Un objectiu més a llarg termini. La defensa del president a l’exili, Carles Puigdemont, interpreta que el moviment tàctic de la interlocutòria d’aquest dijous de Pablo Llarena, jutge instructor de la causa del Procés, va més enllà de la seva intenció d’extradir-lo a Espanya. L’equip jurídic del president apunta la possibilitat que el Tribunal Suprem, conscient que Puigdemont possiblement podrà mantenir la immunitat i frustrarà l’extradició, busca tenir un motiu per, almenys, evitar que torni a formar part d’una llista electoral europea.
El canvi a les euroordres que ha suposat retirar-ne el delicte de sedició però mantenir la malversació i la desobediència té base en l’experiència del magistrat instructor en la seva ronda europea. En concret, quan la justícia alemanya va decidir que només permetria l’extradició pel delicte de malversació i no pas pel de sedició. A partir d’aquests precedents, Llarena ha pres ara una decisió que l’advocat Gonzalo Boye retreu com una “manipulació de la sentència del Procés”, ja que pretén convertir el càrrec de malversació en un delicte en “autònom” quan, en realitat, el tribunal de Manuel Marchena el va considerar com a “medial”, és a dir com un instrument per cometre la sedició que ara s’anul·la.
Una història que ja es va intentar escriure
De fet, el temor de Waterloo ve del que ja es va viure durant la campanya electoral de les anteriors eleccions europees, quan la Junta Electoral va vetar Puigdemont com a candidat. Aleshores, i mentre es tramitava el recurs, van encapçalar la llista electoral l’advocat del president, Gonzalo Boye, l’activista Bea Talegón i l’ara alcaldable de Junts a Barcelona, Xavier Trias. Finalment, la justícia va acceptar la candidatura, però a hores d’ara l’administració espanyola encara no ha reconegut Puigdemont ni els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí com a eurodiputats.
De fet, va ser la doctrina Junqueras –arran de la qüestió prejudicial presentada pel president del tribunal que va jutjar els líders del Procés, Manuel Marchena, sobre la situació del vicepresident del Govern del 2017– el que va obligar el llavors president del Parlament Europeu, David Sassoli, a atorgar-los la credencial de diputat. Això sí, va ser el desembre del 2018, sis mesos després de la constitució de la cambra europea, que havia estat al juliol. Les circumstàncies actuals, amb el cas sentenciat, i la nova tesi de la incompatibilitat sobrevinguda –aplicada en el cas del president Quim Torra i en el del diputat Pau Juvillà– podria fer que l’Estat entrebanqués que Puigdemont repetís de candidat a les europees.
La sospita rau en la intenció de mantenir oberta la causa com sigui encara que hi hagi poques possibilitats d’una extradició. Fins i tot, encara que sigui amb la idea de facilitar una nova doctrina de la Junta Electoral Central basada en la incompatibilitat sobrevinguda, la mateixa tesi que ha foragitat càrrecs electes independentistes abans d’una sentència ferma. Aquest objectiu, a més, s’entreveu perquè ara com ara hi ha moltes possibilitat que Puigdemont pugui mantenir la seva immunitat com a eurodiputat. O bé perquè, encara que la justícia europea rebutgés les demandes del president a l’exili per tombar el suplicatori en què es va decidir aixecar-li la immunitat, encara tindria un recorregut en segona instància europea i, posteriorment, Espanya s’hauria d’enfrontar de nou a un procés d’extradició amb la justícia belga. És a dir, uns terminis que permetrien a Puigdemont mantenir, en el pitjor dels escenaris, la seva autonomia a Brussel·les durant el que resta de legislatura. D’aquí que l’Estat busqui una escletxa per tal d’evitar que esdevingui candidat oficialment.
Autonomia del delicte
L’equip jurídic de Puigdemont, que dirigeix Gonzalo Boye, detalla que els arguments exposats per Llarena per mantenir l’acusació de malversació constitueixen una contradicció amb la sentència de Manuel Marchena. En aquest sentit, recorda que la resolució de la sentència del Procés feia un “concurs medial” de la sedició amb la malversació i, en cap cas, feia una interpretació que li donés “autonomia al delicte”. Això significa que els magistrats de la sala segona del Tribunal Suprem van raonar que la malversació havia estat un delicte utilitzat com un instrument per perpetrar la sedició. Per tant, si no existeix la sedició, tampoc no existeix la malversació.
Ara bé, la malversació va ser l’únic delicte que el tribunal Schleswig-Holstein, a Alemanya, va admetre com a possible via d’entrega de Puigdemont a l’Estat espanyol. En aquella ocasió, Llarena va rebutjar extradir-lo en aquestes condicions tan limitades perquè aleshores les peticions de rebel·lió als seus companys de Govern i els líders de les entitats, ANC i Òmnium Cultural, encara eren vives i pendents de judici. En canvi, ara Llarena sosté que l’euroordre s’ha de fonamentar en la malversació, fins al punt que en la seva interlocutòria amb què argüeix la retirada de la sedició, nega que la reforma d’aquest delicte pactada entre el govern espanyol de PSOE i Podem amb ERC hagi canviat les coses. De fet, la resolució detalla les quantitats que indiciàriament haurien malversat els representants de l’exili imputant a Puigdemont, Toni Comín i l’exconseller de Cultura, Lluís Puig, a cadascun una de les cinc parts de l’import pagat a Unipost per a la tramitació de la documentació electoral del referèndum del Primer d’Octubre.
21
7
