Estem assistint a una interpretació interessada i poc rigorosa de la sentència del TJUE que el passat dijous dia 16 varen resoldre dues de les qüestions prejudicials plantejades en relació amb la llei d’amnistia. Interessada per a qui? Doncs pràcticament per a tothom: per suposat, per a les persones que es poden beneficiar de l’aplicació de l‘amnistia i que fins ara havien quedat al marge per entendre els jutges o bé que la malversació de cabals públics produïda durant el referèndum de l’1 d’octubre no era amnistiable, o bé perquè els actes comesos pels membres dels CDR que eren delictes de terrorisme i que, segons els jutges, havien afectat drets fonamentals i que per tant tampoc hi cabia l’aplicació de l’amnistia. El meu parer és que sols respecte d’aquesta última qüestió es pot entendre definitivament resolt el tema i, per tant, amnistiades les persones afectades, mentre que sobre la primera s’obre un camí incert, no sols pel que fa al temps que els jutges esmercin en aplicar la sentència, sinó també respecte del seu abast.
Però el meu dubte és perquè, excepte Vox, ningú ha criticat el contingut de la sentència com sí ho han fet en altres casos i pel que fa resolucions internes en un sentit o en el sentit contrari segons els beneficiessin o perjudiquessin. Està clar que per al PSOE significa una probabilitat (petita) de tornar a comptar amb el suport de Junts, la mateixa esperança que té el PP, que imagina una eventual aliança futura a l’estil dels pactes del Majestic, que li permetin, si té la majoria necessària, poder prescindir de Vox, el seu gran enemic. I, per suposat, no és críticada pels dos partits directament implicats, ERC i Junts, malgrat que potser la sentència signifiqui un final d’etapa que també acabi amb l’èpica dels lideratges del passat i els convidí a passar pàgina.
El cert és que el dia següent de conèixer-se la sentència, un Gonzalo Boye orgullós recordava que gràcies a ells la Llei d’amnistia havia estat tan ben redactada que el TJUE l’havia declarada correcta, mentre Jordi Turull afirmava que ho tornaran a fer, però millor que el 2016. Amb independència de la credibilitat que els seus votants donin a les seves paraules (una credibilitat que minva al temps que creixen les expectatives d’Aliança catalana), el cert és que poc rèdit poden donar aquestes declaracions a Pedro Sánchez o a Feijóo, tan contents de manera mes o menys explícita, amb el que sembla un final d’etapa, doncs amb dificultat l’electorat de cap dels dos combregaria amb la idea de què Catalunya deixés de ser part d’ Espanya.
