El diputat de Junts al Parlament de Catalunya Jaume Alonso-Cuevillas fa un parèntesi en les seves vacances per analitzar en aquesta entrevista amb EL MÓN la situació actual de l’independentisme. El curs polític va acabar de forma abrupta amb molts assumptes crucials per a l’independentisme i que de forma inevitable marcaran l’agenda a partir de setembre. En aquesta conversa, el diputat avisa de la “indignació” que ERC ha causat amb “la rendició” a la taula de diàleg i reivindica la necessitat de fer una consulta entre els afiliats a Junts per decidir sobre la continuïtat del pacte de Govern amb els republicans. El diputat, membre de l’executiva del partit que lideren Jordi Turull i Laura Borràs, confia en una remuntada de l’independentisme, si bé admet el moment “vall” que està vivint. Les múltiples tensions que es viuen fan que no descarti que en el futur es produeixin “friccions i fins i tot escissions” al seu partit, però també a ERC i la CUP, avisa.
D’altra banda, Cuevillas manté la disposició a participar en la cursa electoral per Barcelona el 2023, tot i que ja ha advertit que no pensa enfrontar-se en unes primàries amb Xavier Trias. Sigui com sigui, el diputat opina que “el primer que s’ha de fer” a Barcelona, escenari principal del “punt d’inflexó” que Junts anuncia per l’1-O, és “descolauitzar-la” i “recuperar l’orgull” de ciutat de primer nivell mundial.
La suspensió de Laura Borràs a través del 25.4 ha deixat molt mal gust de boca a molts. Vostè mateix ha comentat darrerament que ha constatat que hi ha molta indignació…
Reitero que el cas Borràs no és de corrupció. No hi ha cap tipus de lucre personal i el 25.4 no era aplicable. L’article 25 es podia aplicar perquè, en qualsevol cas es permet la suspensió quan hi ha apertura de judici oral. Però hi ha altres diputats a qui en aquesta legislatura se’ls ha obert judici i l’article no s’ha aplicat mai. El 25.4 té un automatisme aplicat per primera vegada amb un supòsit que no era pel que estava previst. A més, des d’inici de legislatura tothom sabia que Borràs s’enfrontava a aquesta causa i aleshores ja venia molt més bruta, amb els delictes de malversació i frau a l’administració, amb tuf a corrupció. Però tot i que aquests dos articles han desaparegut s’ha aplicat el 25.4. Crec que és perquè tothom està en pre-campanya. Em centro en el cas d’ERC per un doble motiu: primer perquè és el soci de Govern, per tant el que faci o deixi de fer té més valor que el que faci o deixi de fer la CUP; i segon, perquè va ser ERC al final qui va propiciar la investidura com a presidenta de Borràs. En el fons aquí el que hi ha és molt nerviosisme en els líders d’ERC, com s’ha vist amb les declaracions desafortunades de [Joan Ignasi] Elena a Alcarràs titllant Junts d’extrema dreta.
Unes declaracions que ell va matisar el mateix dia dient que es referia a algú altre.
Sí, després ha sortit dient que no ho deia per Junts sinó per uns que van fer coalició i que se’ls va fer fora. Però en l’ambient on ho diu, les rialles que provoca entre aquells que l’estan escoltant i tal com ho diu era un dard cap a Junts davant de la seva parròquia. Més enllà de censurar les paraules del conseller, això és un exemple del nerviosisme molt palpable que veig en ERC perquè la seva principal aposta aquesta legislatura és la taula de diàleg i és un fracàs. El més greu és que en els acords del dimecres 27 de juliol el que fa ERC és una capitulació en tota regla. Renuncia a la unilateralitat i diu que qualsevol solució s’ha de buscar dins de la seguretat jurídica, que vol dir dintre del marc legal i constitucional.
ERC ha donat un ultimàtum al PSOE —que ja se n’ha fotut obertament— per derogar la sedició abans de finals d’any. Jo, que he estat diputat a Madrid, puc assegurar que no estarà, i no perquè no hi hagi majoria sinó perquè no volen. Hi ha un escenari d’eleccions a la vista i la demoscòpia els diu que no poden jugar amb això. La principal aposta d’ERC d’aquesta legislatura és un fiasco anunciat i ara han jugat la carta del ‘som impol·luts i inflexibles contra la corrupció’. I han volgut vestir de corrupció una cosa que no ho és. Per tant, noto aquesta indignació entre la gent, no només de militants o simpatitzants de Junts, també de votants tradicionals d’ERC. Perquè en el tema de Borràs es barreja una execució exprés sense passar per la Comissió de l’Estatut dels Diputats ni res, amb la renúnica explícita a la unilateralitat i aquesta rendició a la taula de diàleg, que ha provocat reaccions de gent no sospitosa de ser de Junts com en Lluís Llach.
