Hi ha coses, ho comprenc, que són més fàcils o més difícils de dir segons des de quin costat es diguin o escriguin. I, des d’on jo ho faig habitualment, reconec que cal tenir coratge per afirmar que aquesta vegada sí que em crec Arnaldo Otegi quan parla de penediment –bé, no és aquesta la paraula que utilitza, ni potser la paraula exacta– i d’obrir una nova era, quan ja s’han complert els deu anys de l’extinció d’una ETA clarament derrotada i vençuda.

No cregui vostè que no comprenc que en la política –en la nostra, almenys– tot és intercanvi, un do ut des, els meus vots als pressupostos a canvi de la sortida dels presos o, almenys, d’una atenuació del seu estat carcerari. Fins i tot li dono a Otegi el dret a la negociació: no soc jo, va ser l’expresident Zapatero, qui el va qualificar, davant meu, com a “home de pau”. I, de fet, s’ha d’admetre, encara que a molts no els agradi, que va ser Otegi, juntament amb el socialista Jesús Eguiguren, qui es va atrevir a afrontar un diàleg Estat-ETA condemnat amb miopia des de la dreta, des de sectors del propi socialisme i des d’una part de la judicatura, llavors representada per l’actual ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska.

Feia falta valor per posar en marxa aquest procés negociador amb una banda, sense cap mena de dubte, terrorista, que havia assassinat vilment centenars de persones (haig de dir que alguns d’ells amics personals meus). Però Zapatero, Rubalcaba, Eguiguren…i Otegi, juntament amb aquest misteriós i qüestionable personatge per novel·lar que va ser, i és, Josu Ternera, ho van fer. I el resultat és el que és: el final d’un malson que va durar quaranta anys. Tots ens hem deixat algunes plomes pel camí, però vull creure que ha estat ETA la gran perdedora –encara sort– en aquest procés.

I aquesta negociació té ara, sigui com sigui que ho vulguem veure, una segona part: la total normalització del diàleg polític a Euskadi. Si a sectors de la societat espanyola no els agrada que s’inclogui Bildu (ni, per cert, ERC, ni Junts, ni…) en la negociació pressupostària, allà ells: de moment, des de la dreta no han estat capaços de construir una alternativa sòlida. I no dic que Bildu, o Otegi, siguin per a mi el summum dels meus anhels per construir una democràcia, esclar que no. Però sí que diré que és millor que formin part de l’statu quo que no pas que no en formin part.

No hi ha dubte que Otegi intenta canviar suport pressupostari per presos. No hi ha dubte tampoc que l’Estat, representat per Pedro Sánchez en aquesta ocasió, anirà facilitant aquest tràmit consistent a incorporar Bildu a aquest Estat, un tràmit rebutjat sens dubte per una majoria dels ciutadans (i per això serà poc transparent). A vegades, no queda altre remei, perquè l’Estat funcioni, que sobreposar-se a aquestes majories, fins i tot a aquest sentit bàsic de la justícia: no existeix un sol exemple d’estadista que no hagi considerat alguna vegada aquesta màxima. El que passa és que aquests autoanomenats estadistes unes vegades encerten i altres no, unes vegades trepitgen l’aberració més que unes altres; confiem que ara el procés, que existeix i es desenvoluparà, sigui el més ètic i estètic que es pugui aspirar, el més acceptable possible per a una opinió pública a la qual, equivocadament, s’informa tard, malament i gairebé mai.

Per tot això, els indults als presos catalans, que tan poc han agradat al Tribunal Suprem i a una part de la població. Per tot això, la negociació amb Bildu, una formació que penso sincerament que té molt poc a veure, excepte en el folklòric (sí, queda el folklòric; però és això el veritablement important?), amb l’ETA assassina. És necessari que l’Estat democràtic, si vol salvar-se com a tal –i és al que aspiro, a la construcció d’un Estat veritablement democràtic–, canviï molts xips d’una societat civil anestesiada, acomodada als vells usos i costums, a alguns rancors inassumibles. Les noves eres, i davant això som, no es poden afrontar des del rancor, per molt justicier que aquest sigui.

