S’han complert els pronòstics que s’albiraven des que l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), Daniel Spielman, i la Gran Sala ha dictat aquest dijous una sentència que, ras i curt, avalava amb tots els ets i uts, la llei d’amnistia. En definitiva, una resolució amb la que l’alta magistratura europea responia les qüestions prejudicials presentades per l’Audiència Nacional i el Tribunal de Comptes. Dues entitats que preguntaven sobre si l’amnistia era aplicable si s’havien gastat fons europeus en el Procés o si les causes amb presumptes delictes relacionats amb el terrorisme es podien amnistiar sense torpedinar el dret europeu.
El tribunal ha estat rotund. La llei d’amnistia no contradiu el dret europeu. I, per tant, la llei de l’oblit penal de l’independentisme és homologable en el marc dels estats de la Unió Europea. La resolució quadra gairebé al decimal amb la sentència del Tribunal Constitucional del 24 de juny de 2025 que avalava la llei amb la Constitució espanyola. De fet, el TC ha reiterat gairebé en una vintena de resolucions -qüestions d’inconstitucionalitat incloses- la validesa constitucional de la llei. Ara bé, val a dir que no ho ha fet de manera unànime per la fractura interna entre conservadors i progressistes, que s’ha demostrat amb una munió de vots particulars en cada resolució sobre l’amnistia.
La nova pantalla que s’obre, més enllà de les primeres decisions judicials que més aviat que mai han d’arribar, qui s’haurà d’arremangar és la política i més en un ambient enrarit amb el setge judicial al que està sotmès el govern espanyol en diverses causes per corrupció. A més, d’un creixement exponencial de les forces d’extrema dreta i dreta extrema espanyolista. Tot plegat en un panorama marcat pel domini socialista de les principals institucions catalanes, la crisi interna dels partits independentistes i la seva manca d’unitat estratègica i la desmobilització general de l’independentisme que s’allunya de les grans concentracions anteriors del Primer d’Octubre.
Un pas previ pels tribunals
En aquesta línia, cal recordar que entre els primers que hauran de pronunciar-se sobre la nova decisió del TJUE són els dos tribunals que l’han presentat -Audiència Nacional i Tribunal de Comptes- i paral·lelament, el TC que té sobre la taula els recursos d’emparament per la inaplicació de l’amnistia dels condemnats per malversació i dels processats pel Primer d’Octubre que es troben a l’exili. Ara el Constitucional té via lliure europea per declarar que s’han vulnerat drets fonamentals i redirigir de nou la petició de l’amnistia al Tribunal Suprem.
La temença és que un cop es retorni el cas al Suprem, s’embussi per un temps llarg la resolució del conflicte judicial. Tot i que Pablo Llarena, per exemple, com a jutge instructor ja ha assenyalat per on aniran les coses advertint que no retirarà les ordres de detenció perquè la qüestió prejudicial no l’ha presentat ni ell ni el seu tribunal. Un senyal que pot ajudar a intuir quina serà la resposta immediata de la sala penal en el cas que el TC estimi els recursos d’empara presentats per Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull així com els membres de l’exili Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín.
TC vs Tribunal Suprem
Si el TC dona l’empara per vulneració de drets fonamentals per la inaplicació de l’amnistia s’obre un escenari interessant. La resolució del TC, que no serà per unanimitat, pot fer com els recursos d’empara del cas dels ERO d’Andalusia. En aquell cas, el TC va esmenar la plana al Suprem i va anul·lar la majoria de les condemnes als principals polítics condemnats pel Suprem. Vox va presentar una querella i en el seu escrit d’inadmissió, de 14 pàgines, van deixar entreveure que els magistrats del TC podrien prevaricar si els obligaven a aplicar una manera d’entendre el dret ordinari.