L’entorn de Junts defensa molt Borràs destacant que no s’ha lucrat. Recentment Alfons López Tena publicava a EL MÓN un article que recorda que corrupció no és només posar la mà a la caixa sinó deixar arbitràriament que algú altre la posi…
Sí, té raó. És un lucre il·lícit. Però el lucre il·lícit pot ser personal o aliè. Per exemple, la prevaricació. El Consejo General del Poder Judicial i la Fiscalia posen aquests delictes entre el tall de la corrupció. El que determina corrupció és l’enriquiment i aquest pot ser personal o pel meu amic. Per exemple, la prevaricació pot ser corrupció —i és un cas molt freqüent quan un alcalde li perdona una multa a un amic o parent perquè llavors hi ha un perjudici per l’erari públic, en aquest cas és una prevaricació corrupte—, però no tota prevaricació és corrupta. El que diguin el Consejo o la fiscalia tampoc és creïble perquè recordo que les primeres euroordres que van enviar [Carmen] Lamela i [Pablo] Llarena per aconseguir l’entrega immediata de Puigdemont i la resta marcaven corrupció perquè malversació pot ser corrupció.
La malversació clàssica, que és la malversació per apropiació és corrupta; la malversació de l’1-O és evident que no és corrupció. Per tant, un tipus penal pot ser corrupció o no en funció de si hi ha enriquiment propi o aliè. A més, això té una traducció molt visible, que és que hi hagi petició de responsabilitat civil. Perquè si jo alcalde perquè ets amic meu t’he perdonat una multa, quan em jutgin per prevaricació em posaran com a responsabilitat civil l’import de la multa que t’he perdonat. En canvi, aquí s’han fet uns treballs, satisfactòriament, a preu de mercat, i per això no hi ha ni petició de responsabilitat civil ni cap tipus de frau a l’administració. No s’ha seguit el procediment adequat per fer l’adjudicació? Això és el que es discutirà al judici. Però en tot cas, encara que es determinés que no s’ha seguit el procediment administratiu adequat amb les conseqüències que tingui no seria un supòsit de corrupció.
Junts ha demanat un front per Borràs que no s’ha complert. Quan hi hagi una denúncia per part de l’estat espanyol sobre una suposada situació de corrupció s’ha d’aplicar un principi de no dubte entre independentistes?
Tampoc és això. Depèn del supòsit. Posant-nos en la pitjor hipòtesi, l’escrit d’acusació de fiscalia no denota un cas de corrupció. Però no estic dient que s’hagi de no dubtar sistemàticament. És el cas concret.
L’article 25.4 és fill de la CUP amb el beneplàcit de Junts pel Sí. Els cupaires el defensen com a mostra d’autoexigència dels parlamentaris.
És un tema molt difícil en dret processal determinar en quin moment un càrrec electe ha d’abandonar o no per una apertura de judici oral. En el cas de l’estat espanyol tenim a més un sistema judicial que no és especialment neutral a l’hora de jutjar independentistes o gent d’esquerres, tot allò que no es considera el patró majoritàriament conservador de la judicatura. En principi fer plegar algú, suspendre’l del càrrec abans que hi hagi una sentència condemnatòria, és contrari a la presumpció d’innocència. I això val per Laura Borràs, per Pau Juvillà o Quim Torra amb una sentència condemnatòria no ferma. Fins que no hi ha sentència ferma no hauria d’operar i el que critico especialment és l’automatisme de la situació. El Parlament emet decisions polítiques i aquí s’ha volgut vestir de decisió jurídica, però s’han aplicat criteris polítics. Perquè si s’hagués fet per criteri jurídic primer s’hauria demanat un informe als lletrats o a la Comissió de l’Estatut dels Diputats.
Així doncs ERC i la CUP han fet aquesta aplicació amb gust i per ganes?
Sí. Ja ho vaig dir. L’aplicació de l’article 25.4 és injusta arbitrària i partidista.
