Montse Germán (Sabadell, 1969) ha treballat en sèries, pel·lícules i obres de teatre exitoses que l’han ajudat a convertir-se en un nom destacat del star-system català. Ha plogut molt des que va actuar a Laberint d’ombres i a Infidels, i ja hi ha tota una fornada de teleespectadors que la relacionaran amb el paper que interpreta a Com si fos ahir. La Sílvia, un dels personatges claus de la sèrie dels migdies a TV3, que serà la més longeva de la història de la cadena a partir del setembre, ha tingut una temporada complicada en què ha hagut de superar un càncer. El Món entrevista l’actriu que li dona vida per saber com s’ha preparat aquesta trama delicada i què ens pot avançar del capítol final de temporada, que s’emet dilluns 20 a la nit. Uns 400 privilegiats –fans, actors i la resta de l’equip– el van poder veure en preestrena, sota pacte de confidencialitat per no fer espòilers, dijous al vespre, al cinema Phenomena de Barcelona.
Quinta temporada tan complicada per a la Sílvia. Té ganes que s’acabi aquesta mala ratxa?
Vaig començar amb el diagnòstic de càncer, sí, però aquesta no era la primera vegada que la Sílvia passava per una situació dramàtica i dura. De fet, a mi ja em sembla bé que a partir d’aquest personatge es puguin tocar temes de molta actualitat perquè això sempre és un repte. Sempre et demanes el millor de tu mateixa, en els moments en què el teu personatge ajuda els altres personatges amb els seus drames i també quan ets tu qui els protagonitza.
No deu ser fàcil preparar un paper així i amb poc temps, perquè a les sèries diàries res no és a foc lent.
No és fàcil quan has de tocar temes que et demanen molt de tu, en general, i especialment en una sèrie com aquesta que demana que ho resolguis molt ràpidament. En una pel·lícula tens temps de pair-ho i donar-hi voltes mentre connectes amb aquell drama, però aquí ho has de fer ràpidament a casa teva. A plató no tens temps de fer-ho… Has d’arribar-hi sabent quin serà el teu estat d’ànim i connectar-hi. No hi ha trampa ni cartró, tot passa aquí i ara d’una manera genuïna. I si la càmera ho agafa, això és molt maco.
Com s’ha preparat aquesta temporada en concret, quan va saber que tindria un personatge a qui li diagnostiquen un càncer? En va parlar amb pacients oncològiques o es va documentar?
Crec que és igual que sigui un càncer com que sigui qualsevol malaltia molt greu. La qüestió és preparar-te per interpretar algú que té la seva vida en joc. Em refereixo a situacions límit que també et posen a tu, com a actriu, en un punt en què et planteges què faries i com et sentiries en aquella situació. En el meu cas, he anat a intentar buscar aquesta emoció. Sí que investigues com és aquest tipus de càncer o el procés que segueixen els pacients. Però, al final, has d’intentar esbrinar com creus que gestionaries tu veure la mort més a prop que abans.
Vostè ja havia interpretat personatges amb malalties greus, per això, com el VIH que tenia a Positius o la fibromiàlgia a Sonata per a violoncel.
Sí, la veritat és que he fet bastants papers de dona malalta. I potser no és el més maco, però m’agrada tenir personatges que em fan estar en situacions emocionalment dures.
I no afecta emocionalment haver de posar-se en la pell d’un personatge que travessa una situació així?
Deixa molt tocada, i tant. Ahir mateix vaig veure un reel de Daniel Grao que reconeixia que havia patit molt quan actuava a Los universos paralelos, ja que cada dia havia d’interpretar un home a qui se li moria un fill i va acabar afectant-lo en la seva vida personal. I ho entenc perfectament. Jo, que soc molt exigent amb mi mateixa, vull donar-ho absolutament tot quan actuo i pateixes aquella emoció. I si se’t barreja amb alguna cosa de la teva vida personal, doncs encara és més dur… Aquesta feina nostra l’has de saber portar, perquè et pot deixar seqüeles físiques i emocionals. Et preguntes, a vegades, per què has de suportar una emoció tan bèstia i per què et fas tant de mal a tu mateix.
Ha dit en alguna entrevista que gravar la trama en què violaven el seu personatge a Com si fos ahir va ser duríssim.
Sí, per això mateix que et dic. I, a més a més, feia poc que havia mort la meva mare i se’m va ajuntar tot. Totes les emocions acaben barrejant-se i has d’aprendre a sortir-ne el més ben parada possible de tot això.
