Albert Botran (Molins de Rei, 1984) és polític de la CUP. Fins ara diputat al Congrés pels cupaires, i vol tornar a repetir l’experiència. Botran fa anys que es belluga per l’activitat institucional, però continua amb el seu estil d’historiador i allunyat de l’estridència. En aquesta entrevista insisteix que no participaran de cap investidura si no hi ha data i pregunta del referèndum. Assegura que la CUP “apuja el llistó de l’independentisme” i que són els únics que aporten “discurs social” a l’independentisme. Retreu el paper del PSC i critica “l’esquerra fraternal espanyola” pel seu paper durant el Primer d’Octubre tot i que defensa que s’hi ha de parlar.
Acosta més a la independència tenir diputats de la CUP a Madrid?
Jo penso que sí. Apugem el llistó, els altres dos partits que són els que han tingut més responsabilitats de Govern són més responsables de la situació d’impàs que actualment viu l’independentisme. Per partidisme entre ells, es porten molt malament. Per això, la presència de la CUP apuja el llistó de l’independentisme.
En quin sentit apuja el llistó?
Collem perquè no hi hagi passes endarrere. En el cas de 2017, és clar. La CUP era garantia que s’avançava i es va arribar al referèndum per la pressió que feia la CUP. I, en altres coses, assenyalem les reculades, com ara el cas la llengua. De fet, ja vam advertir que el canvi legislatiu no era la via per aturar la ingerència dels tribunals. Per altra banda, som els únics que aportem contingut social a l’independentisme. ERC, malgrat que es defineix d’esquerres, fa una gestió molt neutra del Govern i nosaltres veiem que per guanyar nous independentistes cal posar molt contingut en el projecte independentista. I això és apujar el llistó.
Centrem-nos, vostè diu que ERC no mostra una ideologia concreta?
Exacte.
I Junts la mostra massa cap a la dreta?
Junts no és Convergència. Això és veritat. Però a mesura que el Procés ha anat baixant sembla que recuperin la ideologia de la vella Convergència. Els tornem a sentir a parlar de rebaixes d’impostos, que són polítiques de dretes, que per a mi són contràries a la independència, perquè la independència ha de ser un projecte que reparteixi, una nació per a tots i totes. En el cas d’ERC, és veritat que ideològicament és dins l’esquerra, però tenen el Govern de la Generalitat i no es nota. ERC arriba a la Generalitat amb un discurs d’esdeveniment històric, amb l’ara tenim la presidència de la Generalitat per primera vegada des de l’any 1939 i farem quatre revolucions. Són revolucions que s’han anat esvaint i, al final, tenim uns pressupostos que inclouen Hard-Rock i Quart Cinturó, i sense tirar endavant la renda bàsica. És una gestió indiferenciada del que faria un govern autonomista.
Diria que són els pressupostos del PSC?
Sí. El PSC ha guanyat centralitat. Ha aconseguit imposar el seu model econòmic o de negacionisme climàtic, fer més carreteres o més avions, a través dels seus acords amb ERC.
Apujar el llistó, estratègia… Un dels punts ha estat l’intent continuat d’utilitzar el català a la tribuna… Però quin balanç fa la CUP d’aquesta legislatura al Congrés, quin balanç poden presentar Mireia Vehí i vostè?
La qüestió d’utilitzar el català no és menor. Era una acció de denúncia i l’objectiu no era només parlar en català al Congrés, sinó una denúncia que hi ha un conflicte lingüístic i que la llengua que s’imposa és el castellà. I això és necessari recordar-ho perquè la nostra llengua està reculant en molts aspectes. A l’escola, l’únic santuari on el català era hegemònic, i que era l’únic lloc on aconseguíem transmetre’l bé a través d’un sistema d’immersió del qual n’estem orgullosos i fruit de les lluites obreres, també està reculant. Les accions de denúncia sobre la situació de la llengua serveixen per denunciar la situació d’emergència lingüística. Altres qüestions que aportem és un discurs que omple de contingut social l’independentisme, volem la independència per la llengua i la catalanitat, però que reparteixi el treball i la riquesa, que tingui resposta als reptes de transició ecosocial i que assenyali les falles del capitalisme, en una crisi com l’actual, que genera més desigualtat i no mitiga el canvi climàtic. Són qüestions de discurs que si la CUP no hi és no s’haurien sentit.
Una de concreta?
En el pressupost militar som els únics que hem posat el dit a la nafra. Els darrers pressupostos del “govern més progressista de la història”, que s’incrementi d’aquesta manera el pressupost militar és un contrasentit, una de les contradiccions més grans malgrat que ha passat desapercebuda.