Vostè diu que a Junts hi ha una gran indignació. A banda de queixar-se, el partit no ha fet cap acció…
No ha fet cap acció… encara. Això va passar el 28 de juliol, i també és una de les causes d’aquesta execució exprés, perquè estratègicament per ells era millor fer-ho just abans de l’agost i llavors és més difícil que hi hagi reaccions, esperant que la gent durant l’estiu oblidi i que tot es refredi. Per mi, insisteixo, tant greu com el tema de Borràs és el tema de la rendició a la taula de diàleg. Junts és una organització gran, que té els seus processos de presa de decisions. L’executiva no es reunirà fins a finals d’agost, entre altres coses perquè el nostre secretari general es mereix poder passar uns dies en família, que els últims anys no ha pogut perquè estava a la presó. Tot això es barreja amb què vam aprovar una ponència política que ja marcava l’1-O com a punt d’inflexió i que també s’establia que decisions com és la continuïtat al Govern s’havien de sotmetre al conjunt dels afiliats. Junts no ha pres cap decisió perquè no ha hagut temps. La única decisió que s’ha adoptat és deixar clar que la Laura Borràs no dimitirà, és una situació d’excepcionalitat i per tant no la blanquejarem.
Fa molta incidència en la taula de diàleg. L’episodi Borràs s’ha aprofitat per distreure?
És que és molt greu. Una de les coses del full de ruta de Junts és que marca l’1-O com a punt d’inflexió. S’ha de fer un anàlisi i sotmetre la continuïtat del Govern —prèvia avaluació dels resultats del Govern— a una consulta a la militància. Una cosa són els resultats del Govern, on es podran fer valoracions sectorials més o menys satisfactòries segons els casos, però és que aquí hi ha un doble atac, un torpede a la línia de flotació d’aquest acord, que es basa en la confiança i la lleialtat entre els socis. L’acord té per objecte culminar la independència, que va ser també la promesa del discurs d’investidura del president Aragonès. Tant la manca de lleialtat cap als socis amb la suspensió de la presidenta Borràs com els acords que s’adopten a Madrid van en contra de la línia de flotació.
Aleshores quin sentit té que Junts permeti que avanci un Govern si està tan en contra de la seva principal acció política?
Dins de l’independentisme Junts va quedar segon, no primer. Per tant, quan es va fer el pacte de Govern ja es deia, que nosaltres no ens hem cregut la taula de diàleg. Ho he dit moltes vegades, tant de bo m’equivoqui i hagi de demanar disculpes de genolls mil vegades si resulta que la taula de diàleg és un èxit, però no hi tinc cap confiança. Potser era bo fer-la per demostrar que finalment és inútil intentar qualsevol pacte amb el govern espanyol, no dic pas que no, però si ja érem escèptics en el minut 1, avui constatem no només l’absolut fracàs, si no que també des del dimecres 27 de juliol la rendició per part d’ERC, que sembla que ha abandonat el perseguir la independència. A partir d’aquí, ens hem de replantejar el nostre pacte i situació. I això ho haurem de fer amb una consulta a la militància, que té uns tempos, tal i com vam aprovar fa menys d’un mes a L’Hospitalet.
A dia d’avui en Jaume Alonso-Cuevillas, com a afiliat de Junts, què votaria? Trencar el Govern o mantenir-lo? I si tria mantenir-lo, per quin motiu o amb quines condicions?
Jaume Alonso Cuevillas és membre de la directiva de Junts i hem assumit el compromís que no ens posicionarem públicament fins que arribi el moment. Per això dic que no diré la meva opinió, però sí diré que constato molta indignació al carrer per dos motius: per la deslleialtat amb els socis de Govern amb nosaltres i per la renúncia a la independència.
Hi ha consens dins de Junts per…
No sé quina és la pregunta, però la resposta és no. Segueix, segueix.
… consumar la independència dins d’aquesta legislatura?
Els fets futurs per definició són incerts, per tant un consens sobre això és un desideràtum. Tots volem la independència i la volem el més aviat possible. I creiem que és possible que es produeixi amb un termini més curt del que pugui semblar. Sempre poso l’exemple del mur de Berlín, que semblava que era una realitat immutable i inalterable i va caure d’un dia per un altre, quan menys s’esperava. Crec que l’estat espanyol té uns fonaments tan corcats que això acabarà caient i no trigarà massa. Però si això serà en dos, tres o cinc anys depèn d’una bola de vidre que no tenim. Un consens sobre això no tindria cap base. Un desig d’avançar cap a la independència sí, perquè la dependència és ruïnosa des de tot punt de vista, econòmic i nacional. Acabarem desapareixent com a poble si no aconseguim la nostra llibertat perquè és un atac permanent i constant a la nostra llengua, a qualsevol signe d’identitat, a la nostra capacitat autoorganitzativa, en tot. El teixit productiu català és de petita i mitjana empresa, molt diferent de la gran concentració oligopolística de l’Íbex 35, per tant, quan es fan regulacions al Parlament topen sempre amb les traves del Tribunal Constitucional. Dins d’Espanya no tenim futur.