La resolució va posar en peu de guerra els togats del Constitucional i el mateix Suprem es va autocorregir setmanes després. La tensió entre els dos organismes però no ha afluixat, fins al punt que el passat 4 de juny, el president del Tribunal Constitucional, Cándido Conde-Pumpido va marcar territori amb els jutges i els va recordar que si bé entre bombers no es trepitgen les mànegues, cadascú s’ha de preocupar d’apagar el seu foc. Tant és així que, fins i tot, algunes veus dels organismes intueixen que la decisió pot anar per llarg i, no és del tot descartable, que si bé ha avalat la llei d’amnistia, potser desestima els recursos d’empara obligant a reiniciar el procés per reclamar l’amnistia als afectats davant el Suprem. També entra dins les travesses que els recursos els resolgui per separat. És a dir, per ordre cronològic, sense acumular-los en un mateix procediment.
La política
Però, encara hi ha una temença més angoixant que la batalla judicial que un dia o altra acabarà, i és que, en el supòsit que la qüestió repressiva se solucioni, el conflicte polític continua. Per al PSOE, l’elefant continuarà a l’habitació i per l’independentisme s’haurà acabat una situació que impedia moviments polítics més agosarats i mantenia sota mínims la mobilització. La justícia europea retorna a la casella de sortida el Procés, és a dir, que el conflicte polític s’hauria d’haver resolt per vies polítiques i no judicials.
De fet, és la mateixa opinió que va expressar el mateix magistrat instructor del Procés, Pablo Llarena, en una entrevista a La Voz del Patio, al setembre de l’any 2020, una revista editada per un grup de presos del penal de Burgos. Llarena reivindicava que la solució al conflicte era política i no judicial i que les togues “no tenien cap intenció de resoldre el conflicte”. D’entrada l’Audiència Nacional ha demanat agafar aire i ha reclamat temps per estudiar la sentència abans de pronunciar-se sobre l’amnistia dels CDR de l’operació Judes. El TJUE, i en certa mesura, el TC, han obert les portes al retorn de la política. I no és un camí fàcil, a la vista de les declaracions i valoracions d’aquest dijous.
Unes valoracions que abasten des de la indignació de Vox que ha carregat amb tota la ira contra el TJUE o el PP que si bé accepta el veredicte recorda que “no es pot esborrar el que va passar al Procés”. El PSOE i Sumar han instat a aplicar l’amnistia als tribunals sense més dilacions amb un argument soterrat com ara que si s’aplica es tanca el conflicte i es retorna a la “normalització”. Però l’independentisme ja ha mostrat les seves cartes en el sentit que manifesten que un independentisme sense manilles obre un camí per donar pista política al sobiranisme.
L’elefant encara hi és
Per una banda el PSOE i la seva franquícia catalana, el PSC, branden la sentència del TJUE com una prova més de la “pacificació”. És a dir, tancar l’episodi de la repressió judicial i fer com si l’independentisme no existís o s’hagués escorat a tant a la dreta que fa inviable acceptar-lo en la dinàmica democràtica catalana. De fet, el PSOE culpa les imputacions de José Luis Rodríguez Zapatero i de Santos Cerdán en què tots dos han estat els interlocutors amb Puigdemont i Junts. Per tant, consideren que un cop s’hagi aplicat l’amnistia, el conflicte s’evapora.
Per altra banda, els partits independentistes s’alliberen d’una hipoteca però n’han de contractar una altra, és a dir, fer una proposta per donar una sortida política a l’independentisme. I més quan el Centre d’Estudis d’Opinió torna a donar ales demoscòpiques al procés d’alliberament nacional. La CUP ha estat força gràfica en proposar al moviment a “sortir del laberint”, així com l’ANC, a “obrir una nova etapa”.
Per la seva banda, el líder d’ERC també s’ha expressat en la mateixa línia: “l’amnistia no tanca el conflicte polític, sinó que el confirma”. “Confirma que la solució definitiva continua sent la democràcia. Més democràcia, més drets polítics i més capacitat de decisió”, ha afirmat Junqueras. Puigdemont, per la seva banda, ha reclamat que la nova situació ha de servir “per poder recuperar forces i recursos per centrar-nos en l’objectiu principal, que és la independència de Catalunya”. En pocs mesos, la justícia, un cop acomplert l’objectiu estratègic de dilatar l’amnista, pot allargar una mica més la seva aplicació. Prou temps per tal que l’independentisme busqui un camí alternatiu per recuperar el protagonisme i el poder institucional a Catalunya i que els partits espanyols busquin una manera de donar-li sortida.
