Dolors Feliu (Roda de Ter, Osona, 1964) viu en un dragon khan des que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, es va negar a assistir a la manifestació de la Diada per desacord amb el manifest de l’ANC. La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana va redoblar la pressió al Govern per avançar cap a la independència i va oficialitzar la intenció d’impulsar una llista cívica per a les pròximes eleccions al Parlament. El debat intern va esclatar a l’ANC el 18 de febrer, en una reunió en què van dimitir 12 secretaris nacionals –s’afegien a una dimissió d’un parell de setmanes abans– i el vicepresident Jordi Pesarrodona, proper als crítics, va anunciar que deixava el càrrec. Els dimissionaris, el col·lectiu Indesinenter, continuen sense enterrar la destral de guerra. Però Feliu es mostra segura de la força de l’ANC i posa moltes esperances en la Conferència Nacional del Moviment Independentista, que els dies 11 i 12 de març reunirà una cinquantena d’entitats independentistes.
Com llegeix la dimissió de Jordi Pesarrodona com a vicepresident, tenint en compte que se li havia fet un gest explícit de consens amb la renúncia d’Uriel Bertran a substituir-lo, com estava previst?
No s’ha sentit còmode amb la situació, li ha sabut greu i ha fet aquest pas. Diu que moltes vegades no s’ha sentit còmode en el Comitè Permanent, però el que més l’ha tensionat ha sigut no poder evitar aquestes dimissions al Secretariat.
Creu que s’ha trobat al mig, entre uns i altres?
Segurament. Ell ha volgut teixir ponts, però no tinc clar ara exactament on és.
Els crítics van fer una roda de premsa en què van advertir que els 13 dimissionaris només són una part del sector, que la resta continuen al Secretariat defensant les seves posicions. Quin ambient hi ha ara mateix?
Dins del Secretariat hi ha bon ambient. És clar que encara no hem fet cap altre ple, però és que el ple en què es van anunciar les dimissions ja va ser de grans consensos, en molts punts. La decisió de les dimissions ja la tenien presa i sap greu, però no hi va haver tensió en la reunió.
Però públicament anuncien que continuaran criticant el Comitè Permanent.
Que hi continuarà havent-hi secretaris crítics i que no opinin exactament igual que el Comitè, segur. Però l’altra cosa és que tampoc sabem exactament qui forma aquest grup.
Si la tensió no es va palpar en el ple en què es van presentar les dimissions, es va percebre en els anteriors?
Hi va haver tensió sobretot en l’anterior, parlant de la llista cívica. Va ser el detonant de les dimissions.
Ara demanen eleccions anticipades.
És una fórmula que preveuen els estatuts. Si recullen un 5% de signatures dels afiliats de l’entitat, poden demanar una assemblea extraordinària per debatre la petició de convocar les eleccions, i aleshores s’hauria d’aprovar per majoria de l’assemblea. Però tenen altres eines per fer valdre la seva opinió.
Quines?
Ara es comença la discussió del full de ruta a totes les assemblees territorials i sectorials. Aquí tenen una manera de participar i de fer valdre el seu posicionament. És l’alternativa assembleària marca de l’ANC. Si volen modificar el full de ruta, on es preveu la llista cívica, hi ha aquesta via.
Li sorprèn haver-se trobat amb aquesta situació quan no fa ni un any que és en el càrrec?
Dins de l’Assemblea sempre hi ha hagut veus que no acaben d’estar d’acord amb el full de ruta de cada moment. Ara mateix, l’ANC ha fet un canvi de cicle, ha posat sobre la taula un horitzó per fer la independència i qüestiona l’autonomisme dels partits independentistes. Planteja una confrontació total amb l’Estat. I això només existeix a l’Assemblea, perquè al Parlament, encara que hi hagi un 52% de vot independentista, no es fa cap debat sobre com assolir la independència. Tot això acaba dins de l’Assemblea. En un moment així, evidentment hi ha tensions, debat, discrepàncies sobre com fer-ho. Però encara n’hi ha poques, amb el que tenim sobre la taula.
