Ramon Monton (Sabadell, 1959), és, sobretot, un escriptor. Obres com El nyèbit, Inversemblances i fantasies, Els contes del llop, Històries d’amor i dissolució, El silenci de les sirenes, La maledicció i Grans èxits-Contes per a diletants (1993-2018) l’avalen com un creador literari de primeríssim nivell. Però, a més, es dedica a la traducció des de 1988 i no s’hi posa pas per poc: Elias Canetti, Robert Musil, Michael Ende, H.J.Ch. von Grimmelshausen, Bertolt Brecht, Robert Walser, Gore Vidal, Ford Madox Ford, Ernest T.A. Hoffmann, Emine Sevgi Özdamar, Joseph von Eichendorff, Ingo Schulze, Franz Werfel, Stefan Zweig. I recentment ha afrontat el repte de traduir la gran obra de Thomas Mann, la tetralogia Josep i els seus germans (Comanegra, 2026). N’ha fet un tresor literari que ha estat guardonat amb el premi PEN català Montserrat Franquesa de traducció 2026, lliurat en la Nit de les Lletres Catalanes. Enraonar amb Monton és extraordinàriament vitamínic. Llegir les seves traduccions encara ho és més.
Primer de tot, us ensabono. Em trec el barret. Una extraordinària traducció.
Moltes gràcies. Jo no em trauré la gorra, perquè és part del personatge que hem creat.
Em té molt intrigat, quant heu trigat a fer aquesta traducció?
Això, com diríeu els periodistes, és un tema controvertit, perquè la versió oficial són tres anys, però potser han estat menys i tot, alguna cosa com dos anys i mig. En aquest tipus de traduccions es perd bastant la noció del temps. Només es té una certa i inevitable noció del temps per una cosa que em va preguntar una traductora: ‘com pots estar-hi tant de temps i menjar cada dia?’. Perquè nosaltres també mengem cada dia. Li vaig contestar que, entremig vaig colar alguna altra cosa, per anar cobrant cosetes. Però el que no faig és de profe, perquè no serveixo.
No?
No ho aguanto.
Perdre la noció del temps…
Es perd la noció del temps i és molt agradable. Perquè el temps aquest que vivim és bastant detestable en molts sentits. I no cal fixar-se en les guerres aquestes que hi ha en molts llocs, amb la nostra ja anem ben servits.
I que, a més a més, ve de lluny i sembla que no arribi al final.
Mira, veig que m’està agafant per parlar, suposo que estarà bé.
A vós, sempre.
Aquests dies, Julià de Jòdar, que és un gran escriptor i que sap moltes coses i les sap expressar d’una manera molt…
Contundent, diguem-ne.
Contundent. La contundència, la contundència, en realitat, jo sempre l’he tingut. Llavors, la gent se sorprèn, perquè em veuen tranquil, i no ho saben que soc contundent. Però la contundència és molt positiva, perquè costa de trobar. Hi ha gent que ha pagat molt cara la contundència. O sigui, pel fet de ser independentista. Els ha complicat molt la vida. I no cal pensar en empresonaments i tortures i aquestes coses més horribles, sinó que la cosa et complica la vida en el sentit de poder fer una vida normal, de guanyar-te la vida i poder defensar els teus ideals. I, si escrius, que et publiquin, que parlin de tu, que no t’amaguin, que no et facin putadetes misterioses, i tot això.
Em parlàveu de Julià de Jòdar.
Sí, ha escrit un article memorable en què em cita. Un article en què recorda que des del general Prim ens tracten com a gossos. I la cosa continua. Estem en una mena de bombolla que, a certes persones, ens fa posar de mala llet, criant el nostre jardí, els arbres i fent un xou que l’emeten per TV3. Per això cal treure el general Prim per dir que ‘no és això, companys’. Ja va bé que algú ens recordi que ens tracten com a gossos.
Però, tot i això, la veritat és que encara hi som, i no els ho posem fàcil, no?
No, però ara és un moment crucial. Perquè hi ha hagut el Procés i ens vam prometre una cosa, i després s’ha quedat, doncs… Si allò era una revolució i no es va acabar de fer, la contrarevolució sí que s’està fent.
