L’escriptor i traductor Ramon Monton, en una entrevista de lectura imprescindible que hem publicat a El Món aquest diumenge, hores abans d’iniciar la setmana de Sant Jordi, alerta contra els “desgraciats” –defensa la necessitat de parlar “amb contundència” i fa honor a la seva tesi– que, parlant “la llengua del imperio“, es veuen “amb cor de trepitjar” els catalanoparlants. En molts casos, a més a més, reclamen el seu dret a ser les víctimes quan ensopeguen amb algun parlant de català que es nega a cedir davant als ultimàtums perquè deixi la seva llengua de banda i parlin en castellà: “O me habla en español o no lo atiendo“. El conflicte greu no és en l’àmbit privat, sinó quan l’exigència la planteja un treballador públic, freqüentment en la sanitat. El darrer cas és el que reflecteix una denúncia més –el centre ja té antecedents– per un fet produït a la clínica Sagrat Cor, del Grupo Quirón Salud, que té antecedents també en altres centres de la seva xarxa, fins al punt de la multireincidència pel que fa a queixes per discriminació lingüística.
En aquest últim cas s’ha repetit una pràctica que hauria de ser mereixedora d’un expedient al metge implicat, que consisteix a insultar el/la pacient en l’informe mèdic de balanç de la visita –que s’hauria de limitar a fer constar les dades estrictament sanitàries– pel fet d’haver-se negat a parlar en castellà davant la incompetència lingüística del professional sanitari –real o impostada, és difícil decidir què és pitjor–, que assegura que no entén una de les llengües oficials de Catalunya i en fa bandera.
En aquest últim cas, a més, conscient que no és defensable el seu dret a no entendre la llengua del país, el facultatiu travessa totes les línies vermelles i intenta convertir un cas de catalanofòbia –la seva– en un afer de racisme per part la pacient afectada. Per això, escriu en l’informe mèdic –sota l’epígraf “enfermedad actual“, la frase: “Paciente molesta porque no soy catalán”. És a dir: no és que la pacient es mantingui en el seu dret d’expressar-se en la seva llengua, sinó que és una racista que rebutja el fet que el metge no sigui català… sigui el que sigui el que vol dir això –deixant de banda que no és cert– en un país on, després de segles de traumes, s’acull amb els braços oberts tothom que tingui la voluntat d’integrar-s’hi. Poder dir que és una qüestió de racisme és el que voldrien tots aquells que es neguen a formar part d’una societat on encara hi ha catalanoparlants –un percentatge minvant però, de moment, important– que simplement reclamen el dret de parlar la seva llengua.
