Vaig tenir ocasió de participar, la primavera del 2017, evidentment com a convidat exòtic i minoritari, en una jornada promoguda per la Fundació Ortega y Gasset, a Madrid. Vaig poder sentir Josep Borrell fer referència a la malaltia que arrossegàvem els catalans que volíem exercir el dret a la independència. Vaig sentir molts ponents pontificar que la independència no era possible perquè la sobirania era dels espanyols. No em va sorprendre. En aquell període de delegat del Govern català a Madrid vaig constatar que el discurs de bona part dels polítics, empresaris, periodistes seguia la pauta plasmada per Ortega.
Com Borrell, bona part d’aquella gent continuaven articulats sobre un nacionalisme d’estat profundament arrelat en les entranyes de l’Estat. Pot resultar arcaic, però opera. Com més els escoltes més et preguntes el perquè. Per què tant nacionalisme a hores d’ara, en ple segle XXI?
Però si t’ho mires bé Madrid també permet detectar una correcció intel·ligent del llenguatge. Són profundament nacionalistes, però no els cal acceptar-ho. Prefereixen no reconèixer-ho. Saben, de la mateixa manera que ho saben la major part dels aparells estatals europeus, que el nacionalisme no està ben vist. No els cal proclamar-lo. Ja se n’encarrega el mateix aparell estatal de produir-lo, canalitzar-lo i aplicar-lo. El disfressen. La paraula que més utilitzen els nacionalistes espanyols és llibertat i democràcia. Recordin la presidenta de la comunitat autònoma: “Madrid es libertad, los catalanes vienen a Madrid para sentirse libres”.
Els líders estatals parlen de llibertat i de democràcia, però despleguen un espanyolisme profundament excloent i estan en contra de qualsevol referèndum perquè ja se sabe que los carga el diablo. Evidentment, els drets de les nacions reconeguts per Nacions Unides els importen poc. La sobirania és seva, la Constitució la interpreten ells, les rendes fiscals són seves. En realitat, diuen sense pudor, seva és la potestat de saber el que ens convé perquè justament ells són una categoria d’homes i dones imprescindible: els homes d’estat.
Tant se val que ja no siguin presidents, tant se val que ningú els hagi elegit des de fa dècades, no importa que siguin empresaris, promotors mediàtics, juristes o intel·lectuals. Són homes d’estat. Ells, en ple segle XXI, són els propietaris de la nació dels catalans i en posseeixen la sobirania. Ells modulen la nostra malaltissa voluntat particularista i són l’autoritat que ens nega drets i voluntats. Són ells els qui vetllen per fer d’Espanya una nació única, espanyolitzada, obligada i imperativa.
Som molts els catalans que ho sabem i ho palpem quotidianament, però potser no hem detectat del tot que l’enigma no és exactament el nacionalisme. L’enigma que explica la brutal gallardia del nacionalisme espanyolista sobre Catalunya té el seu origen en un aspecte més concret i més emmascarat.
El relat espanyolista sobre Espanya és una fantasia, però emmascara objectius ben terrenals de mal acceptar. Les elits espanyolistes, homes i dones d’estat, no poden acceptar els guanys no declarats, el poder i el benefici que els aporta el control de la sobirania catalana, o sigui de la fiscalitat catalana.
A Madrid els homes i les dones d’estat se’n declaren sense pudor. A la primavera del 2017, em passava gran part de les jornades tractant de combatre el relat espanyolista i unitarista. Entre molts altres havia tingut ocasió de dialogar diverses vegades amb don Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels anomenats pares de la Constitució espanyola i prohom històric del conservadorisme liberal espanyol. Era del PP, però almenys amb mi li agradava accentuar la seva independència de criteri sobre què passava a Catalunya. Es mostrava sempre intel·ligent i dialogant i sovint feia notar que el seu pensament estava per sobre de qualsevol altra consideració al servei de l’Estat.
L’estira-i-arronsa amb Miguel Herrero
Herrero era membre del Consell d’Estat. Li vaig demanar que m’ensenyés la institució per dins. Era una manera de fer-me una idea més cabal de com produïen ideologia. Em va fer entrar-hi per les encatifades escales d’honor, em va explicar què representen els tapissos que adornen els corredors, em va mostrar el seu despatx i la seva biblioteca. Em va presentar la seva secretaria i em va convidar a un cafè. No cal dir que va explicar-me els greuges que tenien els consejeros per l’escassa consideració que rebien ells, la institució, les seves resolucions i el pressupost de què disposaven.