Hi ha una contrareforma evident.
Utilitzant paraules d’una altra època, però vivim una contrarevolució que, naturalment, té al darrere un estat que una de les seves prioritats és liquidar-nos. I això té les seves conseqüències. Encara hi som. Sí. Però ja està bé de resistir, està molt bé que resistim, però volem viure. I, de fet, el futur és aquest. Volem viure, com a tot arreu.
Passar de la resistència a la competitivitat.
Bé, això que en diuen la normalitat, i com crees una normalitat? El que hi ha d’haver és molta reacció… però no parlarem de Thomas Mann?
No patiu, que sí que en parlarem… De fet, ho estem fent
Bé, quan parlem de normalitat… És que quan venia cap aquí he sentit l’helicòpter dels Mossos d’Esquadra. He pensat que ja està passant una altra cosa… eren els mestres i clar, a veure si no tenen motius. Com els metges o els bibliotecaris… i els catalans en general. Tinc un cert problema d’angoixa, perquè m’angoixa el que m’envolta. M’afecta. M’afecta veure amb els ulls, de cop i volta, que el meu món s’enfonsa. Aquesta bona gent de Centreeuropa que van patir coses més horribles, amb tot el respecte, i que se’n van haver d’anar a l’exili, i n’hi ha que van morir de la misèria, i n’hi ha que es van suïcidar… També van viure que el seu món s’ensorrava. La normalitat seria poder viure en català i no sé, que els fills es poguessin emancipar, que les botigues no tanquessin. És que és tot, hi ha molts fronts i s’ha de dir. A banda de dir que el Procés és un conte i aquesta gent ens van enganyar, ens van deixar amb el cul a l’aire, aquell moment de l’1 d’octubre va ser per viure’l.
Un gran moment…
Jo hi vaig ser, allà, en un institut. La meva filla va dormir no sé on, a l’Ajuntament, no ho sé, tots estàvem mobilitzats.
Però allò no era la normalitat…
La normalitat seria poder viure en català, evidentment, ja t’ho he dit, però també arribar a final de mes, tot això, és una barreja de coses. Que no et poguessin agredir. No és que a mi m’agredeixin cada dia, però és que hi ha casos d’agressions per odi. Diguem-ne així, que circuli, no? Per odi.
Un canvi de definició.
Diuen la fòbia, però la fòbia, com va dir el Morgan Freeman, sembla que és tenir por. I miri, és per dir: vostè a mi no em té por, vostè és imbècil. Em sembla que ho dic bé. No és fòbia, és odi, no ens tenen por. Llavors, viure amb un odi que s’ha posat xulo, perquè ens han derrotat, ens han fotut a la presó, ens han fotut a l’exili, un altre cop… buf… Que es desinhibeixin i que et puguin odiar lliurement metges, infermeres, cambrers, qualsevol capullo, transportistes, i que no passi res… Que no passi res i que només et passi a tu, perquè ets un gos. Diu que hem resistit, d’acord. Però ara és diferent perquè s’ha creat una inèrcia.
Quina?
Una inèrcia que és la definitiva, que és l’assassina de veritat. O sigui, el que mata les llengües i les cultures són els imperis, els exèrcits, els colons, la policia, jutges, els mitjans…
Els que tenen el poder, els que poden exercir-lo.
Sí, i els mitjans, el que ahir ens van oferir a TV3… una pallissa horrible [en referència a l’anàlisi de les eleccions del Barça]. Que jo volia veure els gols del Barça, i tenien una cosa infumable, una tertúlia amb una colla de personatges sinistres.
Molt sinistres.
Ho vas veure?
Sí, ho vaig veure. Era un femer antilaportista..
El pitjor de cada casa! Això et servirà, et servirà aquesta entrevista?
Home, sí, i tant, perquè, de fet, un dels senyals de la normalitat és poder traduir Thomas Mann.