Ha rebut suficient suport Laura Borràs en aquest darrer episodi per part de Junts?
Suficient suport no perquè l’hauria d’haver rebut per part d’ERC. Sí i no, ha rebut suport suficient, començant pel secretari general, Jordi Turull, però està clar que Junts és un partit molt ampli, és un moviment més que un partit. Té cos de partit, però ànima de moviment. Per tant, a Junts coexisteix gent molt diversa, que ve de Convergència i del PDeCat, d’ERC, PSC i d’Iniciativa o Unió i gent que no venim d’enlloc. Crec que sí que ha rebut bon suport, però certament en podria haver rebut més, sí.
Hi ha hagut o hi ha un moviment pel ‘retorn de Convergència’ dins de Junts?
Què és Convergència? Convergència no existeix, però es parla de la post-Convergència o de la gent dins de la gent que ve de Convergència, entre la qual també hi ha gent molt diversa. Jo no vinc d’enlloc, perdo la meva virginitat política el 25 de juliol de 2020 quan es crea Junts. No havia militat mai enlloc, però estic molt content de compartir formació política amb ex-convergents com en Carles Puigdemont, per exemple. Llavors el ventall del que és Convergència és amplíssim. Junts és un moviment d’alliberament nacional, que el fil conductor comú que té és el desig de l’independència i el lideratge del president Puigdemont. Però després té molts corrents ideològics diferents. El que passa és que necessàriament, per posar-se en funcionament, ha d’agafar la forma jurídica d’un partit polític i, per tant, més que dir si torna Convergència o no torna Convergència, ho definiria en termes de si pesa més l’ànima de moviment o el cos de partit.
Hi ha possibilitat o perill d’escissió dins de Junts?
Sí, però no crec que més que en altres partits. De fet, si analitzem el panorama polític català de la darrera dècada, el canvi en el mapa ha estat espectacular. És possible que entre aquesta ànima de moviment i aquesta ànima de partit pugui haver-hi friccions i fins i tot escissions. Però diria que dins d’ERC, entre els independentistes i els que busquen l’hegemonia dins de l’autonomisme, també pugui produir-se aquesta escissió, per no parlar ja de Comuns, o la CUP, que sembla que Poble Lliure va per lliure. O Cs, que sembla que desapareix. Vull dir que el mapa és tan convuls, que no és res descartable. L’eix tradicional dels moviments polítics arreu va de l’esquerra a la dreta. En el cas català, s’hi creua el sentiment nacional pel que estem vivint una època d’excepcionalitat històrica. Aquí el grau de convenciment o el grau d’enfoc d’aquesta confrontació necessària per obtenir un estat —que per les bones malauradament ja hem vist que no tindrem mai res— fa un eix en forma de X, que és molt difícil. Tot és possible i ho podem veure. De fet, pensem ara amb Demòcrates, l’anterior legislatura anava amb ERC i aquesta està amb Junts. El mateix de MÉS. Hi ha hagut molts moviments i se’n poden produir més en l’independentisme.
El cas Borràs pot generar un d’aquests moviments d’escissió?
No tant l’episodi Borràs, que constata una cosa molt trista per qualsevol que s’ho miri de fora, però també pels que ens ho mirem des de dins. Alguna vegada he dit que a Espanya i a Catalunya no vivim en democràcia, sinó en partitocràcia. I aquí el que es constata és que els interessos de partit han valgut més, han primat per sobre dels interessos de moviment independentista. Això és una decepció per tothom, pels afiliats de Junts, però també pels d’ERC i pels de la CUP i qualsevol independentista que no tingui una adscripció molt clara. A banda d’això, el que veiem cada dia és més friccions entre els partits independentistes, però la fricció ja existia abans del 2017. Perquè ara tenim una visió idíl·lica, que anàvem tots a l’una —perquè la ciutadania sí que hi va anar—, però els partits ja estaven completament enfrontats. L’episodi Borràs és una constatació molt important d’aquesta manca de lleialtat entre els partits que se suposa que som companys de viatge, però no és la única cosa preocupant. Tant o més preocupant és el fet que ERC, cada dia de forma més clara, es veu que ha renunciat a l’objectiu de l’independència a curt termini i el situa ja cap a l’any 2050.
