En un context polític marcat pel bloqueig institucional i el degoteig de casos de corrupció que assetgen l’executiu espanyol, Junts per Catalunya ha llançat sobre la taula una proposta singular per mirar de sacsejar el tauler de joc: l’anomenada “via Starmer“. La iniciativa planteja un relleu a la presidència del govern espanyol substituint Pedro Sánchez per un altre dirigent del mateix PSOE. La proposta genera debat entre els analistes. Consultats per El Món, el professor de Ciències Polítiques de la UAB Marc Guinjoan i Andreu Paneque, doctor en Ciències Polítiques i professor a la UOC, creuen que la mesura té un recorregut pràctic nul i respon a una estratègia de gesticulació de cara a l’opinió pública. En canvi Toni Rodon, doctor en ciències polítiques, professor a la UPF i investigador a la London School of Economics, interprerta que és una maniobra tàctica intel·ligent dissenyada per marcar l’agenda i intentar erosionar el control intern del PSOE.
Inspirada en el Regne Unit –on el Partit Laborista es prepara per rellevar Keir Starmer com a primer ministre per un altre dirigent seu, sense necessitat de convocar eleccions–, la proposta adaptada al Congrés dels Diputats implicaria forçar la caiguda de Pedro Sánchez. A la pràctica, en la política espanyola, segons l’opinió dels experts, això només es podria fer si el mateix president espanyol presentés i perdés una qüestió de confiança, o bé mitjançant l’articulació d’una moció de censura amb un candidat alternatiu disposat a entomar la presidència. L’exemple més recent d’aquesta segona via és l’intent fallit de la moció de censura registrada per Vox, amb Ramón Tamames com a candidat.
Diferències estructurals entre el sistema polític espanyol i el britànic
Paneque i Guinjoan remarquen el caràcter il·lusori de voler exportar aquest model anglosaxó a causa de les diferències estructurals fonamentals entre els dos sistemes polítics. Per una banda, existeix una divergència profunda en el sistema electoral i la disciplina de partit. Andreu Paneque recorda que al Regne Unit hi ha un sistema on els diputats gaudeixen de molta més llibertat d’acció perquè la seva rendició de comptes és directament amb els votants de la seva circumscripció, i no tant amb la direcció del partit. “Els diputats al Regne Unit tenen molta més força i llibertat i és un escenari molt diferent del que tenim aquí, on hi ha un sistema proporcional amb unes llistes tancades”, puntualitza Paneque. En aquesta línia, Toni Rodon afegeix que la idiosincràsia del Regne Unit és radicalment diferent del model espanyol en la confecció de les cambres legislatives: “Allà el vot és directe, la gent vota directament la persona i no tant el partit”.
Per altra banda, la lògica de les majories és completament diferent a Londres i a Madrid. Marc Guinjoan destaca que el sistema britànic, en ser majoritari, permet que un sol partit polític retingui la majoria absoluta al Parlament. D’aquesta manera, si els laboristes o els conservadors estan d’acord internament, en tenen prou de canviar el seu líder, sense que els calgui el pacte amb altres formacions polítiques. “Al Regne Unit hi ha un sistema majoritari i els partits polítics, si volen canviar el líder, en tenen prou per ells mateixos, sense necessitar el suport d’altres partits”, explica Ginjoan. “A l’estat espanyol s’està molt lluny d’això”, aclareix l’expert, contrastant-ho amb l’alta fragmentació del Congrés. Per la seva banda, Toni Rodon també apunta que la via Starmer és purament interna del Partit Laborista, ja que disposa d'”una de les majories més grans que han tingut mai” i decideixen fer el relleu per “aturar l’agonia”, abans que la situació sigui irreversible, un escenari que dista molt de la realitat fragmentada que viu Sánchez al Congrés.
Entre la gesticulació i la pressió política
Si la viabilitat tècnica passa per una moció de censura o una qüestió de confiança, per què planteja Junts aquesta alternativa? Els analistes hi veuen una intencionalitat clarament estratègica. Segons Marc Guinjoan, la formació de Carles Puigdemont es troba actualment en una fase clarament d’oposició. Amb aquest moviment, el que busca principalment és demostrar davant de l’opinió pública que ha trencat amb l’executiu de Sánchez, evidenciant que ja no formen part del bloc de la investidura i que ja no hi negocien de forma preferent. En un escenari polític completament enrocat, la idea llançada per la portaveu de Junts a Madrid, Míriam Nogueras, i que compta amb el vistiplau de la direcció de Junts, actua com un mecanisme de supervivència mediàtica. “És un recurs per intentar mostrar que estàs fent alguna cosa, que t’estàs movent perquè et sents incòmode amb el que està passant“, explica Guinjoan. I afegeix que Junts llança la proposta per mostrar que és “proactiu”. “Has de fer que escriguin articles sobre tu. Si no et mous, no surts a la foto”, sentencia.
