Sovint s’acostuma a dir que hi ha trens que només passen un cop a la vida, però Andy Burnham (Liverpool, 1970) es troba per tercer cop amb l’oportunitat de ser el primer ministre del Regne Unit, després de quedar quart el 2010 i segon el 2015 en les primàries del Partit Laborista. El juny de 2026 quedarà marcat com el moment en què el “rei del nord”, un títol informal que es va guanyar com a alcalde de Manchester, ha completat un dels retorns més audaços de la política contemporània del Regne Unit. Amb la dimissió com a premier d’un Keir Starmer acorralat per la caiguda de popularitat del partit, i després de guanyar de forma aclaparadora una elecció parcial a Makerfield per recuperar la seva acta de diputat, Burnham es troba en una posició idònia, perquè és el candidat de consens per esdevenir el nou líder del Partit Laborista i primer ministre del Regne Unit.
Per a molts, no és una arribada sorpresa, sinó la culminació d’una llarga marató política. Burnham representa un perfil més obrer i arrelat que el seu predecessor; és a dir, un pont perfecte entre l’experiència institucional a Westminster i el carisma de la política local de proximitat.
De les moquetes de Whitehall a les trinxeres de Manchester
Nascut en el si d’una família treballadora, la trajectòria de Burnham s’ha mogut en una dualitat constant. Malgrat haver nascut en una llar obrera, va ser educat a la Universitat de Cambridge i ha escalat fins als llocs més alts del poder a la capital. Va formar part de l’aparell de l’estat durant els governs de Blair i Brown, on va ser secretari d’Estat de Salut (2009-2010). Durant aquella època se’l veia com un polític ortodox, de posat impecable, que no se sortia mai del guió oficial del partit.
El Parlament britànic és conegut per ser un niu de conspiracions internes i lluites de faccions, però Burnham ha sigut un estrateg hàbil que ha sabut moure’s pels passadissos del poder, fer aliances en el moment just i evitar els escàndols que van ensorrar les carreres d’altres companys de gabinet, com l’escàndol parlamentari de les despeses públiques del 2009.
La seva transformació va arribar després de perdre les primàries laboristes del 2015 davant l’esquerra més radical de Jeremy Corbyn. Lluny de retirar-se, Burnham va fer les maletes i va girar la mirada cap al nord d’Anglaterra. El 2017 es va convertir en el primer alcalde de Gran Manchester, un càrrec que va utilitzar com a laboratori polític per posar en pràctica les mesures que ara vol exportar a tot el país.
“A Westminster es parla un llenguatge de sumes i jocs polítics de saló, mentre que la gent del carrer està parlant de si pot pagar la calefacció o de si el tren arribarà a l’hora per anar a treballar”, ha criticat Burnham sovint per justificar el seu distanciament de la capital. Amb aquestes declaracions, l’exalcalde ha sabut contraposar la realitat dels despatxos de Londres amb els problemes materials de les famílies treballadores del nord, convertint la seva distància física de Downing Street en el seu principal actiu polític.
Com a alcalde, Burnham es va treure la corbata, va nacionalitzar els autobusos de la regió per crear un sistema de transport integrat i barat — el Bee Network — i es va enfrontar obertament al govern conservador de Londres durant la pandèmia per defensar les ajudes econòmiques per al nord d’Anglaterra. A més, es va guanyar la fama d’home compromès amb les causes socials amb el finançament de fons solidaris per lluitar contra el sensellarisme. Va passar de ser un buròcrata de la capital a ser vist com l’escut protector de les regions oblidades pel centralisme londinenc.
Les claus del fenomen
El secret de la seva popularitat, que dobla en els sondejos la valoració que tenia Starmer, rau en tres pilars. En primer lloc, a diferència del perfil més fred del primer ministre sortint, Burnham connecta a través de l’empatia i d’una identitat cultural (és un apassionat del futbol i la música indie) molt propera a la working class britànica.
El programa de Burnham proposa acabar amb l’economia del “degoteig”; és a dir, la idea que les polítiques fiscals que afavoreixen les empreses i les classes més riques acabaran beneficiant la resta de la societat a través de la inversió i la creació de llocs de treball. Planteja acabar amb aquest model econòmic a través de la descentralització massiva del poder fiscal i d’un atac directe als costos de la vida mitjançant la regulació de béns i serveis essencials com el transport, l’energia i l’aigua. Un estudi d’un equip dirigit pel professor Nick Bloom, de la Universitat Stanford, assenyala que l’economia del Regne Unit va patir un impacte del 6% en el seu PIB pels efectes del Brexit.
A més, la seva recent victòria a la circumscripció de Makerfield davant del partit Reform UK de Nigel Farage demostra que el seu discurs de justícia social és capaç de retenir el vot obrer que el laborisme ha perdut durant els anys del Brexit.
La realitat macroeconòmica anglesa
Governar el Regne Unit des de Downing Street, però, no és el mateix que gestionar una gran àrea metropolitana. Els analistes recorden que Burnham es trobarà un país econòmicament estancat i uns serveis públics al límit de les seves forces. Les principals institucions econòmiques del país dibuixen un panorama gairebé d’emergència.
D’una banda, l’FMI ha rebaixat les previsions de creixement del PIB britànic fins a un escàs 1%, mentre que l’assessoria i consultoria econòmica Oxford Economics adverteixen que l’econòmica del Regne Unit lluita per trobar una base sòlida a causa de la debilitat del consum i la baixa productivitat. Segons les dades de l’Office for National Statistics, el deute net del sector públic (PSND) s’ha enfilat, aproximadament, al 95% del PIB. L’estat gasta milers de milions només en pagar els interessos d’aquest deute, deixant sense marge de maniobra el finançament d’hospitals o escoles. En un recent informe de mercat sobre el futur govern de Burnham, els analistes del Barclay Private Bank adverteixen que la seva “credibilitat fiscal” serà examinada immediatament.
El seu model d’intervenció i despesa en transport o habitatge (batejat com a Manchesterism) xocarà amb la crua realitat d’uns pressupostos sota mínims. Qualsevol intent de rescat públic —com el de la fallida companyia d’aigües Thames Water— podria costar milers de milions en compensacions, una línia vermella que, segons periodistes com Kiran Stacey de The Guardian, el pressupost actual gairebé no es pot permetre.
La transició que s’està cuinant a Londres. Amb figures clau del Partit Laborista com l’exsecretari de Salut Wes Streeting apartant-se per cedir-li el pas, s’espera que Burnham prengui el control del partit a mitjans de juliol. El “Rei del Nord” es prepara per travessar les portes del número 10 de Downing Street amb una promesa tan senzilla com ambiciosa: canviar el partit Laborista per canviar, en darrera instància, la política de tot un país. Malgrat tot, el consens dels experts és clar: la realitat macroeconòmica del Regne Unit pot ser el seu rival més implacable.
