“Els catalans fan coses”. La frase de l’expresident espanyol Mariano Rajoy, pronunciada el 2012 en un vídeo en què intentava mostrar-se pròxim amb Catalunya, va donar la mesura el seu desconeixement sobre fins on arriba la capacitat creativa dels habitants del Principat. Una frase emmarcada en el context de la voràgine de l’inici del Procés independentista que va tenir el seu punt àlgid en el referèndum del Primer d’Octubre. Certament, Rajoy tenia raó. Els catalans fan coses i, en alguna ocasió, aixequen la camisa a l’intens poder de l’Estat.
El cas de les urnes de l’1-O, la capacitat de mobilització a les Diades, la capacitat per mantenir viu l’exili o, fins i tot, la capacitat sorprenent per fer retornar de manera fugaç un president de la Generalitat a l’exili des del 2017 enmig d’un debat d’investidura. Un retorn que ara farà seure al banc dels acusats tres mossos d’esquadra dels quals l’únic que es pot acreditar és que eren pels voltants de la zona on Carles Puigdemont va fer cap a Barcelona.
El pla va ser plantejat al detall i no només tenia una opció. Ans al contrari, hi havia diverses sortides pensades i preparades per assegurar que el president exiliat pogués tornar cap a terra segura, a Waterloo. Una d’aquestes, un “trumfo més” per garantir el retorn, era una autocaravana.
Un pla de retorn
De fet, aquest dissabte, 8 d’agost, fa dos anys que el socialista Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat de Catalunya amb els vots dels Comuns i d’ERC, després que els militants republicans ho aprovessin en una disputada consulta interna. Aquell dia d’agost, el president Carles Puigdemont, líder i cap de files de Junts per Catalunya, havia advertit que retornaria a Catalunya per al debat i que se sotmetria a la votació dels diputats. El 8 d’agost de 2024 un desplegament policial inèdit, fins i tot amb el Grup Especial d’Intervenció (GEI) dels Mossos d’Esquadra, absolutament mobilitzat, esperava Puigdemont amb un pla per detenir-lo al Parlament de Catalunya i lliurar-lo a les autoritats espanyoles per tal que l’engarjolessin.
No era la primera vegada que el GEI es preparava per emmanillar el president. De fet, el 27 d’octubre de 2017, arran de la declaració d’independència, van dissenyar un pla per si calia arrestar-lo i conduir-lo a unes dependències del complex Egara, on seria confinat amb la resta del Govern del referèndum en una habitació sense finestres per evitar suïcidis o fugides descontrolades. Així ho va explicar a l’Audiència Nacional el comissari Ferran López, la mà dreta de l’aleshores cap del cos dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, que es va oferir per posar les manilles ell mateix al president Puigdemont. En aquest sentit, fins i tot, va aportar un document on s’especificaven les condicions de l’arrest i quin comissari seria el responsable de detenir cada membre de l’executiu de Puigdemont.
Detenció frustrada
Però el pla per al 8 d’agost del 2024 no va sortir com esperaven els policies àvids de caçar el president exiliat. Puigdemont va aparèixer a l’Arc del Triomf i es va enfilar a l’escenari que l’activisme de l’ANC havia preparat per tal que pogués pronunciar un discurs. Un cop va haver fet acte de presència i dirigit el seu missatge als milers de concentrats, es va fer escàpol i va desaparèixer de l’escenari sense deixar rastre. Al cap d’unes hores ja era en “terra segura”. L’objectiu s’havia aconseguit. Havia tornat, havia escapat de l’escomesa policial i retornava a l’exili deixant amb un pam de nas un cos de Mossos que tenia per objectiu detenir-lo.
Diversos plans
El retorn fugaç va generar una reacció policial inèdita, com és l’aplicació de l’operació gàbia. És a dir, el tancament dels accessos a la ciutat de Barcelona i a Catalunya, amb contundents controls dels Mossos a les carreteres. La plantilla que, de manera absolutament ineficaç, es va aplicar just després dels fatídics atemptats del 17 d’agost a la Rambla de Barcelona, on un jihadista va assassinar 15 persones i després de saltar-se un control va apunyalar mortalment una altra víctima.
