L’exvicepresident del Parlament Josep Costa ha registrat el seu recurs de cassació davant el Tribunal Suprem contra la sentència que el va absoldre en el judici als membres independentistes de la Mesa del Parlament presidida per Roger Torrent. Un recurs que afegeix un argument nou al cas, que és l’afectació que té el contingut de la sentència, encara que sigui absolutòria, en el seu dret a l’honor. Aquesta al·legació se suma a la tesi que va exposar el seu company de Mesa, Eusebi Campdepadrós, en el sentit que s’han vulnerat els seus drets fonamentals perquè no els han respectat la inviolabilitat parlamentària. La idea de Costa, expressada en el recurs, és exhaurir la via per anar a la justícia europea.
En el mateix marc, el recurs argüeix que en la sentència, com que no respecten el seu dret a la inviolabilitat parlamentària, es “criminalitzen les actuacions fetes pel recurrent en multitud d’ocasions durant el seu mandat representatiu i el desprotegeix davant de la possibilitat que s’exerceixin noves accions penals en contra seva en un futur pels vots i opinions emesos en l’exercici del càrrec de diputat que va ostentar”. De fet, la idea del recurs és que la sentència genera el que es coneix com a chilling effect, un efecte desincentivador de l’exercici de drets fonamentals. És el mateix argument que s’ha al·legat respecte de la sentència del Procés davant el Tribunal Europeu de Drets Humans i una de les raons expressades pels vots particulars discordants de la majoria del Tribunal Constitucional en el procés contra els líders independentistes.
El dret a l’honor, tocat en la sentència del TSJC que el va absoldre
Segons el recurs, de 142 pàgines i al qual ha tingut accés El Món, “diversos passatges de la sentència” consideren que les admissions a tràmit acceptades per Costa com a vicepresident del Parlament haurien estat “il·lícites”, si bé s’admet que “no n’hauria estat conscient en el moment de l’acord”. “És a dir”, continua el recurs, “la sentència assumeix la premissa que el recurrent hauria actuat de manera contrària a dret, quan l’admissió a tràmit era un acte degut, tant en aplicació del reglament del Parlament de Catalunya com en virtut dels tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol”. En aquest sentit, Costa respon que admetre a tràmit les dues resolucions objecte del judici, era “un acte ajustat a dret, que era, de fet, l’únic possible per tal de no vulnerar els drets fonamentals dels diputats proposants de les iniciatives parlamentàries”.
Així, interpreta que fins i tot si els actes objecte d’acusació no haguessin estat coberts per la inviolabilitat parlamentària, hauria estat aplicable l’article 410.2 del Codi Penal, és a dir, la desobediència. Una interpretació dels magistrats que, atès el raonament de Costa, defineix la conducta de l’exvicepresident de la cambra com “una actuació pretesament il·lícita”, cosa que, encara que no tingui rellevància penal, “té un efecte negatiu, entre d’altres, sobre el seu dret a l’honor”, diu el recurs. Una vulneració que fonamentaria l’anul·lació dels arguments amb què el TSJC argüeix l’absolució, des del punt de vista de Costa.
I les qüestions prèvies?
A més, el recurs dedica una gran part de les seves al·legacions a reclamar una resposta a les qüestions prèvies plantejades per Costa des d’un inici del procés judicial. Així, sol·licita que responguin a les qüestions plantejades sobre la competència del tribunal i la manca de jurisdicció. També retreu l’admissió de diverses proves que, atesa la condició de diputats i de sobirania parlamentària, no s’haurien d’haver demanat. En el mateix marc, Costa també vol explicacions del Suprem sobre la composició del Tribunal, les recusacions pendents en la via contenciosa administrativa i la independència dels membres del tribunal.
Costa també reconeix al Suprem que presenta el recurs a efectes de portar el cas davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. D’aquí que a més de reclamar per les qüestions de vulneració de drets exposades a les qüestions prèvies, avisa quina és la intenció de fons del recurs. “A fi d’esgotar la via interna i presentar els pertinents recursos davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, aquesta part entén que hi cap i que és preceptiu el present recurs de cassació”. Ara bé, amb un avís clar sobre l’oposició a admetre una resolució per la “manca radical de jurisdicció del tribunal que ha dictat la sentència”.
4 
15 