Diuen que es pot enganyar a tothom durant algun temps però que no es pot enganyar a tothom per sempre.
Vet aquí el problema de discernir entre la veritat i la mentida quan menteixes i manipules tant per necessitat, com per interessos personals com, fins i tot, sí senyor, per diversió. La mentida, com a modus vivendi, és una addicció complicada de gestionar inclús per un manipulador expert i malgrat el fet que pot resultar molt rentable en determinats àmbits (…). I, vet aquí, que un moment de feblesa o un excés de testosterona tòxica ho pot engegar tot a rodar.
Durant el meu mandat com a vicepresidenta de l’Assemblea entre el 2016 i octubre de 2017 vaig patir, com molts d’altres companys, l’engany, la manipulació, l’opacitat i, en definitiva, el maltracte psicològic d’en Jordi Sánchez, President, aleshores, de l’entitat.
Eren temps de secret, les urnes havien d’arribar, les escoles s’havien d’obrir, el referèndum s’havia de celebrar i, aprofitant-se de la bondat i entrega dels qui exercíem com a Secretaris Nacionals fent grans sacrificis personals i cap mena de patrocini (!), Jordi Sánchez ens va comunicar que s’havia constituït el que després s’anomenaria “l’estat major”. Per tal de garantir que la informació no arribés a l’Estat espanyol, el grup només era per a primeres espases (sí, tot força fàl·lic…) i ell seria l’únic assistent per part de l’Assemblea. I, aquí, amics, és on vam patinar, l’Assemblea i tots els altres actors polítics del moment. Cedint tot el poder, control, contactes i informació a quatre o cinc homes que no paraven de jugar a veure qui la tenia més llarga (l’espasa, vull dir) i que, molt probablement, no traslladaven la informació a les seves organitzacions.
Deu ser molt dur ésser a la presó de manera tan flagrantment injusta i il·legal. I encara deu ser més dur després d’anys autoenganyar-se pensant que la culpa de tot la tenen l’Oriol Junqueras, en Gabriel Rufián i ERC per haver presumptament “pressionat” el President Puigdemont per declarar la independència.
Duríssim ha de ser també que, malgrat haver-ho fet tot perquè el referèndum no fos un èxit, la independència no es declarés i aturar les manifestacions al carrer, l’Estat espanyol no hagi valorat cap dels seus esforços. I, encara pitjor que això, que Pedro Sánchez li demani un gest a Junqueras, que, obedient, fa la seva carta renunciant a la unilateralitat però passa del gran Prohom.
I penso que és en aquest estat de ràbia que públicament Jordi Sánchez reconeix que mai no va voler que el referèndum fos un èxit ni aplicar-ne els resultats. M’explico: seria injust no reconèixer el paper determinant d’en Jordi Sánchez i dels altres membres de l’estat major per a la celebració del referèndum. No volien fer el ridícul i hi van dedicar temps i enginy i se la van jugar. Ara bé, tampoc no es volia que fos un èxit, al menys, en Jordi Sànchez segur que no ho volia. Veiem algunes maniobres que ho demostren:
Just abans del referèndum fa unes declaracions dient que si vota un milió de catalans el referèndum ja serà un èxit. En la meva opinió, amb la clara intenció de desinflar i desincentivar el vot.
Dona instruccions als secretaris nacionals per tal que convoquin reunions al territori, explicant als veïns que no s’ha d’intentar votar sinó fer una cua endreçada amb el vot a la mà com a signe de protesta. Instruccions que van ser totalment desobeïdes, fins on jo sé, pels Secretaris Nacionals i les nostres bases.
El 26 d’octubre de 2017, mentre als barris els Diputats feien conferències sobre resistència pacífica per tal de preparar la defensa de la declaració d’independència, Jordi Sánchez, ja a la presó, envia al seu ex cap, el molt honorable Síndic de Greuges, per tal que faci arribar el seu missatge a Palau: que en cap cas no es cridi a la mobilització i s’aturi l’intent de resistència pacífica.
A mi, en privat, sempre em va dir que no s’arribaria a votar mai. Fet que mai no em vaig prendre seriosament i que jo atribuïa al seu caràcter poruc, un xic melodramàtic i força dicotòmic. Amb el temps he entès que no és que sigui poruc sinó que ha acumulat tants cadàvers i tantes coses a amagar -llegeixis: patrocinadors-, que se sentia vulnerable.
El primer cop que va anar a declarar davant l’Audiencia Nacional em vaig empassar tots els gripaus i el vaig acompanyar. En Jordi estava molt preocupat per negociar i molt poc per la defensa jurídica. Veient com feia el gara-gara als negociadors en viu i en directe li vaig dir molt seriosament que no pactessin res que no fos un referèndum amb una pregunta binaria. La resposta: “no ho tinc clar”. Pell de gallina.
I tantíssimes d’altres que, més que un article, hauria d’escriure una novel·la (més de terror que no pas política).
I, si heu tingut la paciència d’arribar fins aquí, m’agradaria fer un parell de reflexions.
És imprescindible desvincular la figura de Jordi Sánchez del paper essencial que va tenir l’Assemblea, i molt especialment les seves bases, per a la consecució del Referèndum. Se li va escapar de les mans. Acostumat a una vida de càrrecs de designació política o similars (mentre es feia passar per activista), estava tan allunyat del ciutadà mitjà i dels activistes reals que va pensar que ho podia controlar. No va poder, l’objectiu era més gran que la seva capacitat de manipulació i influència.
Aquests darrers dies hem assistit, tant per part d’en Jordi Sánchez, com per part de l’Oriol Junqueras, a un nou intent de desmobilització, de “baixar el souflé” i de fer-nos creure que la independència és impossible. L’1 d’octubre ha situat Catalunya al món de forma definitiva, ho vam fer malgrat alguns d’ells i ho tornarem a fer, aquest cop, irreversiblement.
És imprescindible un canvi de lideratges per continuar endavant. El xantatge emocional d’alguns dels presos ens ofega i no ens deixa avançar en el projecte independentista. Tenen dret a fer i dir el que considerin per sortir de la presó però no és ètic que continuïn liderant partits i se’ls ha d’exigir de fer un pas al costat. Sempre em quedarà el dubte de si el que diu l’Oriol Junqueras és fruit d’una repressió extrema. No tinc cap mena de dubte que el que diu ara Jordi Sánchez ja ho pensava (i maquinava) quan liderava el “procés”. Sé que no és fàcil però ja han passat molts anys i cal que, com a ciutadans, activistes, militants i membres de la societat civil exigim un canvi de lideratges si volem avançar, deslligant-nos del nostre dol i del xantatge emocional al que estem sotmesos.
PS: Jordi, si vols presentar aquest article -o el meu testimoni- com a prova que, en realitat, vas fer tot el possible per mantenir la unitat d’Espanya i això t’ajuda a sortir de la presó, tens el meu suport. Ara bé, si-us-plau, deixa la política.
___________________________________
Natàlia Esteve és ex vicepresidenta de l’ANC
114 
16 