Mira, parlem de Thomas Mann, som-hi parlem-ne. La normalitat. Centrem-nos, perquè allò altre no s’acaba mai, tot i que està bé parlar-ne també. Intento dir el que penso. Però si em deixen un micro penso ‘ara aprofitaré i diré un parell de coses’, perquè tot aquest conte que m’han fet empassar ja durarà massa i no et deixa viure amb normalitat.
Thomas Mann.
Sí, la normalitat és traduir Thomas Man. Jo fa molt temps que em dedico a la traducció perquè alguna cosa havia de fer en aquesta vida. Anava per periodista, perquè soc molt curiós, i la curiositat em pot… O sigui, guanya a la timidesa, a la vergonya, al que sigui. En tot cas, la normalitat és poder traduir aquesta obra que ell mateix considerava la seva obra mestra. De fet, tot el que ha escrit Thomas Mann són obres mestres. Però aquesta és la més bèstia, la més immensa.
D’entrada per què vau triar l’alemany per traduir?
Vaig triar l’alemany perquè, per exemple, la meva àvia i el meu pare se’n deien. No ho sé, però és que els alemanys me’ls he anat trobant i he sentit com una simpatia, una atracció. Els meus contes preferits de petit eren alemanys. Al final no vaig poder fer periodisme, i vaig començar filologia anglogermànica. Pensava que faria anglès, però els vaig trobar tan arrogants, tan estúpids i tan colonials, tan desagradables… És que això de les llengües és terrible, ara que hi ha una idiota, que no sé ni com es diu, que diu que la llengua catalana serà recordada com una llengua feixista… Sí. Quan s’hagi mort, que és el que tu vols. Aquesta tia hauria d’estar a la presó. Les llengües marquen els parlants.
M’agrada aquesta idea de l’arrogància imperial.
L’arrogància imperial la té un francès. L’arrogància imperial la té un anglès. L’arrogància imperial la té un parlant del castellà, que és una llengua assassina. Però, clar, no és per qualificar-la… doncs, com a llengua assassina o feixista, encara que hagi estat assassina i feixista. La llengua marca els parlants, i qualsevol desgraciat, ho sento molt, que parla la llengua del imperio es veu amb cor de trepitjar-te. Tenia una professora de literatura anglesa que em va dir, des de la seva arrogància imperial, ‘tu aquesta signatura no l’aprovaràs, però ni de conya’. I m’ho va dir en anglès. És clar que la vaig aprovar, amb un notable! És clar, jo vaig pensar: ‘què t’has cregut?’. I vaig deixar l’anglès. Estava fent alemany, que no en tenia ni papa. Vaig fer dos cursos en un any, vaig treure un excel·lent.
Carai!
Hi havia uns profes encantadors, tots! Érem quatre gats, era una cosa… Una gent culta, un tio, un profe, un senyor gran, que ens posava música clàssica als exàmens. No era amor a primera vista, perquè ja venia de lluny. Ja tenia antecedents, i em vaig especialitzar en alemany. Aquesta gent és una passada i m’identifico amb ells, amb el seu nivell cultural, i clar, han viscut coses horribles que ja sabem, s’ha de saber tot. Vaig començar a conèixer autors alemanys fascinants, des del barroc…
I us vau posar a fer de traductor
Si em preguntes, ‘vostè que sap fer’? Et diré que, a part de fer riure, que això ja ho sé, però no m’hi he dedicat, per guanyar-me la vida fent una cosa que jo aguanti, perquè no m’agrada tenir caps, ni subordinats, m’agrada que no m’emprenyin, que em deixin en pau, que em deixin el meu aire, no tenir horaris, no haver de fitxar, vaig pensar, home, doncs tradueix. Vaig començar el 1988, amb contes infantils, i de mica en mica… Elias Canetti, Robert Musil…
No us hi poseu per poc.
Són gent que et fa pensar molt. I precisament a mi m’agrada molt pensar. I traduir et permet entrar en contacte amb gent intel·ligent, que et connecta més amb tu que no pas, jo què sé, els veïns de l’escala, la gent que surt per la tele, el que llegeixes als diaris o el que et trobes cada dia, no? Fa impressió. Jo no tinc el nivell de Tom Man, però no he tingut la seva formació, no he viscut en el seu ambient, que això és una enveja sana, que a mi m’hauria agradat. Vaig estar en un Erasmus, gràcies a la carrera d’Història, en una universitat alemanya, i… al·lucinant, però al·lucinant!