Darrer d’aquesta crisi hi ha connexions amb els partits, gens favorables a la llista cívica?
Partim de la base que a cap partit li agrada la idea de la llista cívica. I l’Assemblea és molt transversal. Aquí hi ha tota una sèrie d’estratègies enfrontades. Hi ha veus que voldrien una entente entre partits i d’altres que la veuen llunyana o difícil. Hi ha aquest marc al darrera.
L’exvicepresidenta de l’ANC Natàlia Esteve va publicar a El Món un article que li donava suport a vostè i que apuntava que els crítics volen seguir la línia del Consell de la República, que demana no posar dates. Creu que és aquesta la causa de la tensió?
Hi ha estratègies diferents sobre la taula i la de l’ANC és impulsar aquesta llista cívica però, sobretot, marcar les pròximes eleccions a Parlament com una data per fer l’embat, per fer la independència. Tot i així, precisament ara està convocada la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista per posar totes les veus en comú, també les d’altres entitats, per posar-nos en xarxa. Sense apriorismes. Seria molt pretensiós dir que sortirem tots convençuts que s’ha aplicar una fórmula determinada, però sí que començarem a treballar per no generar més tensions sinó per superar-les. Això també ens ho demana el full de ruta.
Però ho hi ha un xoc amb l’estratègia del Consell de la República?
Tots estem en la línia de fer la independència. Nosaltres creiem que hem de marcar un horitzó i d’altres no el tenen tan marcat…
L’objectiu és comú, però en l’estratègia no hi ha xoc?
No en diria xoc. En diria diferències en el plantejament. Però són diferències que evolucionen i ja veurem on acabem. Perquè encara que diguin que no volen marcar una data, ells també volen la independència, per tant tard o d’hora n’haurem de marcar una. Una de més propera o una altra de més llunyana. Nosaltres proposem una data però també volem que hi hagi un component de democràcia institucional. Jo no parlaria de xoc sinó d’estratègies que tard o d’hora acabaran confluint.
També s’han posicionat, amb un manifest proper als crítics, exmembres del Secretariat, d’etapes anteriors, i dos vicepresidents. Un d’aquests vicepresidents és Pep Cruanyes, de l’etapa d’Eliensa Paluzie. Ells van deixar vigent el full de ruta que ja parlava de la llista cívica. Com interpreta ara aquest posicionament?
Aquest manifest no és ni a favor ni en contra, assenyala llums i ombres. És evident que parlen de temes i de dubtes que ja hi eren quan es va aprovar el full de ruta, que es va aprovar en una assemblea general ordinària i immediatament després es convoquen eleccions. S’aprova per majoria però les diferències s’arrosseguen. De tota manera aquests crítics, com els altres, ara tenen l’oportunitat d’incidir en el full de ruta de cara a la pròxima assemblea general ordinària. Són gent que participa, que tenen influència, si volen canviar el full de ruta el poden canviar.
Els dimissionaris es queixen de falta de democràcia i afirmen, públicament, que s’han aprovat actes amb el vot de secretaris que no havien assistit a la reunió del Secretariat. Parlen d’un cas amb dotze d’aquestes signatures.
El sistema de votació de l’Assemblea és automatitzat i taxat, no es pot manipular. Té tota la transparència del món. El que passa és que a vegades, com que les actes es voten en el ple següent, hi ha secretaris que no recorden que no havien assistit a la reunió anterior i voten a favor d’aprovar l’acta igualment, de forma mecànica. En això hem d’apel·lar a la responsabilitat dels secretaris.
Està en perill el paper de l’ANC com a entitat transversal en l’independentisme?
L’Assemblea té uns òrgans de direcció forts, el Comitè Permanent i el Secretariat Nacional, que té 77 membres. És un òrgan molt nombrós i s’hi genera molt debat. Tot i així hi ha grans consensos. Però l’Assemblea està viva i hi passen coses. Seria bo que no passés res a l’ANC? Si l’Assemblea abracés l’autonomisme i no fes res perquè ningú no es molestés, potser no hi hauria moviment. Hi ha gent que diu que estem sols. Si abracéssim l’autonomisme amb els partits potser no estaríem sols, estaríem amb els partits, tots quiets. Si no hi hagués debat a l’ANC, estaríem tranquils però potser estaríem morts.
