Chenoa està triomfant com a presentadora de la nova vida d’Operación Triunfo a Amazon Prime Video, una feina que compagina amb un concurs a La 1 i el programa Dog House que també emeten a la cadena pública espanyola. Als 50 anys, no s’esperava que la seva carrera faria un gir tan gran com el que ha experimentat. No ho ha tingut fàcil fins a convertir-se en una cara molt coneguda i estimada de la televisió, per això, tal com ha reconegut en una entrevista organitzada per la fundació ColaCao. Aquí, donen ales a personatges famosos per compartir les seves experiències amb l’assetjament escolar. En el cas de Chenoa, ella no va ser una excepció i també va experimentar la maldat d’alguns companys d’escola.
L’artista, que va néixer i viure a l’Argentina uns anys, va patir molt durant l’adaptació a l’escola mallorquina: “Quan vaig arribar, es mofaven de mi per la meva manera de parlar. Com que tenia accent argentí, em deien sudaca i panchita… la veritat que vaig sentir de tot“. Ella, que era petita en aquell moment, no entenia per què la criticaven perquè veia que l’entenien perfectament quan parlava: “Jo veia que ens estàvem entenent malgrat tenir un accent diferent”.
I el problema va agreujar-se quan els companys van saber que, a més d’un accent diferent, també la seva situació econòmica a casa era complicada: “Veníem d’una família que anava molt justa de diners. Als 8 anys, els nens anaven al menjador i jo dinava sola un tupper a les escales. Arran d’allò, se’m va formar una personalitat digna de supervivent“.
L’adolescència de Chenoa, marcada per l’assetjament escolar
L’assetjament escolar que va patir va ser tan fort, que va acabar convertint-se en una adolescent molt rebel: “Vaig anar a un extrem de rebel·lia massa accentuat… Vaig rapar-me els cabells, vaig posar-me roquera i vaig repetir curs. La meva mare, malgrat no donar-me eines, va ajudar-me a gestionar les coses”, recorda. Li ha agraït tot el que va fer per ella, una figura que va suplir la dels seus germans: “Si ets fill únic, has de buscar algú que interpreti aquest paper de germà i que t’ajudi”.
Acudir al psicòleg va ser clau, en el seu cas, per superar tot allò. “Em sembla bàsic anar-hi, és una higiene mental necessària. Si no pots parlar amb els teus pares, ves a veure una psicòloga”. La seva li recomana sortir a caminar, per exemple, quan està més trista de l’habitual: “La dopamina i tot el que et proposa químicament és molt important. A mi caminar per la muntanya em provoca tot això”.
Chenoa pateix la síndrome de la impostora, sorprenentment, després de tants anys triomfant a la música: “Mai no crec que faci les coses del tot bé o mai no crec que sigui del tot estimada o que estigui a l’altura de tot. Em costa moltíssim acceptar un afalagament, em fa vergonya“. Tot un seguit de confessions que espera que ajudi altres persones que hagin viscut situacions similars, ja que no és fàcil de gestionar i sempre va bé sentir que altres persones ho han pogut superar.