En aquestes eleccions, els catalans hem de tenir un marc diferent? És a dir, si per a Espanya l’eix sembla que sigui dreta i esquerra, per als catalans és Catalunya i Espanya, o les dues però una amb més pes que no pas l’altra?
Nosaltres hem de fer valdre el nostre objectiu i aconseguir explicar que l’independentisme és el millor antifeixisme. Nosaltres som l’antítesi de Vox i de l’extrema dreta. Ells volen acabar amb la diferència des del punt de vista nacional, que deixem de ser catalans i que deixem de parlar la nostra llengua. Nosaltres volem la independència, precisament pel contrari. Volem defensar la catalanitat i que la llengua avanci. Ells defensen els interessos dels poderosos malgrat que van de partit antisistema, i nosaltres volem la independència per posar el poder al servei del poble. Ells van contra el feminisme i el col·lectiu LGTBI, nosaltres els defensem. Ells van per fer ciutadans de primera i segona respecte a les persones immigrades, nosaltres volem una república per tothom… El nostre projecte de república catalana s’ha de fer valdre en aquestes eleccions, no ha de quedar desdibuixat en un front contra Vox, perquè precisament la manera d’acabar amb Vox és aconseguir la nostra independència.
Però vostès insisteixen que si no hi ha data de referèndum no hi haurà cap possible acord?
Exacte. Ho considerem una qüestió de mínims democràtics. El que posem sobre la taula no és una cosa del nostre programa sinó que té una força i arrelament a la nostra societat, entre un 70% i un 80% està d’acord que hi hagi un referèndum. I té una virtut clara, i és que acordes les regles del joc. Demanes a l’altre que juguem net i que s’accepti el resultat. És a dir, reconeixement del dret a decidir sense repressió.
Però, si el govern d’Espanya depèn dels vots independentistes, pot ser que hi hagi una segona volta i que s’esdevingui una gran coalició que anul·li o neutralitzi la força dels partits independentistes o el que es coneix com a nacionalistes perifèrics?
Sí, però amb aquest govern que se suposava un govern amic tampoc ens ha anat gaire bé. L’independentisme no ha avançat amb aquestes condicions, per tant, la reedició d’aquest govern no és una garantia que ens anirà millor, ni qualsevol altre govern és garantia que ens anirà millor. Sempre hem d’insistir en la centralitat de l’autodeterminació en qualsevol escenari. És difícil guanyar-ho, no crec que es guanyi a través de negociacions d’investidura, sinó que la força l’hem de tenir al país, institucionalment i al carrer, i mai ens hem de desviar d’aquest objectiu. A més que internacionalment ha de quedar clar que no hem renunciat, malgrat el 2017 o la taula de diàleg, això ho hem de recordar a cada conjuntura que se’ns presenti.
Aprofitar qualsevol institució o palanca per introduir el discurs de la independència…
També pensem que el Govern de la Generalitat no té una agenda independentista i això es nota, hi ha desmobilització i la baixada de l’independentisme a les enquestes ho mostren. I això perquè s’ha deixat de percebre que estigui a l’horitzó. Però, nosaltres, a risc de fer-nos pesats, ja no ve d’aquí, fa 50 anys que fem d’independentistes, farem el que faci falta perquè aquesta qüestió és central per desencadenar una sèrie de canvis.
Vostès admeten que amb aquest govern espanyol no els ha anat bé… però quin nivell de confiança poden arribar a tenir amb aquesta mena d’entitat o concepte batejat o conegut com ‘l’esquerra fraternal espanyola’?
Jo crec que aquesta esquerra prefereix que no existeixi el conflicte català. Això es va veure el 2017, els fa nosa. Es van posar de perfil, tot i que gent del seu entorn es va implicar en la defensa dels col·legis de l’1-O, per exemple. Es notava que preferien que això passés, malgrat que havien tingut un discurs d’impugnació del règim, quan es van adonar que aquesta impugnació s’estava fent de manera real i efectiva a Catalunya s’hi van posar de perfil. Va ser un error, l’esquerra havia d’estar alineada amb el Primer d’Octubre. Però, en tot cas, sempre hi ha d’haver un diàleg amb aquests sectors, i especialment amb els que són del país, una esquerra no independentista, però sí catalana.
Es van posar de perfil, esquerra catalana però no independentista…. No té la sensació que és l’únic moment que s’ha posat en risc el règim del 39 o del 78, com diuen vostès, que s’ha posat en dubte i no hi eren?
