Ja fa uns dies que els titulars en van plens, i no n’hi ha per menys. L’anomenat Catalangate és un dels escàndols d’espionatge més grans i més greus, en termes objectius, dels que s’han conegut al món. Amb tot, podem sospitar que no hi ha haurà conseqüències; se’n parlarà molt, es debatrà el cas a comissions oficials de secrets o de revelacions, es farà arribar als estaments europeus i internacionals… Si hi ha sort, algun tribunal acceptarà admetre-ho a tràmit. I potser hi haurà alguna condemna verbal, però qualsevol persona que conegui els organismes internacionals i les relacions entre estats imaginarà que ningú no anirà a la presó –ni tan sols pagarà una multa- arran d’aquest cas.
No és que al tema li manqui volada, de cap manera. Ja fa uns anys es va denunciar la infecció del telèfon mòbil de l’aleshores president del Parlament, Roger Torrent, i altres independentistes. Se’n va fer ressò la premsa internacional i no es va moure gaire res. Enguany, el New Yorker ha publicat una peça de les que fan època. Davant de ministres espanyols que ignoren la publicació, es pot dir que el mitjà aviat farà cent anys que investiga casos, i que el periodista que ha destapat el Catalangate és Ronan Farrow, fill de Woody Allen i Mia Farrow, i molt conegut als Estats Units per portar Harvey Weinstein als tribunals. No estem parlant dels escàndols passatgers d’un tabloide sensacionalista. Així ho han entès tots els mitjans que han reproduït la informació.
La notícia fa posar els pèls de punta; centenars de mòbils hackejats amb el sistema Pegasus, que només està disponible per als estats sobirans, i en principi no per a ciutadans privats o grups organitzats. El Catalangate inclou l’espionatge dels telèfons de líders independentistes catalans, potser alguns centenars, a través de mètodes tecnològics molt difícils de detectar d’entrada. Tot plegat hauria passat desapercebut si no s’hi hagués posat el CitizenLab, un grup de recerca lligat a la universitat de Toronto, i en bona part gràcies a la presència allà d’un català prou motivat. En resum; una pila de gent espiada per les seves idees polítiques. No per sospites de terrorisme, no pas per protegir de crims i potencials atacs, no; ras i curt, gent perseguida per la seva manera de pensar.
La tecnologia d’avui fa que el 1984 d’Orwell ens sembli un conte tronat i potiner. El Gran Germà dels nostres dies té sistemes invisibles, inodors i imperceptibles per escoltar i fer callar els dissidents. Segons les informacions, el mecanisme aquest del Pegasus, de factura israeliana, ha servit també per infectar els mòbils de mig món. Ho han fet servir, sembla, dotzenes de règims repressius d’Àsia, Àfrica i les Amèriques. Però també, diuen els investigadors, ha estat usat per la majoria dels governs occidentals. Falta saber si hi ha hagut ordres judicials al darrere i si s’ha limitat el seu ús a prevenir atacs contra la democràcia i la seguretat personal dels ciutadans. Serà interessant de veure si hi ha més usos que han vulnerat els drets humans, la llibertat d’expressió i de pensament.
A l’estat Espanyol, tot indica que la cosa ha anat per aquí; l’estat presumptament n’ha estat fent un ús eminentment polític. I si realment han estat intervinguts els mòbils del president del govern, Pedro Sànchez, i de la ministra Margarita Robles, doncs l’afer encara puja de to i se’ns fa més pervers. Realment algú ha fet servir una eina que només resta a disposició dels estats per provar d’espiar el president del govern i una ministra? Quina mena de vodevil és aquest? De debò algú es pot sentir tranquil si els màxims responsables del govern de l’estat ens diuen que ells també estan sotmesos a escrutini? Que ens perdonin, però després resulta que ens hem tornat conspiranoics i veiem trastades del Deep State a cada cantonada. O es tracta d’una engalipada o bé es tracta d’una agressió a la democràcia, i cap de les dues opcions ens pot fer dormir tranquils.
Amb totes aquestes consideracions, doncs, per què el Catalangate no farà tremolar el món? No li manca amplitud ni gravetat, ni dimensió mundial. Què és el que no té el cas? A l’espera de veure quin és l’abast de les al·legacions del govern espanyol, suposadament en defensa pròpia, podem afirmar que Pegasus no actua en contra dels estats. Actua a favor dels estats constituïts, i per tant és molt difícil que els estats del món s’apleguin per prendre decisions coents. Potser algun tribunal dictarà en contra de les transgressions de drets de ciutadans. Però els governs no. Els estats no. Els poders no.
Al capdavall, tots els estats saben que amaguen, sota els llençols, el seu Pegasus particular. Tant els règims autoritaris com sobretot els democràtics, faran pinya per preservar les respectives vergonyes. Tots els estats tenen el seu Catalangate i tots tenen por d’acabar tenint una mosca com la catalana enfilada al nas.
3
3