La gran ebullició que hi ha es reflecteix en tensions dins de l’Assemblea que no hem de magnificar ni magnifiquem. Ens esperona per continuar el debat. Amb els pressupostos del 2023 aprovats, l’escenari electoral se situa a finals del 2024 o principis del 2025. Per tant tenim dos anys per somoure l’escenari polític i canviar coses. Aquesta crisi millor que ens hagi passat ara que no dos mesos abans de les eleccions.
Diumenge van fer una protesta per la presència de Felip VI i hi va haver poca assistència. És útil fer mobilitzacions sovint i que hi vagi poca gent?
En aquest cas no preteníem fer una protesta massiva. El que buscàvem era la imatge de protesta. Vam projectar la foto del rei d’Espanya cap per avall a les torres venecianes. Molta gent ens va agrair el gest, perquè algú va mostrar que no estem d’acord amb la presència de Felip VI i que un acte tan rellevant com la inauguració del Mobile sigui espanyol. S’apropien de tot el que es fa a Catalunya per posar-hi la marca Espanya i subratllar que Catalunya és Espanya. Si no surt l’Assemblea a dir-ho no surt ningú. Si no posem el rei cap per avall a les torres venecianes, queda la foto del rei sopant tranquil·lament i mostrant-se internacionalment amb el president de la Generalitat i l’alcaldessa de Barcelona. De cada acte n’aprenem, cada moment la mobilització és diferent. Però hem de ser al carrer.
A la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista hi van totes les entitats independentistes, inclosa Òmnium, amb qui van tenir tensions importants arran de la manifestació del desembre per la manera com s’estava reformant el Codi Penal. Han trobat la via d’entesa?
Hem de tenir en compte que Òmnium és una entitat de base essencialment cultural. Hem de respectar els seus capteniments. Però després del 6-D, el 19-G, per la cimera Sánchez-Macron, ja ens vam manifestar junts. Les dues entitats tenim clara la confrontació amb l’Estat, i celebrem que participin en la Conferència Nacional.
Què s’ha d’esperar d’aquesta conferència?
Volem posar sobre la taula el mosaic d’idees i propostes que hi ha en aquests moments i fem xarxa per poder avançar, en els moments claus, cap a la independència. Volem generar un engranatge de relació i tenir clares les idees que hi ha.
Per tant, no esperen arribar a una conclusió concreta?
En aquest moment ens convé més tenir clar aquest magma d’idees per anar definint després els camins a seguir. Necessitem posar-ho tot en comú, reconèixer-nos tots com a actors per la independència, amb un horitzó en comú.
Busquen un pacte nacional, doncs?
Exacte. Volem establir aquesta xarxa perquè això no sigui flor d’un dia. Es tracta d’impulsar el Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència, com quan hi va haver el Pacte Nacional pel Dret a Decidir o el Pacte Nacional pel Referèndum, que en aquell moment estava impulsat pel Govern. Ara no tenim un govern que ho impulsi, i a més a més això és un moviment civil, per tant ho farem des de les entitats, amb l’objectiu d’anar a buscar la independència efectiva.
On queda la idea que sempre han defensat d’empènyer els partits?
Hem canviat una mica el xip. Hem estat cinc anys empenyent els partits i no ens en sortim, perquè és com empènyer una paret. Ara busquem rodejar la paret. Buscar altres vies perquè les institucions es puguin tenyir d’independentisme, d’aquí sorgeix la idea de la llista cívica. A les institucions polítiques hi poden haver-hi representats de partits i d’agrupacions d’electors, tots amb la mateixa legitimitat democràtica. Seria magnífic que els partits també agafessin la bandera del projecte independència i el fessin efectiu. Estarem amb ells si ho fan.
8 
7 