A la Sílvia li ha passat de tot, al llarg d’aquestes nou temporades. Té ganes d’una temporada tranquil·la per a ella?
Ja em va bé que tingui chicha, què vols que et digui. Ara bé, potser no cal tant de patiment i coses tan greus. Que està bé que et posin reptes, però potser és la que més pateix de tota la sèrie? Encara que Déu n’hi do la Gemma, li foten molta canya. Però és que portem nou anys de sèrie, és que clar… Si em fas pensar què li passava al meu personatge al principi de tot, ni ho recordo.
Realment, a Com si fos ahir hi ha molt drama. La Sílvia s’ha divorciat, li han posat les banyes, la parella s’embolica amb la seva filla, l’han violat…
Hi ha molt drama, sí, però també trames molt divertides i penso que és una bona fórmula. Ja està bé per equilibrar una mica i compensar-ho.
Li faria gràcia que li toqués viure alguna trama en concret, al seu personatge? Què demanaria per a la Sílvia en aquesta desena temporada?
La veritat és que no sabria què dir-te. El que sí que et puc avançar és que és molt guai el que em ve ara a la desena temporada. No et puc fer espòiler, per això.
Ni tan sols una pinzellada? Tindrà alguna trama amorosa nova? Alguna cosa relacionada amb la feina?
Només et diré que té a veure amb la realització personal, posarà el focus en ella mateixa i passaran moltes coses. En resum, puc dir-te que la Sílvia tornarà una mica a la joventut.
Abans d’això, però, els teleespectadors de TV3 veuran el gran final de temporada que han preparat per a dilluns vinent. Com serà? Hi ha una gran bomba com en altres ocasions?
Aquest final també és potent, però potser més calmat que altres. De fet, te’l resumiria com un final bonic, alegre i optimista que servirà per obrir la porta a una temporada que vindrà carregada de canvis. Hem començat a gravar la nova temporada ja, de fet, i ho hem fet carregats d’il·lusió. Des de l’equip de guionistes han volgut fer una sacsejada a la sèrie i sembla que estiguem començant de nou i amb temes molt actuals.
No té la sensació, llavors, que vulguin acabar la sèrie amb la desena temporada per allò de fer un nombre rodó? Pronostica una llarga vida a Com si fos ahir, encara?
Oi tant, li queda una llarga vida al Comsi. Et diré que, fins fa dos o tres anys, pensava que no n’hi quedava gaire. Ara bé, tenint en compte que fa molt bona audiència i que arrencar una sèrie nova costa, doncs s’ha d’aprofitar aquesta. I crec que és bona idea rentar-li una mica la cara, incorporar nous personatges que són fitxatges molt potents… Amb ganes i energia.
Comentava ara l’audiència impressionant que fa la sèrie. Com si fos ahir acabarà la novena temporada amb el 19,7% de share de mitjana que és una autèntica barbaritat. Com ho viuen des de dins? Com s’aconsegueix això després de tants anys en antena?
A mi el que m’agradaria és desmuntar la idea aquesta que fer una sèrie diària és com una màquina de fer xurros perquè això està una mica a l’inconscient col·lectiu. Fer funcionar una màquina de xurros segurament és molt senzill, però fer una sèrie diària és molt complicat. Mantenir una emissió diària exigeix un nivell enorme d’organització, de talent i d’ofici. A més a més, que darrere d’una sèrie diària hi ha un equip de guionistes que construeixen unes trames a llarg termini i que mantenen una coherència en els personatges. També els realitzadors han de prendre decisions moltes vegades sobre la marxa o els actors i les actrius, que sostenim aquesta credibilitat dels personatges dia rere dia. Tenim un equip tècnic, il·luminació, so, muntatge, art, vestuari, maquillatge, perruqueria, un equip de producció que treballen gairebé amb una precisió quirúrgica.
Es necessita tot això per mantenir l’engranatge funcionant.
Exacte. I que la sèrie tingui tanta audiència no és casualitat. L’espectador entén molt bé els codis, els ritmes narratius, els conflictes propers i l’evolució constant dels personatges. Has de tenir respecte pel teleespectador i donar-li qualitat perquè, si no ho fas, no l’estàs respectant i l’estàs tractant de ximple. Es pot pensar que una sèrie diària és un producte de consum ràpid i que es fa de pressa, sí, amb una limitació de temps i potser de pressupost que pot empitjorar el resultat. Doncs al contrari, no és una producció sense ànima sinó una producció on darrere hi ha molt d’ofici.