Els republicans reben tota mena d’atacs. Per vostè ERC és un partit que treballa pel règim del 78?
No, tant com això no m’atreviria a dir, però ERC és un partit que treballa pels interessos d’ERC. I amb el càlcul que ha fet la directiva actual d’ERC està clar que això passa per consolidar-se com a principal partit autonomista o independentista o formalment independentista de Catalunya. El seu principal objectiu és guanyar la batalla a l’espai que representa Junts. Això… acaba fent-li un servei al règim del 78 en la mesura que afebleix la unitat independentista i l’altra gran força independentista que és Junts? Sí, però em resisteixo a creure que ERC conscientment estigui treballant a favor del règim del 78.
Pel que vostè sap, existeixen en aquest moment o s’ha posat sobre alguna taula la possibilitat d’escissió?
No. Alguna vegada he fet la conya que més que Junts per Catalunya som Junts pel xat, perquè estem tots en un munt de xats: sectorials, territorials…. i als xats, que són molt amplis, la gent diu de tot, però no seriosament. S’ha fet un gran esforç per tres mesos, abans d’Argelers per fer una candidatura conjunta. Crec que hi va haver més risc [d’escissió] en aquell moment. S’ha fet un gran esforç. Valoro molt positivament l’actitud tant de la presidenta Borràs com la del secretari general per aconseguir aquesta unitat i segurament el que haurem d’aconseguir és que els que estant al voltant de l’un o l’altre també seguim aquesta línia.
En quin punt està la seva possible implicació en la cursa electoral per Barcelona?
Està de vacances, com jo. A partir del moment que es coneix que [Elsa] Artadi renuncia començo a rebre moltes trucades de militants d’algunes agrupacions de districtes de Barcelona que em demanen que faci el pas. Els escolto i em poso a disposició per fer allò que sigui més convenient. Quan tot això s’estava gestant surt l’opció Trias i ara tot això està aturat. En tot cas, vaig dir que no faré ni deixaré de fer fins a no tenir una conversa extensa amb el president Puigdemont. Anem parlant amb relativa freqüència, però ara per ara no la tinc encara programada, suposo que serà ja passat vacances.
Sonen altres noms, Argimon… Seria favorable vostè a participar en una candidatura amb Trias i Argimon?
Estic a disposició del partit. Al final, per ser una persona que anava per lliure i que no ve del món de partits he estat prou disciplinat: primer se’m va proposar per les europees, a Madrid al Congrés, al Parlament de diputat. Després a la Mesa, surt de la Mesa, ara vine a la Comissió de l’Estatut dels Diputats. Estaré a disposició d’allò que pugui ser més útil i especialment després d’haver parlat amb el president.
Ara que menciona la Comissió de l’Estatut dels Diputats. Tenia preparat el dictamen per si la Mesa li demanava abans d’aplicar el 25.4?
Sí.
I què deia aquest informe?
Substancialment el que dic jo en una piulada, més tècnic i menys didàctic, perquè la piulada va dirigida al gran públic. El tenia, no escrit, el tenia al cap. Perquè lògicament és una qüestió que fa molt de temps… quan estava de diputat a Madrid ja em va tocar ser el diputat de Junts a la comissió de l’estatut del diputat al congrés i vaig haver de defensar la postura de l’aleshores diputada Laura Borràs.
Tornant a Barcelona. Quina idea té de la situació actual de la ciutat i com a persona que es vol implicar en el seu futur, en quin sentit s’hi vol implicar? Per aconseguir què?
Hem de recuperar l’orgull de Barcelona. Barcelona és una ciutat de Champions i ara sembla una ciutat de UEFA. Diria que el primer que hem de fer és descolauitzar-la. Barcelona ha de ser amable pels barcelonins i barcelonines, no només pels que vivim aquí sinó per tot aquella gent que hi treballa i que hi ve diàriament. El trànsit de Barcelona s’ha convertit en una ratonera. La seguretat cada cop és més preocupant, també la neteja. Són aspectes substancials de la vida de Barcelona i hem de recuperar aquell orgull com a ciutat. Barcelona és una de les ciutats més conegudes i envejades d’Europa i del món, que té una capacitat de lideratge en moltes matèries, des de les start ups al turisme de congressos i fires. Hem de recuperar aquest orgull de ciutat de primera europea i mundial, de Champions.
Barcelona haurà de ser l’escenari principal d’aquest punt d’inflexió que ha anunciat Junts per l’1-O? Què vol dir aquest punt d’inflexió?