Per què?
Del nivell, d’estudiants, sobretot dels docents… És la dimensió desconeguda, és el que hauria de ser. El mirall on ens hauríem d’emmirallar. No t’emmirallis amb el veí, per exemple! Et permet entrar en contacte amb gent que et connecta amb tu i que et diu coses. Tot i que també he llegit que Tomàs Man no és que fos molt bon estudiant, però va descobrir el que li agradava i s’hi va dedicar i li va anar bé.
Oh, i tant que li va anar bé, tot són obres mestres.
Si t’acostumes a les obres mestres, si agafes el mal vici… Ja, després costa molt, eh? Costa molt llegir la resta. Et diuen ‘llegeix això que és el premi no sé què’. I, hòstia, et cau de les mans. Perquè estic malacostumat amb les traduccions que he fet.
Em dèieu que el parlar ens marca. Si ho interpreto bé, voldria que cada llengua és una manera d’entendre el món o de veure el món.
Perfectament. Això és bàsic. Qualsevol llengua, tingui gramàtica o no, s’escrigui o no, això sempre ha estat així. Això és la diversitat, per cert. Parlar d’una manera contundent i clara és una forma de lluita molt important. Perquè si no et pispen les paraules: convivència, tolerància. Te les agafen.
I te les perverteixen.
És clar! Nosaltres som feixistes.
Ara diuen que es pot ser agressor i agredit.
Això és sorprenent! Que et tractin de feixista quan som un poble que ha patit el feixisme especialment.
Tornem a les maneres de veure el món amb la llengua. Agafar la immensitat de Josep i els seus germans i fer-la mengívola per a la nostra llengua és una tasca també immensa.
És una tasca, si t’agrada, de les més agraïdes que hi ha. I admeto que tinc una certa fama de traductor de totxo. La feina aquesta és molt agraïda per a la gent que ens entusiasma. Però costa viure d’això. Això sempre s’ha de repetir, perquè és una llàstima. Perquè jo no serveixo per fer de profe, sí que he escrit articles.
Però si no fos per aquesta feina… aquesta sort que heu tingut de poder conèixer Thomas Mann…
Això és una part molt important de la meva vida. Exacte.
Sou un canal indispensable.
Ser canal, per a mi, també és molt bona feina. I que sigui solitària… Però t’agafo el fil que em proposes. Fer de canal, m’encanta. Hi ha un compromís. Si tens un Thomas Mann és un repte majúscul. Fa impressió, sobretot al principi, però després és un plaer i, al damunt, t’ho paguen. Estaria bé que poguessis viure d’això, que estigués molt ben pagat. I ja està, perquè ens cal. La normalitat és tenir aquesta obra en català, per fi i per un sol traductor. I el que no és tan normal és que hi hagi editors com Comanegra. Bé, estimen la literatura. Algú que es veu amb cor de traduir-ho en un català evidentment elevat però entenedor. És l’equilibri aquest que s’ha de trobar i que soni intemporal.
Estem parlant d’una obra de naixement.
Sí, Josep i els seus germans ens situa a fa milers d’anys. No som aquí, a Catalunya, ni a Europa, ni amb Trump, ni aquestes històries. No, no, som en un moment de naixement de les nostres cultures, de les nostres inquietuds, de les nostres religions, el moment del nostre naixement. I això cal fer-ho valdre, anar a buscar a la font qui som com a humans, no simplement com a catalans, o com a alemanys, o com a jueus, o com el que sigui, no, com a humans. Doncs això val la pena, val la pena col·laborar amb Thomas Mann a passar tot això al català.
Déu n’hi do la feina.
Mann es va documentar, jo això ho he trobat, he trobat una edició anotada que m’ha ajudat. Es nota, et sents transportat allà. I té l’ànima de Thomas Mann.