Certament, té molt de mèrit mantenir això durant anys i amb l’audiència enganxada.
Tot això t’ho deia arran del que vaig sentir en boca d’un dels periodistes més importants d’aquest país. I mira et diré el seu nom, en Jordi Basté, a qui admiro i escolto. Però, un dia, estava entrevistant la Sara Diego, la Montse Guallar i la Marta Butxaca per a una obra que estrenaven. De cop, li pregunta a la Sara Diego quins projectes més té entre mans i, quan li va dir que estava al Com si fos ahir, el Jordi Basté li va dir que allò “no comptava” perquè era “com una màquina de fer xurros”. Em vaig quedar parada. Com pot ser que ell, a qui escolta tanta gent, digui això? Va menystenir l’ofici, a tota la gent que estem a la sèrie, als espectadors i a l’audiència. És conscient, en Jordi Basté, que si no tinguéssim aquest producte a Catalunya, els actors catalans estaríem fotuts?
Molts actors amb els qui he pogut parlar de la sèrie han coincidit a dir-me que el Com si fos ahir és escola.
Totalment! És escola per als actors joves que comencen i també per als més grans perquè ens permet treballar el múscul interpretatiu. Aquí ho donem tot i han passat actors molt bons d’aquest país per aquesta sèrie. A més a més, que no ens podem oblidar de la funció social que fa. Se m’apropa moltíssima gent al teatre per dir-me que està aprenent català gràcies a la sèrie, gent de Sud-amèrica, d’Àfrica o d’altres països d’Europa. Així que ja n’hi ha prou de menystenir aquest producte. Que són molts els actors que ens truquen a la porta per preguntar si tenim un paper per a ells. És un aparador i és feina.
Com veu el sector des de dins? Ha millorat una mica o continua tan precari?
Crec que està com sempre ha estat… precari, efectivament. Sí que han sorgit moltes plataformes, però t’obliguen a marxar a Madrid. La cosa és que hi ha tres grups diferents d’actors, ara mateix: els qui treballen sempre, els qui aguantem el tipus més o menys i els qui suen molt perquè els costa molt sortir-se’n. És complicat i és precari, encara que la indústria audiovisual d’aquest país s’hi estigui esforçant. Realment, són quatre els actors que treballen bé. Jo ara treballo en una sèrie diària i això et dona una estabilitat que s’agraeix molt, però quan s’acabi tornaré a estar en la incertesa que vivim tots.
Encara la sorprenen els guionistes, després de nou temporades, amb les trames i els girs que van incorporant al Com si fos ahir?
Aquesta sèrie té una directora que és una màquina, la Sònia Sánchez, que cuida moltíssim aquest producte i no ens deixa que ens adormim. Ha fet una tria de càsting molt bona, però és que els guionistes aconsegueixen que la trama no decaigui! I el més fort és que no s’inventen res, és la vida la que els posa les idees davant. Perquè jo ho he vist ara, amb el començament de la desena temporada, que m’ha sorprès que toquessin certs temes d’actualitat.
Hi ha tan bon ambient com sembla, des de fora, dins d’aquesta gran família de Com si fos ahir?
Treballar aquí és una delícia, és família i és casa. Entre nosaltres hi ha molt bon ambient i molt carinyo, però també els qui venen de fora per a un paper curtet ens diuen que han quedat encantats perquè s’hi treballa molt a gust.
Què li diu la gent quan l’atura pel carrer? La Sílvia és un personatge estimat?
La gent és molt maca i sempre et diuen coses boniques quan et veuen, et destaquen que els agrada el teu personatge i com ho fas. També et dic que jo no entro a les xarxes socials a veure què escriu la gent. Alguna vegada ho he fet i m’ha fet mandra veure que la gent arriba a dir el que diu. Amb mi, en general, la gent sempre m’ha tractat molt bé. I mira, de fet, ahir mateix em va sorprendre que un noi d’uns trenta anys m’aturés per felicitar-me per la meva feina amb una educació i un respecte…
Comenta un noi de trenta anys, que a priori no semblaria que forma part del target més habitual de la sèrie.
Ja fa un temps que ho hem notat això que comentes, precisament, que ha canviat el tipus de teleespectadors que ens veu. Hem descobert que hi ha gent de 20 anys que també se la mira, potser des que ha començat la trama dels actors més joves com la Naiara o el Toni Petit.
