Hi ha coses, ho comprenc, que són més fàcils o més difícils de dir segons des de quin costat es diguin o escriguin. I, des d’on jo ho faig habitualment, reconec que cal tenir coratge per afirmar que aquesta vegada sí que em crec Arnaldo Otegi quan parla de penediment –bé, no és aquesta la paraula que utilitza, ni potser la paraula exacta– i d’obrir una nova era, quan ja s’han complert els deu anys de l’extinció d’una ETA clarament derrotada i vençuda.
No cregui vostè que no comprenc que en la política –en la nostra, almenys– tot és intercanvi, un do ut des, els meus vots als pressupostos a canvi de la sortida dels presos o, almenys, d’una atenuació del seu estat carcerari. Fins i tot li dono a Otegi el dret a la negociació: no soc jo, va ser l’expresident Zapatero, qui el va qualificar, davant meu, com a “home de pau”. I, de fet, s’ha d’admetre, encara que a molts no els agradi, que va ser Otegi, juntament amb el socialista Jesús Eguiguren, qui es va atrevir a afrontar un diàleg Estat-ETA condemnat amb miopia des de la dreta, des de sectors del propi socialisme i des d’una part de la judicatura, llavors representada per l’actual ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska.
Feia falta valor per posar en marxa aquest procés negociador amb una banda, sense cap mena de dubte, terrorista, que havia assassinat vilment centenars de persones (haig de dir que alguns d’ells amics personals meus). Però Zapatero, Rubalcaba, Eguiguren…i Otegi, juntament amb aquest misteriós i qüestionable personatge per novel·lar que va ser, i és, Josu Ternera, ho van fer. I el resultat és el que és: el final d’un malson que va durar quaranta anys. Tots ens hem deixat algunes plomes pel camí, però vull creure que ha estat ETA la gran perdedora –encara sort– en aquest procés.
I aquesta negociació té ara, sigui com sigui que ho vulguem veure, una segona part: la total normalització del diàleg polític a Euskadi. Si a sectors de la societat espanyola no els agrada que s’inclogui Bildu (ni, per cert, ERC, ni Junts, ni…) en la negociació pressupostària, allà ells: de moment, des de la dreta no han estat capaços de construir una alternativa sòlida. I no dic que Bildu, o Otegi, siguin per a mi el summum dels meus anhels per construir una democràcia, esclar que no. Però sí que diré que és millor que formin part de l’statu quo que no pas que no en formin part.
No hi ha dubte que Otegi intenta canviar suport pressupostari per presos. No hi ha dubte tampoc que l’Estat, representat per Pedro Sánchez en aquesta ocasió, anirà facilitant aquest tràmit consistent a incorporar Bildu a aquest Estat, un tràmit rebutjat sens dubte per una majoria dels ciutadans (i per això serà poc transparent). A vegades, no queda altre remei, perquè l’Estat funcioni, que sobreposar-se a aquestes majories, fins i tot a aquest sentit bàsic de la justícia: no existeix un sol exemple d’estadista que no hagi considerat alguna vegada aquesta màxima. El que passa és que aquests autoanomenats estadistes unes vegades encerten i altres no, unes vegades trepitgen l’aberració més que unes altres; confiem que ara el procés, que existeix i es desenvoluparà, sigui el més ètic i estètic que es pugui aspirar, el més acceptable possible per a una opinió pública a la qual, equivocadament, s’informa tard, malament i gairebé mai.
Per tot això, els indults als presos catalans, que tan poc han agradat al Tribunal Suprem i a una part de la població. Per tot això, la negociació amb Bildu, una formació que penso sincerament que té molt poc a veure, excepte en el folklòric (sí, queda el folklòric; però és això el veritablement important?), amb l’ETA assassina. És necessari que l’Estat democràtic, si vol salvar-se com a tal –i és al que aspiro, a la construcció d’un Estat veritablement democràtic–, canviï molts xips d’una societat civil anestesiada, acomodada als vells usos i costums, a alguns rancors inassumibles. Les noves eres, i davant això som, no es poden afrontar des del rancor, per molt justicier que aquest sigui.
D’aquí, la necessària negociació a fons –a veure si comença de debò d’una vegada i ho fa de manera transparent– amb el Govern català; d’aquí, encara que poc (alguna cosa sí) tingui a veure amb l’anterior, la imprescindible negociació amb Bildu, per molt rebutjada que sigui per una gran majoria de la societat espanyola, reticent a perdonar tanta barbàrie. D’aquí, el molt convenient diàleg transversal amb una oposició a la qual no es pot considerar l’enemic, sinó, com a molt, com el rival.
Crec que, a l’hora de construir una cosa nova, estem davant una etapa clau, més que les moltes en què, des de fa almenys set anys, des del 2014, ens hem embarcat. L’últim episodi d’aquesta sèrie es diu Arnaldo Otegi, que és una persona que certament m’agrada ben poc. Però si haig de ser el seu aliat en el procés de superació d’aquesta política sectària, viciada i viciosa en la qual estem embarcats, ho seré. Encara que alguns vulguin lapidar els que diem això, i pot ser que alguna vegada fins ho aconsegueixin.
