El president de la Generalitat, Salvador Illa, que aquest divendres farà dos anys que va ser investit, va tancar el curs polític la setmana passada fent un balanç obertament triomfalista de la primera meitat del seu mandat. Va presentar una visió molt “positiva” de l’acció de l’executiu, assegurant que “la tercera gran transformació de Catalunya està en marxa” i que aquests dos anys han suposat “un gran salt endavant” per aconseguir uns serveis públics i infraestructures de primer nivell que el país necessita. Tot i reconèixer deficiències en àmbits com l’educació o la mobilitat, el president veu un horitzó gairebé idíl·lic: “Ho resoldrem i tindrem una mobilitat i una educació excel·lents, i no passarà gaire temps fins que sigui així”. Si bé l’executiu ha aconseguit projectar un clima d’estabilitat i ha aprovat acords d’abast rellevant –com el darrer pressupost de la Generalitat–, els seus socis prioritaris de legislatura –amb els Comuns amb un to més crític que ERC– i els grups de l’oposició apunten a una manca de resultats tangibles en el dia a dia i a un cert col·lapse en les carpetes estructurals del país.
Els politòlegs Jesús Palomar i Toni Rodon analitzen les llums i ombres d’aquests dos primers anys de mandat, marcats per la dificultat de donar compliment als compromisos adquirits amb Esquerra Republicana i els Comuns, però pel fet de tenir uns pressupostos aprovats aquest curs polític. L’anàlisi que fan és clar: Illa sembla consolidat en la seva estratègia de resistència i perfil baix. És a dir, un govern que actua com una gestoria, però que, malgrat el que diu el president, renuncia a exercir com el motor d’ambició nacional i social que Catalunya requereix per afrontar els seus reptes estructurals.
El politòleg i professor de la Universitat Pompeu Fabra Toni Rodon considera que la sensació general, a escala política, és la d’un Govern que “resisteix” perquè “li ha anat millor del que ens pensàvem al principi”, sobretot perquè ha pogut aprovar “certa” agenda de govern i, a més, ha pogut aprovar els pressupostos “en una època en què els pressupostos no s’aproven mai”. “Això ja és un triomf”, exposa. Tot i això, exposa que aquests dos anys d’Illa han estat marcats per un “perfil molt baix”. “És difícil, i això ja ho veiem en les enquestes, que qualsevol persona pugui mencionar alguna cosa de les que hagin fet”, apunta. En aquest sentit, assenyala que els consellers també intenten tenir un “perfil baix i de no fer soroll”, i discrepa del discurs triomfalista d’Illa perquè ell continua veient la paràlisi per “tot arreu”. “No hi ha anuncis importants, no hi ha canvis estructurals”, assenyala fent referència a carpetes com el sistema de finançament, la gestió de l’aeroport del Prat, els transports o un nou sistema educatiu, entre altres. “No ha passat absolutament res. Per tant, el govern s’ha dedicat essencialment a la gestió. I sembla que tinguem més una gestoria, que no pas un govern”, sentencia.
El professor de ciència política de la UB Jesús Palomar ho sintetitza com un balanç “que està fregant el 5 o el 6 en funció de diferents punts de vista o de diferents elements”. Malgrat haver assolit fites rellevants com els pressupostos, Palomar assenyala que persisteixen crisis profundes: “És cert que s’han aprovat pressupostos, que feia anys que no s’aprovaven, però també és cert que hi ha hagut diverses crisis en sentit ampli, com la de l’àmbit de l’educació, que encara no s’ha resolt i que té un recorregut molt llarg”. El principal retret de l’anàlisi rau en la distància entre la comunicació i la realitat, on veu una certa “incapacitat” executiva per resoldre els problemes estructurals de Catalunya. En aquest sentit, assenyala que el govern d’Illa ha fet anuncis amb “titulars llaminers” que generen expectatives, però que no es materialitzen en resultats palpables. L’exemple més significatiu d’aquesta situació és la promesa de 50.000 nous habitatges públics a Catalunya fins al 2030 perquè, segons el politòleg de la UB, després de dos anys, la ciutadania continua patint greus dificultats d’accés a l’habitatge i no es visualitzen els efectes d’aquest anunci. Això, a parer seu, provoca que el Govern perdi molta credibilitat, assenyala el politòleg, remarcant que superats els primers 100 dies o el primer any, un executiu ha de mostrar un bagatge real i no només intencions. “Hi ha titulars, però no hi ha resultats. El Govern funciona a base d’anuncis, però no té un pla estratègic ni un rumb clar per al país”, sentencia.