Andreu Paneque ho considera un simple globus sonda. “Per a mi és només gest, perquè saben quins són els processos formals que són necessaris” i afegeix que “saben que, si volen fer una qüestió de confiança, només ho pot fer una persona, el president, i, si no, has de fer a través d’una moció de censura”. Tot i això, apunta que també podria operar en segon terme com una eina de pressió per intentar que Sánchez compleixi els acords subscrits de cara al que queda de legislatura. Amb tot, Paneque assenyala la comoditat de Junts en la seva posició actual: li permet mantenir un perfil crític des de la distància sense haver de mullar-se en una moció de censura formal de la mà del Partit Popular i Vox, un fet que tindria un cost i una repercussió electoral molt difícil d’assumir.
En contrast amb l’escepticisme de Guinjoan i Paneque, Toni Rodon valora el moviment de Junts des del punt de vista tàctic: “És una manera de mostrar que hi havies pensat i que ofereix una alternativa més enllà del blanc i negre, que són o eleccions o continuar igual. Des del punt de vista de Junts, estratègicament ha estat intel·ligent”. Rodon remarca que l’objectiu principal de la política de Junts en aquest cas no rau en la seva aplicació real, sinó en “generar dubtes”, com creu que passa en aquest cas. “És complicat que passi, però com a idea, encara que no l’apliquin, és bona”, subratlla. L’expert apunta que aquest moviment serveix a Junts com a eina de pressió i per espolsar-se les crítiques d’altres partits de voler simplement desestabilitzar l’Estat: “Amb aquesta proposta, ells evidencien que, abans de comprar pactes, sol·liciten que es canviï el principal actiu del PSOE”. Un altre gran benefici per a Junts, segons Rodon, és que aquesta proposta té l’avantatge estratègic que, de moment, no ha de passar ni per PP i Vox.
Tot i això, Andreu Paneque i Marc Guinjoan recorden que, de fet, si es pretengués aplicar realment sense la col·laboració de Sánchez, la via Starmer acabaria sent exactament com una moció de censura convencional, batejada de forma diferent pel pur màrqueting polític. Des del seu punt de vista, seria una performance similar a la moció de censura que va protagonitzar Vox quan va presentar l’independent Ramón Tamames com a candidat. La falta de concreció de Junts, que ha llançat la idea però no ha proposat cap nom concret per aplicar-la, evidencia que ni el mateix partit confia que pugui prosperar. Una opinió que també comparteix Rodon, que veu “escasses” probabilitats d’èxit i que apunta que, si realment volguessin sacsejar el PSOE, el més efectiu seria posar en circulació directament el nom d’algun dirigent concret de les files socialistes.
L’enrocament general del tauler electoral
D’altra banda, Andreu Paneque fa referència a la teoria de jocs per deixar clar que actualment, sobre el tauler polític espanyol, no hi ha cap actor amb incentius reals per moure’s de la seva posició actual. “Ningú es vol moure malgrat que diguin una sèrie de coses… Tots saben que fer un pas en fals pot comportar una repercussió electoral bastant forta”. Aquest bloqueig, segons diu, es tradueix en mirades de reüll constants en totes les direccions i apunta que el Partit Popular està pendent de l’ombra de Vox; Junts vigila els moviments d’Aliança Catalana i d’Esquerra Republicana; i ERC lluita per frenar la sagnia de vots cap a l’espai de Junts a Catalunya o cap al PSC a les eleccions al Congrés.
Un efecte que pot buscar la proposta és generar esquerdes dins de les mateixes files del PSOE per buscar alternatives al “sanchisme” enmig de la tempesta política que viu el partit. No obstant això, Marc Guinjoan ho descarta a curt termini. Considera que posar-se ara mateix en contra de Pedro Sánchez no és una estratègia guanyadora per a cap dirigent socialista i creu que, en tot cas, aquest moviment es produirà més endavant, quan el líder del PSOE perdi les eleccions. “Aleshores segur que afloraran totes aquestes crítiques i serà el moment”, diu, i descarta que ara es produeixin veus internes per forçar la caiguda del seu propi líder.