I l’ànima del seu sentit de l’humor.
L’humor, això és molt important. I també connecta amb mi. Evidentment, jo no soc Thomas Mann. No soc com Thomas Mann. Però hi ha coincidències. Perquè jo també soc seriós, dic les coses seriosament, però les deixo anar així… faig bromes perquè també visc d’això. El sentit de l’humor és fonamental perquè t’ajuda a viure, a agafar-te les coses amb més calma. Per a mi és llei de vida agafar-me les coses amb humor, perquè si les coses m’afecten molt. Per això faig una mica de broma, però de broma no tonta per entretenir el ramat, sinó una broma intel·ligent. Això ho té Thomas Mann. I clar, com que fa tanta impressió i és el senyor Thomas Mann…!
Premi Nobel i autor de tantes i tantes obres mestres.
Si se’l prenia molt seriosament, hi havia la tendència natural a prendre-se’l molt seriosament a ell i la seva solemnitat. Fins i tot, a Mann li agrada ser pedant, exhibir-se, no crec que digui cap disbarat, però també li agradava no parar de fer bromes i es queixava que això és una obra, en bona part, satírica.
Un punt desmitificadora.
Sí, sí, se’n riu de Déu i de sa mare, literalment, és clar. Aquí parla d’una cosa tan normal com són els déus. I Mann ens pregunta: ‘Déu ens va crear o Déu, el déu que sigui, el vam crear nosaltres?’. I respon que s’han creat mútuament! Ostres, que fort! I t’ho explica i estàs allà amb Abraham i estàs amb tota aquesta penya de la Bíblia. T’ho diu molt seriosament, però així, com qui no vol la cosa. Cal avisar que el lector no es deixi impressionar excessivament perquè és un llibre per passar-ho bé. No és un tipus de novel·la trepidant d’aquestes que t’entretenen, passen coses i tenen la tècnica per enganxar-te, no. És un ritme com d’una altra època, que has d’agafar i gaudir-ne, assaborir-lo i no espantar-te pel nivell de llenguatge, perquè hi ha aquí hi ha molta diversió, molta aventura, molt d’entreteniment i molta història!
I molta antropologia, de fet!
I tant! Hi ha de tot, de tot! I això, per a mi, per a una persona tan curiosa com jo, la traducció és molt bona, perquè pots tocar molts temes, perquè t’estàs ficant en el món d’algú que t’explica moltes coses i que s’ha documentat molt bé i vol que et quedi clar. Convida a gaudir-ne. I l’humor és important, i captar-lo, i dir ah punyeter… i li dic: ‘ens ho passarem bé’. Comencem a ser amics.
És imprescindible, per traduir, connectar amb la personalitat de l’autor?
Sí. És com una mena de màgia. Mai deixo de ser Monton, perquè les meves traduccions són les meves i no poden ser de ningú més, llavors allò és una traducció de Monton, però en aquell moment jo soc l’autor. Connecto i després la cosa és com màgia, flueix. Quan vaig connectar amb el senyor Thomas Mann, no és que fos avall que fa baixada, ni de bon tros! Però ja era una cosa més còmoda. Mira, penso que quan m’ofereixen la traducció el que em proposen és passar una temporada amb Thomas Mann, Babilònia i Egipte i els jueus i Abraham i tota aquesta gent. Aleshores esdevenen la meva vida, són els meus companys, la meva família, són la part fonamental de la meva vida. Una temporada amb un amic com Thomas Mann val la pena.
I ara conviviu amb algú?
Amb Sigmund Freud. Estic traduint La interpretació dels somnis.
No és un home fàcil…
Calça’t! És un altre tipus de llenguatge. No és un home fàcil. Té un nivell la literatura científica fascinant, és molt elegant. M’encanta. Però és un altre catxondo.
Freud???
És la pura veritat. Estàs allà amb un tio superintel·ligent, que t’està il·luminant, t’explica coses que tu t’havies plantejat i que no tenies clares, que no havies entès i te les explica Freud. És aliment, és teca per a l’ànima.