La supeditació a Madrid
El discurs oficial del Govern, centrat a projectar la idea que Catalunya ha superat una etapa de paralització per posar el país en marxa, no acaba de lligar amb la pressió i el malestar de les forces que li donen suport parlamentari. Tant Esquerra Republicana com els Comuns han expressat de forma reiterada la seva frustració per la lentitud en el compliment dels acords d’investidura. Mentrestant, les decisions i el ritme de la política catalana queden sovint supeditats a la complexa aritmètica del Congrés dels Diputats i a les turbulències de la política estatal. Les incerteses a Madrid no faciliten la feina a l’executiu de la Generalitat, que veu com carpetes clau depenen de negociacions que van molt més lentes del previst.
Toni Rodon veu evident que l’executiu de Salvador Illa viu constantment supeditat a Madrid. “No només discursivament, sinó també en les polítiques públiques”, manifesta, i alerta que anar a rebuf de Pedro Sánchez “porta problemes”, perquè ni els trens han millorat, no hi ha nou sistema de finançament i el grau d’execució d’inversions és igual de baix que sempre, entre altres coses. Jesús Palomar, per la seva banda, subratlla la fragilitat d’aquesta dependència mútua: “Tots els acords bilaterals que s’havien de dur a terme al final no estan tenint els resultats esperats. Sembla que tot estigui per fer. Hi ha una agenda, però no hi ha un calendari d’actuació”, i insisteix que hi ha falta de voluntat del Govern “d’acabar de sortir del titular”.
La manca de rumb i el risc de les enquestes
Més enllà de la gestió administrativa diària, els analistes assenyalen la manca d’un projecte de país a llarg termini per part de l’executiu. Palomar opina que el dia a dia de la Generalitat sembla centrat a anar “tapant forats” a mesura que apareixen esvorancs per obres d’infraestructures o per les exigències dels diferents grups parlamentaris o les protestes de col·lectius afectats –docents, bombers–, en comptes de desplegar un pla estratègic definit a mitjà o llarg termini: “No és que no estiguin fent res, però són coses de gestió del dia a dia i poc ambicioses o poc estratègiques”. “El govern no té un rumb”, conclou, i adverteix que “les enquestes a tampoc no són especialment esperançadores per als socialistes; tot i ser la força més votada, les majories parlamentàries no tenen res a veure amb les d’ara”.
Toni Rodon, per la seva banda, assenyala que l’activitat governamental s’ha vist condicionada principalment per la gestió de crisis puntuals, i en destaca especialment l’eterna assignatura pendent dels transports (Rodalies), la crisi amb la comunitat educativa i el posterior fiasco de les proves Pisa. La percepció general, segons l’expert, és que s’ha canviat la paràlisi del debat sobiranista per una paràlisi d’execució transformadora. De cara a la segona meitat de la legislatura, Rodon no preveu grans canvis ni noves grans enteses pressupostàries: “Jo crec que els pressupostos que es van aprovar l’última vegada seran els que es mantindran fins a les eleccions. És el més probable, perquè cada vegada els pressupostos es fan servir més com una eina política”. La conclusió de l’anàlisi és la d’un Govern abocat a la resistència i a la gestió d’inèrcia fins al pròxim terrabastall electoral.