Des de fa un parell d’anys constatem que hi ha un cert desànim i que l’independentisme està en un moment vall. La gent està desanimada, emprenyada amb els partits. Cada vegada hi ha més independentistes i, d’altra banda, crec que Espanya no té cap projecte atractiu per Catalunya. Això és una olla a pressió que tornarà a esclatar i no sabem en quin moment. Auguro un principi de curs calent. La gent està indignada amb el tema de la presidenta sí, però molt més indignada amb el tema que una part de l’independentisme sembla haver renunciat, amb el fet que no ens posem d’acord, que no avancem. Per tant, aquesta pressió del carrer acabarà produint efectes, segur.
Eulàlia Reguant deia en una entrevista en aquest diari respecte al 52% independentista al Parlament que no existeix. És vostè de la mateixa opinió?
Sí, és evident. El 52% va servir només per investir el president Aragonès, ja no havia servit per investir la presidenta Borràs. No va servir per aprovar els Pressupostos. En el debat de política general de l’any passat, en matèria de com havíem d’avançar cap a la independència els tres partits vam votar diferent. És evident, són tres partits formalment independentistes, però en un cas, la CUP té aquesta doble ànima d’independentisme i antisistema i, com que volen fer les dues revolucions a l’hora, van fent girs inesperats. I en el cas d’ERC, sembla que han prioritzat fer-se amb el control hegemònic de l’espai i han posposat —ho han posat per escrit en ponències— el proper atac a la independència fins a l’any 2050.
Si fem una projecció de futur, si ERC perd el suport de Junts en la qüestió de la taula de diàleg ja totalment, si la gent al carrer també reivindica en contra de la taula que no té fruits… quina sortida li queda a ERC?
En té dues, el president és l’únic que té el botó nuclear per convocar les eleccions: és una possibilitat. Intueixo que també tenen les seves cuites internes dins d’ERC i per tant no crec que el president Aragonès vulgui tocar el botó, que li faria perdre la presidència amb una incertesa de si la tornaria a recuperar o no perquè el PSC sembla que té més projecció de vots en aquest moment. Per tant, una possibilitat seria convocar eleccions, i l’altra continuar sense el suport de Junts. Hi ha qui diu que és ERC la que vol que sortim nosaltres del Govern. No crec que a ERC li interessi en absolut que Junts marxi del Govern en aquests moments.
Si Junts es queda al Govern també haurà de fer molts equilibris: combinar la gestió d’una autonomia mentre es fa un discurs en pro de fer la independència el més aviat possible…
A veure, són dues coses diferents. Una cosa que és possible és governar l’autonomia i avançar cap a la independència. De fet, un dels arguments que hem d’utilitzar per convèncer cada vegada més gent indecisa és governar molt bé. I amb les decisions que prenem des dels diversos àmbits sectorials hem de avançar cap a la independència, sigui amb la construcció i articulació d’allò que s’anomena estructures d’estat, o sigui amb aprofitar qualsevol espai de poder per denunciar la demofòbia de l’estat espanyol. Això és una part del problema, però per a mi és absolutament compatible. Una altra cosa és si aquest Govern està avançant en aquesta línia o no. Per tant, el debat que haurà de tenir Junts en el seu moment és si seguir dins del Govern, però marcant un perfil propi, a veure fins a quin punt això és compatible, o sortir del Govern. És un debat que Junts haurà de tenir i està previst, no està encara assenyalat en el calendari.
Abans que acabi l’any?
Sí, això ho haurem de debatre a l’executiva. Suposo que sí, entre altres coses perquè la ponència política parlava d’un punt d’inflexió l’1-O. Segona cosa és que amb independència d’allò que estratègicament la direcció pensés que fos millor o pitjor, estic convençut que la pressió de les bases serà tan forta que no serà possible intentar posposar-ho.
El curs també arrencarà amb un altre afer polèmic, el cas Dalmases. Confia vostè en les explicacions de Dalmases sobre el que va passar al FAQS?
Ell m’ha explicat els fets i jo he parlat amb les quatre persones que estaven al lloc. En Dalmases, principal afectat, sí va tenir una discussió pujada de to amb una persona amb qui té molta confiança i per mèrits d’aquest confiança la discussió va ser més pujada de to que la que tindria amb una persona amb qui no tingués aquesta confiança. Però nega taxativament que l’agafés pel canell, la insultés o bloquegés cap porta, que són els fets que s’han criminalitzat sense que se li hagi donat capacitat de respondre-hi. S’ha imposat un relat de fets que ell em diu a mi que no són certs.
36 
26 