular de Vox. A tots quatre els demanaven penes d’inhabilitació per un delicte de desobediència en entendre que havien permès, com a integrants de la Mesa, la tramitació de dues propostes de resolució -una de reprovació a la monarquia espanyola i l’altra de suport al dret a l’autodeterminació- que el Tribunal Constitucional havia declarat nul·les.
La sentència no va ser unànime. El president del tribunal, Carlos Mir, i Francisco Segura van imposar el seu criteri per absoldre’ls fent una interpretació “teleològica” i “no estrictament literal o formal”. Però la magistrada Marta Pesqueira va emetre un vot particular en què exposava que, segons el seu punt de vista, els acusats havien delinquit. El ministeri fiscal va presentar recurs de cassació davant el Tribunal Suprem reclamant la revisió de l’absolució i proposant una condemna. De fet, al·legava que el tribunal li havia denegat proves. Costa i Campdepadrós, per la seva banda, també van recórrer contra la sentència, al·legant que s’havien vulnerat els seus drets polítics com a parlamentaris, així com la sobirania de la cambra catalana.
El recurs va ser acceptat a tràmit. Però es va entrebancar amb tota una sèrie de recusacions presentades per Costa i Campdepadrós. A més de l’aplicació de l’amnistia, a la qual es va oposar Josep Costa. Però ha estat una decisió força extravagant del tribunal el que ha acabat de frenar la causa. El 28 d’octubre de 2024, una interlocutòria dictada per la sala penal del Tribunal Suprem, encara presidida per Manuel Marchena, va resoldre “suspendre” el recurs de cassació aprofitant la presentació d’una qüestió d’inconstitucionalitat d’un cas que no tenia res a veure ni amb el Parlament ni amb el cas concret contra els quatre membres independentistes de la Mesa presidida per Torrent.
Un nou front
En concret, el Suprem va aturar la deliberació del recurs al·legant la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada el 24 de juliol de 2024 per la Sala Penal al Tribunal Constitucional, en el marc del recurs 3269/2022. Un cas de desordres públics agreujats registrats a Girona el 19 d’octubre de 2019, en el marc de les protestes de la sentència del Procés. La decisió va sorprendre Campdepadrós, Costa, Torrent, Delgado i la mateixa Fiscalia, que van saltar com una molla presentant un recurs de súplica contra l’aturada de la cassació del seu cas.
L’argument, ben simple, és que la sala aplicava un “efecte suspensiu d’un altre procediment” que era “inaccessible” per als processats. És a dir, que no tenia res a veure. Per tant, una vulneració flagrant del dret a la tutela judicial efectiva. A més, els recursos recorden que, en el supòsit que trobés una connexió amb el cas de la Mesa del Parlament, la Sala no n’havia donat trasllat a les parts per tal que en deu dies poguessin fer al·legacions al plantejament de la qüestió d’inconstitucionalitat. Tots demanaven anul·lar l’aturada, anar per feina i resoldre el recurs de cassació.
La qüestió resolta, però el recurs continua aturat
El Suprem va fer cas omís d’aquestes peticions i, el 8 d’octubre de 2025, el ple del TC finalment va resoldre la qüestió d’inconstitucionalitat presentada pel TS sobre els fets de Girona. Es va desestimar, llevat del punt que establia que s’havia d’aplicar també als processats per haver-se oposat al procés independentista. En consonància amb la sentència del recurs d’inconstitucionalitat del 24 de juny de 2025 que avalava constitucionalment la llei de l’oblit penal de l’independentisme.
Quedava resolta, doncs, la qüestió d’inconstitucionalitat utilitzada com a pretext per aturar el recurs de cassació en el cas de Torrent, Costa, Campdepadrós i Delgado. Però han passat nou mesos i la sala Penal del Suprem encara no l’ha resolt. Costa ha presentat fins a set escrits d’impuls processal, tant per esperonar la súplica contra l’aturada de la cassació com pel recurs de cassació en si. El cas demostra la capacitat de control del Tribunal Suprem dels processos judicials sobre l’amnistia, en el sentit que fins i tot la fiscalia va retreure l’excusa per aturar la resolució del cas no s’aguantava per enlloc i, quan l’excusa ha desaparegut, el cas continua aturat malgrat les queixes dels processats que reclamen constantment la seva resolució.
El cas constitueix un exemple del que podria passar amb la resolució del TJUE sobre l’amnistia. En primer terme, perquè el Suprem no ha presentat cap qüestió prejudicial sobre la causa principal del Procés. En segon lloc, perquè encara que el TJUE ajudi el Tribunal Constitucional a resoldre favorablement els recursos d’emparament dels exiliats i els condemnats, l’aplicació de l’amnistia romandrà en mans de la sala penal del TS, que podrà mantenir la causa tant temps com vulgui sense prendre cap decisió.
