La repressió policial, política i administrativa, els presos polítics i exiliats i el macrojudici a l’independentisme són els efectes més visibles i coneguts de la resposta de l’Estat espanyol a les aspiracions nacionals del referèndum de l’1-O el 2017. Però Catalunya i els catalans -independentistes i no independentistes-començarien a acumular una factura econòmica, la derivada de la falta d’inversions i la desídia de Madrid cap a un territori ja obertament hostil, força abans. La comptabilitat de la factura de l’Estat contra Catalunya arrenca el 2010 després de l’onada de reaccions a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut el 2010, zona zero del Procés.
És cert que Catalunya ja denunciava dèficits recurrents en l’execució de les inversions pressupostades per l’Estat abans del 2010, però els nivells d’execució eren generalment superiors als que es registrarien en la dècada posterior. Durant els anys 2000, coincidint amb l’expansió econòmica i grans projectes d’infraestructures com l’alta velocitat, l’ampliació de l’aeroport del Prat o diverses actuacions ferroviàries i viàries, l’execució de les inversions estatals a Catalunya se situava habitualment per sobre del 70% i, en alguns exercicis, s’acostava o superava el 80%.
Aquell 2010, amb una gran manifestació al carrer i amb polítics i societat civil aliniats a la capçalera, posava les bases de la mobilització futura cap a l’1-O passant pel 9-N, i sobretot, ja alterava la relació política i econòmica entre Catalunya i l’Estat de forma obscena. Setze anys després d’aquell episodi de repressió judicial i política a les aspiracions d’autogovern, el conflicte polític continua viu en termes identitaris i institucionals, però també en un terreny menys visible i igualment rellevant: l’econòmic. Les dades d’inversió estatal el 2025 facilitades per l’Estat als grups polítics del Congrés dels Diputats fan caure Catalunya molt per sota del seu pes dins l’economia espanyola, al nivell més baix de la sèrie històrica de què es disposa.
El 2025, va rebre el 8,6% de la inversió territorialitzada executada per l’Estat (1.321 milions), malgrat generar aproximadament el 19% del PIB espanyol. Madrid, per contra, va concentrar el 20,9% de la inversió executada amb 3.218 milions d’euros. La diferència no és només percentual. Traduïda en termes per habitant, l’executiu de Pedro Sánchez va executar una inversió de 162,6 euros per ciutadà a Catalunya, mentre que a Madrid la xifra es va elevar fins als 452,3 euros. Gairebé tres vegades més. Madrid és la capital de l’Estat i concentra ministeris, organismes reguladors, empreses públiques, infraestructures d’interès general i bona part dels centres de decisió política. L’anomenat efecte capital és una realitat reconeguda per nombrosos estudis econòmics, i explica una part important de la concentració d’activitat i inversió pública. Però l’efecte capital no és suficient per justificar una diferència tan persistent al llarg del temps. La bretxa catalana transcendeix el color polític de la Moncloa i obvia els suports d’ERC i de Junts -abans CiU- a diversos executius espanyols. Des del 2010, han passat quatre presidents espanyols, governs de signe polític diferent i diverses etapes de la relació entre Catalunya i l’Estat, des de la confrontació oberta fins a la negociació. I el dèficit fiscal i les inversions fantasma promeses a canvi de vots no han deixat de créixer.
Generar riquesa perquè no torni
El fracàs del pacte fiscal el 2012 entre els governs de Zapatero i Artur Mas, les disputes recurrents sobre infraestructures, les negociacions pressupostàries o l’actual debat sobre el finançament singular responen a una mateixa qüestió de fons no respolta: el pes econòmic de Catalunya no es correspon amb els recursos que rep de l’Estat. De fet, la patronal Foment del Treball calcula que el dèficit acumulat d’inversió en infraestructures a Catalunya entre el 2009 i el 2025 supera els 49.500 milions d’euros. Segons la mateixa organització, durant aquest període només s’ha executat el 59,5% de les inversions previstes. Aquesta és probablement la dada que millor explica el debat de fons. El problema no és només què passa en un exercici pressupostari concret, sinó l’efecte acumulatiu de quinze anys d’inversions insuficients sobre una economia que representa una cinquena part de la riquesa estatal.
Les balances fiscals publicades els darrers anys mostren un dèficit fiscal persistent que ronda el 8% del PIB català, i amb aquesta dada, la combinació entre dèficit fiscal i baixa execució inversora durant tants anys condueix inevitablement a raons polítiques per explicar l’evidència que Catalunya aporta més recursos dels que finalment retornen al territori.
A tall d’exemple, entre el 2015 i el 2021, anys significatius del Procés, l’Estat va executar de mitjana el 60% de les inversions previstes a Catalunya, mentre que a Madrid aquesta xifra va arribar al 122%. I si tirem enrere des de l’any 2010, es constata que la successió de governs del PP i el PSOE no ha alterat substancialment aquesta tendència. Només hi ha una paradoxa: l’any 2017, en ple xoc institucional entre la Generalitat i l’Estat arran del referèndum de l’1 d’octubre sota el govern del PP, Catalunya va assolir un nivell d’execució inversora superior al d’altres exercicis del període. Tanmateix, fins i tot aquell any Madrid va tornar a superar les previsions pressupostàries, amb una execució del 117,8% davant del 81% català.
De fet, comparada amb les altres territoris, Catalunya ocupa el cinquè lloc en inversions, per darrere de Galícia, Andalusia, el País Valencià i Madrid, que rep el doble de recursos que la Generalitat (un 20% del total) tot i que la despesa a Catalunya va créixer un 28,5% respecte al 2023.
Al capdavall, és la fotografia dels efectes d’una batalla judicial i política contra l’autonomia de Catalunya que no entén de colors polítics ni tampoc de fidelitats. Setze anys després de la sentència del Tribunal Constitucional que va buidar de contingut l’obligatorietat de la disposició addicional tercera de l’Estatut, Catalunya no només no ha aconseguit que les inversions de l’Estat s’ajustin al seu pes econòmic, sinó que en molts exercicis ha vist com la distància amb altres territoris s’eixamplava sense cap raó tècnica ni social. El que havia de ser un mecanisme per garantir una inversió equivalent al pes del PIB català, ha donat com a resultat una sagnia encara més gran sobre l’economia catalana i els catalans. I aquest 2025, amb Pedro Sánchez sobrevivint a la Moncloa contra les cordes i gràcies a dos partits independentistes i amb el Govern de la Generalitat en mans del PSC, Catalunya ha tocat fons en inversions executades amb aquest 8,6%.
