Dijous es coneixerà la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la llei d’amnistia. El primer que cal remarcar és la seriositat d’aquest tribunal (dels tribunals europeus i internacionals en general) per contrast amb el que desgraciadament succeeix amb massa freqüència als tribunals espanyols. A Espanya no se sap mai quan es farà pública una sentència. És la recurrent pregunta que ens fan sempre els clients i que mai no podem respondre amb certesa. Són moltes les sentències que espero de judicis acabats fa alguns mesos amb la incertesa (i sovint l’angoixa) de quan es coneixerà el veredicte. És també relativament freqüent que, abans de conèixer-se una sentència, el seu contingut hagi estat filtrat a la premsa. Quantes vegades he conegut una resolució judicial a través de periodistes amics abans de rebre la notificació oficial. O, pitjor, per una trucada del mateix client que ha conegut la filtració a través de la premsa. Cal doncs destacar allò que hauria de ser normal. El TJUE anuncia amb antelació quin dia seran conegudes les seves sentències i, amb una puntualitat infal·lible, les sentències són fetes públiques el dia anunciat, sense risc de cap filtració prèvia.
Com a norma general, el TJUE segueix el criteri de l’advocat general, però cal també recordar que això no ha de ser necessàriament sempre així, doncs el tribunal gaudeix òbviament de total independència en els seus pronunciaments.
En el cas que ens ocupa sembla, però, és difícil que el TJUE pugui apartar-se del criteri de l’advocat general fet públic el passat mes de novembre. Tot sembla indicar, per tant, que la sentència europea de dijous avalarà plenament la llei espanyola d’amnistia. Tècnicament, la sentència donarà resposta als dubtes que li van ser plantejats pel Tribunal de Comptes i l’Audiència Nacional. Tots dos òrgans van plantejar qüestions prejudicials preguntant al TJUE si determinats aspectes de la llei d’amnistia podien ser contraris al dret europeu. En concret, si la malversació atribuïda alguns responsables polítics afectava els interessos financers de la Unió i, en el cas de l’AN, si contraria el dret europeu amnistiar els CDR de l’operació Judes, acusat de terrorisme. La primera conseqüència de la sentència del TJUE serà que tant el Tribunal de Comptes com l’Audiència Nacional hauran de resoldre els respectius assumptes de conformitat amb allò que hagi resolt el tribunal europeu. Si, com esperem, el TJUE resol que la llei espanyola d’amnistia és plenament compatible amb el dret europeu, els òrgans que han plantejat les respectives qüestions prejudicials hauran d’aplicar la llei i, per tant, dictar les corresponents resolucions exculpatòries.
Però, més enllà dels dos processos citats, la sentència provocarà també efectes en altres processos judicials.
Aquest és el cas per exemple de l’Oriol, un jove condemnat per atemptat i desordres públics durant una manifestació de protesta contra la sentència del Procés. L’any 2021 l’Audiència de Barcelona va condemnar-lo a una pena de quatre anys un mes i 16 dies de presó. I tot i que amb l’apel·lació davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya vam aconseguir que la pena li fos rebaixada a 18 mesos (evitant així el seu ingrés a la presó), l’Oriol i la seva família pateixen un calvari que esperem que finalitzi a partir d’aquest dijous. El pronunciament europeu provocarà, doncs, efectes directes en moltes persones anònimes, la majoria molt joves, que pateixen en pròpia pell els efectes de la repressió.
La conseqüència més mediàtica serà, però, la relativa als condemnats per la sentència del Procés i als exiliats que encara es troben pendents de judici. Recordem que, malgrat que l’indult els va alliberar de la presó, el vicepresident Junqueras, la consellera Bassa i els consellers Turull i Romeva es troben encara inhabilitats en haver estat condemnats per malversació. L’1 de juliol de 2024 (només 20 dies després d’aprovar-se la Llei Orgànica 1/2024, de 10 de juny), la Sala Segona del Tribunal Suprem, amb ponència del seu llavors president Manuel Marchena, va dictar una interlocutòria (amb un excel·lent i raonat vot particular discrepant de la magistrada Ana Ferrer) decidint que l’amnistia no els era aplicable respecte del delicte de malversació pel qual havien estat condemnats (sí que es va amnistiar, però, el delicte menor de desobediència). Òbviament, els afectats van recórrer contra aquella decisió interposant recursos d’empara davant el Tribunal Constitucional. Un cop el TJUE hagi resolt les qüestions que afecten la llei, el Tribunal Constitucional haurà de resoldre els magnífics recursos d’empara signats pels advocats Andreu van den Eynde, Marina Roig i Jordi Pina. Si la política no preval sobre el dret, el Constitucional hauria de concedir l’empara i declarar que la llei d’amnistia és plenament aplicable als quatre condemnats, que veurien així restablerta la plenitud dels seus drets polítics, incloent-hi la possibilitat de tornar a ser candidats en qualsevol elecció política.
El cas dels exiliats, encara que en una altra fase processal, és força similar al dels condemnats. Amb una sincronització més que sorprenent, el mateix 1 de juliol del 2024, el magistrat instructor Pablo Llarena dictava també una resolució interlocutòria decidint que la llei d’amnistia no era aplicable als encara processats president Puigdemont i consellers Comín i Puig. En el nostre cas va caldre passar primer per la Sala d’Apel·lacions del mateix Tribunal Suprem (qui tingui curiositat pot veure aquí els arguments de la vista, en què, en poc més de 4 minuts, crec vaig deixar prou ben retratada la situació). Com era d’esperar, la Sala no va atendre els nostres arguments, i ens va obligar a interposar els corresponents recursos d’empara davant el TC.
Una vegada es conegui la sentència del TJUE, el TC haurà de resoldre els nostres recursos (la previsió és que ho faci cap a finals d’aquest any 2026, potser principis de 2027), i decidir si ens concedeix l’empara i, per tant, la llei d’amnistia és plenament aplicable als processats. Si el TC així ho decideix, i ho fa a més de forma contundent, el Tribunal Suprem no tindrà altra opció que aplicar la llei d’amnistia i sobreseure definitivament la causa que encara es troba pendent contra el president Puigdemont i els consellers Comín i Puig, que podrien tornar sense cap impediment jurídic del seu ja massa llarg exili, amb la plenitud dels seus drets polítics restituïts. Si la sentència del Constitucional no fos prou contundent, la pilota tornaria un altre cop a les mans del magistrat instructor Llarena. I si seguís denegant l’aplicabilitat de l’amnistia, ens abocaria a haver de tornar de nou a la Sala d’Apel·lacions com a pas previ per a un nou recurs d’empara.
La llei d’amnistia és prou clara perquè qualsevol ciutadà que sàpiga llegir (no cal que sigui jurista) entengui que és plenament aplicable als nostres polítics. Qualsevol altra interpretació atempta al sentit comú més elemental. Com vaig verbalitzar a la vista del 10 de març de 2025, la història acabarà posant a cadascú al seu lloc.
