El Parlament acaba d’aprovar, amb uns quants mesos de retard, els pressuposts de la Generalitat de 2026. Ha costat. I el procés s’ha dilatat perquè Esquerra Republicana, que els havia d’avalar perquè prosperaren, va encetar l’any dient que sense un acord previ perquè Catalunya recaptara l’Impost de la Renda de les Persones Físiques no seuria a la taula a negociar-los.
En aquell moment el mateix Oriol Junqueras considerava indeclinable aquesta exigència. El president d’Esquerra, però, sabia, en primer lloc, que aquesta condició no depenia del PSC, sinó del PSOE. Del govern espanyol. I que, per tant, condicionar l’acord a aquesta premissa prèvia volia dir ajornar-lo o suspendre’ls de manera indefinida. La jugada, per tant, no s’acabava d’entendre. No la van entendre, sobretot, aquells que ja han arribat a la conclusió que els republicans han abandonat el maximalisme i s’han decantat pel pragmatisme. Un pragmatisme tan cru com es vulga.
Esquerra va aguantar metxa durant mesos, malgrat totes les pressions i malgrat tots els setciències que repetien una vegada i una altra que els republicans es retractarien en uns dies. El perquè els republicans van traure’s del barret aquesta exigència i el perquè l’han retirada són uns misteris que no resol ni la darrera encíclica papal. No ho sap ningú. Potser ni ells. En tot cas, allò que abans era imprescindible ara els ha estat prescindible. L’anella que ha restablert la cadena del pacte pressupostari ha estat el compromís del govern espanyol de recuperar el projecte de línia orbital ferroviària, una condició que ha enlluernat els cecs.
La lletra menuda de les concessions que els republicans s’atribueixen, però i com sol passar, és molt més exhaustiva: “l’impuls definitiu al nou model de finançament i la preparació de l’Agència Tributària de Catalunya per assumir la recaptació dels impostos; la constitució del Consorci d’Inversions perquè la Generalitat pugui participar en la planificació, el seguiment i l’execució de les inversions de l’Estat; la reforma del Consorci de la Zona Franca perquè Catalunya assumeixi un paper determinant en la seva governança; el reforç del sistema aeroportuari català; la consolidació del traspàs de Rodalies; el Pla Clima a les escoles; el Pla de Pobles per reequilibrar el territori; el programa Regenera per rehabilitar habitatge degradat; el reforç de la sanitat pública, la salut mental, l’educació, la indústria, les polítiques de joventut i la defensa de la llengua catalana”.
Aquest vademècum ja té més sentit. La línia orbital és una excentricitat o una raspada de violí, perquè el compromís del govern espanyol en aquest punt equival al que podria assumir l’islandès. Per contra, totes les altres matèries que ha negociat Esquerra tenen sentit. Algunes més que les altres, és cert, però amunt o avall totes tenen envergadura.
I, més enllà del que els republicans veuen com una “oportunitat per a Catalunya”, hi ha l’oportunitat que la negociació i l’aprovació representa per a ells. Per a incidir directament en les decisions governamentals. A través de partides i a través de l’elecció dels responsables polítics que les aplicaran. Sense tripartit –i aparentment, sense el cost polític que se’n deriva, per tant–, els republicans intervenen en la determinació de les prioritats governamentals. És a dir, en el govern.
Aquest és exactament el dilema pressupostari. Junts s’ha decantat per no embrutar-se en el fangar que consideren que és el govern actual. Per contra, Esquerra li ha marcat línies d’actuació i li ha traçat la influència per portar-les a terme. En la tristor de cada dia, en la grisor de les agendes quotidianes, en la misèria autonomista ordinària i rutinària, què val més, influir i decidir o criticar i desautoritzar?
