Després de set anys de governs socialistes dependents dels vots catalans, els grans desequilibris estructurals que afecten Catalunya continuen intactes. Políticament, hi ha hagut indults i una amnistia encara pendent d’aplicació completa per jutges polititzats, però també persisteixen exiliats i causes judicials obertes contra independentistes. I, sobretot, existeix una realitat molt més discreta però igualment rellevant: financerament, Catalunya no només no ha millorat la seva posició dins l’Estat, sinó que els problemes de fons s’han anat agreujant any rere any.
Les dades d’execució pressupostària són demolidores. Les promeses d’inversió del PSOE a canvi de vots s’acumulen als comptes públics mentre les infraestructures pendents continuen encallades. Rodalies és probablement l’exemple més visible d’una desinversió sostinguda durant dècades, però no és l’únic. El corredor mediterrani avança amb una lentitud difícil d’explicar tècnicament en un dels principals territoris exportadors d’Europa. I mentrestant, la reforma del sistema de finançament pactada entre el PSOE i ERC continua instal·lada en un horitzó permanentment ajornat, convertida sovint en moneda de canvi de la política autonòmica.
Durant anys, una part significativa de l’independentisme ha justificat els seus acords amb el PSOE amb un argument difícilment discutible: evitar governs de PP i Vox i intentar avançar en la resolució del conflicte polític. Però aquest suport no s’ha traduït en canvis substancials ni en l’àmbit polític ni en la vida quotidiana dels ciutadans de Catalunya. El país continua aportant molt més del que rep i acumulant dèficits en infraestructures estratègiques, alhora que pateix les conseqüències d’un model de finançament esgotat i comprova com una part significativa de les inversions anunciades mai no arriba a materialitzar-se.
Aquesta realitat ja no es pot atribuir a governs hostils ni a majories absolutes del PP. Els governs de Pedro Sánchez han necessitat els vots catalans com cap altre executiu en democràcia. I, tanmateix, les grans reivindicacions econòmiques de Catalunya continuen sense resposta. Probablement, el drama de Catalunya no és només qui governa a Madrid, sinó una determinada cultura d’Estat compartida per les principals forces polítiques espanyoles. Una cultura que considera assumible que Catalunya continuï sent contribuent neta a canvi d’engrunes. I si protesta, se la reprimeix.
La conseqüència és que la factura d’aquest model ja no és només una qüestió en clau d’aspiracions nacionals ni de banderes. Afecta la qualitat de vida. La paga qui espera un tren que no arriba, qui veu com es retarden infraestructures imprescindibles o qui suporta uns serveis públics condicionats per un finançament insuficient. La paguen independentistes i no independentistes.
I la paradoxa més gran de totes: mai els vots catalans havien estat tan decisius a Madrid i mai havia estat tan evident que els dèficits estructurals de Catalunya continuen exactament allà on eren.