Jo penso que sí. El 15-M va ser una sacsejada social molt gran i va contribuir a prendre una consciència de classe a sectors molts joves i a trencar el relat del bipartidisme. L’onada feminista ha estat un enorme canvi cultural i és una onada internacional. Però el procés independentista és el que arriba més lluny a l’hora de sacsejar el règim: obliga a posicionar-se les elits, la monarquia, els empresaris, obliga l’Estat a utilitzar la repressió de manera més àmplia, amb policia, espionatge i jutges… Crea un problema al règim més gran que qualsevol acció de protesta que hagués existit fins aleshores.
Botran historiador, tinc la sensació que vostè segueix Andreu Nin, és a dir, que el procés d’alliberament nacional va de la mà de l’alliberament social…
Sí.
I no veu que tot sovint a l’esquerra i, en concret a la CUP, hi ha hagut una revolta més moral que no pas material?
És una crítica interessant a tenir en compte. Penso que hi ha un gran escepticisme respecte que les dues forces independentistes principals puguin dur a terme aquesta revolta. El nostre deure és posar-nos al capdavant d’aquesta revolta encara que estiguem lluny en força respecte les altres dues. Això és el que hauria de procurar la CUP amb més priorització.
Ho dic perquè, sovint, les formacions que tenen un cert èxit electoral, troben un espai de confort, de comoditat…
Nosaltres tenim mecanismes per evitar l’acomodament com la limitació de mandats o sous, hem d’entendre que els partits són una eina i no una finalitat en si mateixos, que estàs aquí dins un procés històric que va començar abans que tu i que acabarà molt després de tu, ets aquí al mig, i l’objectiu no ets tu mateix sinó continuar la feina dels que t’han precedit i no t’has d’apalancar.
Electoralment, els resultats indiquen que costa que hi hagi més penetració…
Sí, però a Girona es demostra que es pot trencar el sostre de vidre, si és que mai hi ha estat. Pots arribar a articular una sèrie de forces que et fan ser la més votada dins les forces independentistes i després pots fer una aliança independentista i accedir a una alcaldia. No estem condemnats sempre a tenir un petit percentatge en el bloc independentista i es poden donar canvis en aquesta distribució.
Abans apuntava el cert desencant o desencís del votant independentista, un dels debats que ha entrat amb més força en aquest col·lectiu és l’abstenció… Fins i tot, en un dels tres documents per decidir si es presentaven a les eleccions, un era defensar l’abstenció militant. Què els diria als que defensen quedar-se a casa el 23-J?
Jo agafaria una piulada d’en Titot, el músic i exregidor cupaire a Berga, que diu que “hi ha una cosa pitjor que un independentisme que no sap fer servir la seva força i és un independentisme que no té aquesta força”. És a dir, que hi hagi moltes crítiques molt fonamentades de manca d’acció de l’independentisme, que l’independentisme perdi pes a les institucions i el guanyin enemics de l’independentisme no crea un escenari millor per fer el que hem de fer. Entenc molts dels motius, però la conseqüència de regalar espais institucionals no em sembla que ens posi en una situació millor, simplement.
Hi ha tres partits amb possibilitats que porten l’etiqueta independentista. Hi ha alguna qüestió que es pugui convertir en un punt estratègic de tots tres?
Nosaltres hem posat el referèndum sobre la taula amb la idea de no ser els únics de defensar-lo. Ho hem plantejat a Junts i a ERC i ho tornarem a valorar passades les eleccions. Tant de bo la força de l’independentisme es fes valdre al màxim, que per a nosaltres és un mínim democràtic. No demanem la independència, ja ens la guanyarem, l’únic que demanem són unes regles del joc netes.
A més de la petició del referèndum, afegeixen l’amnistia
Hi ha un problema, l’únic que ha sortit de la taula de diàleg són els indults i no deixen de ser una solució parcial i condicionada, perquè només afecten una part de la repressió i perquè un jutge els pot revocar. Hi ha encara moltes persones encausades i l’única solució és l’amnistia.
En cas que es revoquessin els indults, seria un revulsiu?
Sí. Però l’independentisme necessita revulsius però també estratègia i objectius, no podem viure només de reacció.
Depèn del resultat de les eleccions, veu eleccions anticipades al Parlament?
No sé què li passa pel cap al president Pere Aragonès, però sí que té una majoria feble i considerem que és un error haver donat centralitat al PSC. També és un error haver abandonat coses que la CUP va posar a l’acord d’investidura que aprofundien en aquesta idea que l’independentisme ha d’oferir un model diferent del país.
8
13