Puigdemont va poder enfilar-se dins un cotxe per retornar a lloc segur. Però aquesta no era l’única via prevista per marxar, ni de bon tros. Ans al contrari. L’entorn de Puigdemont va esbossar diverses idees i va posar en marxa diversos “trumfos” per estalviar-li la detenció. De fet, se n’ha especulat molt sobre alguns dels plans alternatius com ara un vaixell d’esbarjo, una moto o, fins i tot, un amagatall durant dies a l’espera que baixés l’escuma de la pressió policial. Entre aquests plans, però, n’hi havia un de ben curiós i que va estar en guaret fins al darrer moment, una autocaravana.
Puigdemont, el campista
El war-room del president exiliat va plantejar com a possibilitat que Puigdemont pogués retornar a Waterloo, via la Catalunya Nord, amb una autocaravana. És a dir, un vehicle-casa habituals a les carreteres catalanes durant les vacances d’estiu. Un sistema popular de viatjar, que permet molta llibertat de moviments arreu del país i d’Europa, on encara és més popular que a Catalunya. El pla consistia a tenir a punt, en un lloc molt concret de la geografia catalana, una autocaravana normal i corrent.
Un home de les comarques gironines va posar a disposició de l’organització una autocaravana que utilitzava per a les seves vacances. De fet, coincidia per època amb el viatge que s’havia organitzat nord enllà. Va rebre les instruccions precises d’on havia d’estar a punt, per si de cas, el “paquet havia de ser traslladat de manera discreta” com un campista més. Amb tot enllestit, amb una discreció absoluta, el dipòsit ple de combustible i amb poc pes per anar més lleuger es va dirigir cap al “punt de trobada” i va esperar noves instruccions. Tot i això, va incorporar en l’equipatge vestuari de campista per al possible passatger que incloïa una “gorra de campanya”, com les que utilitzen els campistes. “Era una nota de color”, apunta.
Moltes hores esperant un missatge en clau i netejant els vidres de la caravana
Però el viatge cap al lloc de recollida no va ser tranquil. Un control rutinari dels Mossos d’Esquadra va aturar el vehicle. En aquell moment, el xofer va veure passar, en la seva ment, “tota una pel·lícula”. “Per un moment vaig imaginar que portava el paquet i que els Mossos entraven a fer una revisió de la caravana i el trobaven”, detalla amb un somriure sorrut, en conversa amb aquest diari. “Però també t’he de dir que possiblement els que em van aturar eren els dos únics mossos que, si l’haguessin vist, s’haurien fet els despistats… enraonaven català i semblaven de la corda”, afegeix. El control dels Mossos va ser “molt breu”. Però “se’m va fer llarg i fins que no vaig sentir, som-hi, tot en ordre, li donem pas, ‘que passi un bon dia!’, no vaig quedar tranquil”, recorda.
Tot seguit, superat l’entrebanc, però igualment caut, el caravanista es va dirigir sense entretenir-se al punt indicat. Un lloc on la caravana no despertaria cap sospita si romania aturada unes hores. “I Déu n’hi do si m’hi vaig estar hores. Vaig deixar els vidres de la caravana com una patena de tant fregar-los!”, recorda. “Vaig esperar a rebre un missatge en clau, tot i això, havia d’estar fins a una hora determinada, per si de cas el responsable del missatge havia caigut en combat [com ara, detingut] fins que arribés el passatger”, rememora. “Vaig rebre el missatge a tocar de l’hora convinguda, l’operació caravana quedava avortada. El pla A, havia sortit de primera i vaig respirar”, comenta. “Ara, també t’he de confessar que vaig tenir una certa decepció, perquè m’hauria encantat amagar-lo i portar Puigdemont fins a Brussel·les. De fet, ja tenen el meu telèfon i la caravana sempre a punt”, alerta tot picant l’ullet. Efectivament, els catalans fan coses.
