Doncs, començant pel final, els mateixos que ho intenten des del 2017 i que ara van escampant, sota un fals posat de preocupació, que la llista cívica suposarà el final de l’entitat. No dubto que alguns s’ho creguin de veritat, però jo maldo per no esclafir a riure sabent quins són els veritables interessos del nucli dur d’aquesta ferotge oposició a la voluntat de les bases. Interessos que podrien ser legítims si no fossin tan opacs, malintencionats, matussers i, com quasi sempre en política, revestits d’un masclisme que esparvera.
Però, ves per on, va ser un d’aquests mascles, que en sentir-se dir una veritat incòmoda va esclatar i em va confessar el que realment hi ha darrere d’aquest discurs: pensen que la llista cívica l’ha de fer el Consell de la República. Però no ara, proposen un ajornament etern, un sine die, esperant a ves a saber què… o qui… Per tant, han de torpedinar la iniciativa dels socis de l’Assemblea com sigui perquè, si no, no podrem assistir a l’enèsima metamorfosi de l’espai de Convergència/PDeCAT/La Crida/Junts. I, com que carregar contra els socis no quedaria gaire bé, carreguen contra la cúpula directiva…
Però, tornem primer enrere per veure com hem arribat fins aquí. Tots sabem ja que la candidatura de Jordi Sànchez va ser auspiciada per Convergència (o PDeCAT… que em faig un embolic) a través de David Madí i que se’l va finançar durant el seu mandat gràcies a la intervenció del (després-et-torno-el-favor) conseller Jaume Giró. Va ser un gol en pròpia porta que es va tardar anys a descobrir, però del qual n’hem après.
Doncs bé, Jordi Sànchez ja deia, mentre encara era president de l’entitat, que “potser l’ANC ja havia complert la seva missió i que potser calia una altra cosa”. I exactament la mateixa frase se li va escapar a una companya que, casualment, després va participar en la creació de La Crida (tristament traspassada en favor de Junts). Evidentment, el problema és que no els interessava una entitat que no poguessin controlar, així que es van inventar La Crida, fent una espècie de copy– paste dels estatuts de l’ANC, i, amb Jordi Sànchez, es van endur un grapat de secretaris nacionals, alguns d’ells insignes càrrecs electes actualment, i la gerent de l’ANC. Més mal que això ja no ens poden fer, penso jo. I, malgrat tot, no van aconseguir el seu objectiu i aquí seguim sis anys després, mal que els pesi.
Doncs bé, un cop el fals esperit de La Crida va ser liquidat en pro de millors honoraris i cadiretes més còmodes, era molt temptador establir un Consell per la República calcant l’estructura territorial de l’ANC.
I ens plantem al 2023, amb el secretariat actual on, com sempre, voluntaris de bona fe han de conviure amb persones (molt poques) que busquen utilitzar l’ANC per interessos que, per més legítims que puguin ser, li són externs i, en el cas del boicot a la llista cívica, contraris al que els socis van votar (a iniciativa d’una territorial) en la darrera Assemblea General, amb un 96% de suports.
Així doncs, els secretaris que es van oblidar d’esmentar, quan van presentar la seva candidatura al secretariat, que el seu objectiu seria torpedinar la llista cívica per tal que aquesta la pogués fer el Consell, quan li plagui, ara es dediquen a pervertir conceptes tan cabdals com “democràcia”, “transparència”, “territori”, “bases”, “unitat”, etc.
I, així, sota un discurs aparentment ben travat però que no resisteix cap mínima anàlisi de la història recent (com les seves actituds i manifestacions), sembla que han anat aglutinant alguns secretaris i territorials de bona fe que ignoren les seves intencions reals.
Voldria deixar clar que totes les iniciatives i entitats em semblen legítimes, sempre que es presentin amb transparència i honestedat. També, que ignoro si la cúpula del Consell de la República ha comprat aquesta idea o, més probablement, és una iniciativa pròpia de persones que tenen agenda pròpia.
Segurament que la cúpula directiva de l’Assemblea ha comès errors. El contrari em semblaria completament impossible en un òrgan tan complex com és el Secretariat Nacional i on tots són voluntaris (excepte, en el seu moment, l’excels patrocinat esmentat més amunt). Però magnificar-los retorçant els estatuts (que tant ens va costar esmenar a les bases) i publicar-los de manera completament pueril (i masclista) per intentar prendre el control de l’entitat o carregar-se-la per impedir la llista cívica és indecent.
Aquest dissabte, el Secretariat Nacional es reuneix, justament, a la meva territorial: Sant Martí (Barcelona). Allí seré, per tal de donar suport i escalf a la presidenta i a tots els secretaris nacionals de bona fe que han hagut d’aguantar la ira i el malestar generat per uns pocs que no respecten la democràcia interna de l’Assemblea i que haurien d’aprendre a defensar els seus interessos legítims amb transparència i dignitat.
Sobretot, tranquil·litat, no està passant res que no hagi passat abans en tots i cadascun dels mandats. De fet, han passat coses pitjors, com ja he explicat.
Pel que fa a les baixes (individuals o col·lectives), durant la meva etapa (m’encarregava personalment de tramitar les baixes) en vam tenir des dels primers dies del mandat, el que passa és que no es feia tant soroll. Entre elles, la del molt honorable president Quim Torra que, si bé va presentar la renúncia al càrrec de designació política que ostentava per tal de poder esdevenir secretari nacional (així ho estipulen els estatuts), va dimitir al cap de molt pocs dies per tornar a la feina a la qual se suposava que havia renunciat.
El meu desig, i penso que el de tots els activistes de base, és que els secretaris de bona fe parlin obertament dels seus posicionaments i solucionin les diferències i, què voleu que us digui, si pleguen els que no accepten els mecanismes democràtics de l’Assemblea perquè, si no la tenen al seu servei, prefereixen carregar-se-la, i volen fer soroll, en lloc de sotmetre els seus posicionaments a votació de forma transparent, que tanquin bé la porta en sortir.
40 
24 