D’aquí, la necessària negociació a fons –a veure si comença de debò d’una vegada i ho fa de manera transparent– amb el Govern català; d’aquí, encara que poc (alguna cosa sí) tingui a veure amb l’anterior, la imprescindible negociació amb Bildu, per molt rebutjada que sigui per una gran majoria de la societat espanyola, reticent a perdonar tanta barbàrie. D’aquí, el molt convenient diàleg transversal amb una oposició a la qual no es pot considerar l’enemic, sinó, com a molt, com el rival.

Crec que, a l’hora de construir una cosa nova, estem davant una etapa clau, més que les moltes en què, des de fa almenys set anys, des del 2014, ens hem embarcat. L’últim episodi d’aquesta sèrie es diu Arnaldo Otegi, que és una persona que certament m’agrada ben poc. Però si haig de ser el seu aliat en el procés de superació d’aquesta política sectària, viciada i viciosa en la qual estem embarcats, ho seré. Encara que alguns vulguin lapidar els que diem això, i pot ser que alguna vegada fins ho aconsegueixin.

Comentaris

    fat boy Octubre 21, 2021 | 22:02
    Em pensava que la barbarie era la dictadura del Franco. I be que els han perdonat, començant per l'Hereu. Del 76 fins aqui ja no en parlo perque o be els han indultat o ni tan sols es van investigar les seves canallades, des del Martin Villa al Margallo passant pel Felipe Gonzalez.
    Narcís Octubre 22, 2021 | 09:43
    El terrorisme mai per mai pot ser acceptat ( fos només pels innocents que són assassinats ) , però perquè no parla de pressions del clavagueram .. perquè no parla dels cops militars .. perquè no parla del mateix fascisme .. perquè no parla del poder fàctic .. perquè no parla del poder dels oligopolis .. perquè no parla de la corrupció política .. perquè no parla de l' abús en política de la demografia i la força bruta d' una part .. perquè no parla d' altres terroristes dels 70 al 90 .. i perquè no parla del GAL ? PD : ara que hi penso, qui tots sabem, han condemnat alguna vegada rebel·lió/ alçament militar del 36 .. amb tot allò que representà ?
    Gonzalo Octubre 22, 2021 | 12:46
    UK, que gran ejemplo: El mismo día que una investigación atribuyó al ejército británico la muerte de diez “civiles inocentes” en un barrio católico y republicano de Belfast hace casi medio siglo (las cosas de palacio van despacio también en Inglaterra), Boris Johnson anunció su plan de sellar para siempre mediante una ley la inmunidad de los soldados y policías acusados de asesinatos durante el conflicto de Irlanda del Norte. Noticia del 21/05/2021
      Buen comentario Gonzalo! Octubre 23, 2021 | 20:57
      Me quieres comer los cojones!
    Jo Octubre 22, 2021 | 14:46
    Tio tens el xip una mica creuat. Barbarie diu, barbaries la del genocida assessi i lladre militar feixista i el bborbo que el va recolçar. Es autodefensa d'un estat criminal i lladre, la llastima es que van començar molt be amb l'almirall volador i van acabr matant gossos i algún innocent.Objectius equivocats, el bourbon i els gerifaltes de l' oligopoli financermilitar aquest eren els objectius vàlids que molts hauriem aplaudit.
    demà m'afaitaràs! Octubre 23, 2021 | 12:05
    Cal mirar ETA amb perspectiva història. Cal recordar, també, que tan dret és el dret a la vida com el dret a la llibertat dels pobles. Si negues el dret a l'autodeterminació tens dret a defensar-te i el dret de defensar-te inclou la guerra, declarada o no, regular o amb maquis o guerrilles ,o executant enemics a la cantonada de casa amb traïdoria. Deixem de ser hipòcrites: ETA és dolentíssima -i així passarà a la història- per matar però, sobretot, ho és perquè va perdre. PUNT. I, si us plau, no em sortiu amb l'Hipercor: tothom sap que ETA va avisar amb força temps de la bomba i l'estat NO VA FER RES per evacuar-lo! (probablement o decidiren des d'un despatx dient frases com "si hi han morts, millor: així podrem vendre ETA com més dolents; 'por España lo que haga falta, oiga, que esos son solo vascos de mierda i además solo mataran polacos' ". D'això, hi posaria la mà al foc).

Nou comentari