En un moment de la conversa, amb to cordial i innocent, vaig plantejar-li la pregunta que en realitat m’hi havia dut: veient el que estava succeint a Catalunya, volia saber si el Consell d’Estat pensava fer alguna cosa, encara que només fos una demanda de diàleg amb Catalunya per buscar una sortida democràtica al plet català.
La seva resposta va ser clara: “Mira delegado, el Consejo no se creó para pedir diálogo, y menos todavía para estimular cambios, y menos los que propone Cataluña; justamente se creó para impedir que nada cambie. El Consejo no concibe que Cataluña pueda decidir por su cuenta; España perdería demasiado, sin Cataluña España no es concebible“.
Que Espanya no era concebible sense Catalunya ho havia sentit moltes vegades i la meva resposta va ser ràpida: “Hombre, Miguel, en realidad sabes que España es perfectamente concebible sin Cataluña, como lo es Cataluña fuera de España; lo que a muchos catalanes nos resulta menos concebible es que el Estado español sea tan poco respetuoso con Cataluña. Sabes que la ineficiencia del Estado en Cataluña es mayúscula, y sabes que sigue recentralizando. En fin, sabes que cada día representa peor a los intereses de los catalanes“.
“Mira delegado”, va insistir, “el Consejo está para evitar que nada cambie. A España nunca le han ido las cosas tan bien como ahora, a pesar de los independentistas catalanes. No es hora de cambiar nada y nada cambiará“.
“No estoy seguro de que a España en general” –vaig dir jo– “le vayan bien las cosas, más bien os van bien a quienes administráis el Estado, especialmente a quienes vivís en este ministerio de ministerios que se llama Madrid. Es obvio que a los catalanes el Estado no nos sirve con tanta eficiencia y consideración. Es obvio que a los catalanes no nos va bien. El independentismo existe porque el Estado no respeta el autogobierno“.
Ell encara va respondre: “Mira delegado, si le va bien a Madrid, le va bien a España, y si les va bien a los españoles les va bien a los catalanes. Sois parte de España, y eso ningún Consejo de Estado lo va a cambiar. Y punto“. Era l’opinió d’un home d’estat.
La reunió amb Felipe González, la més antipàtica
Dos o tres mesos més tard, vaig tenir una trobada amb Felipe González. Possiblement, uns dels encontres més antipàtics que vaig tenir com a delegat. Van reunir-nos en el racó del hall d’un hotel, a prop de la seva fundació. Després de la salutació de seguida va mostrar la seva paternal preocupació pel que estava succeint a Catalunya. Així que vaig veure l’oportunitat vaig plantejar-li la pregunta que m’havia dut a parlar-hi: què fareu davant del referèndum?
“Yo no haré nada que no sea haceros acatar la ley. Soy un hombre de estado y nunca estaré del lado de los que planteen una secesión”.
Vaig insistir: “Pero, además de un hombre de estado, eres un demócrata, yo te voté en su tiempo por socialista y por demócrata. Por aquel entonces, tu también defendías que los conflictos políticos, en democracia, se resolvían utilizando herramientas democráticas, el referéndum lo es. ¿Que ha cambiado?“.
“No habrá consulta, Ferran, no sé si algunos catalanes saldrían ganando, pero sí estoy seguro de que todos los españoles, catalanes incluidos, perderían“.
“¿Pero entonces cómo se resuelve?”
“Depende de vosotros, pero nadie se irá de España. Las instituciones del Estado están para impedirlo”.
“¿Pero entonces? ¿Si un estado no responde a los anhelos de un grupo considerable de ciudadanos, si la ciudadanía no se siente representada por él, como se justifica que no se tenga derecho a dejarlo democráticamente?“.
“Cambiad lo que queráis o podáis, pero el referéndum no lo haréis, para eso está el Estado, y antes que nada soy un hombre de estado”.
En aquest punt la conversa era crispada. I la persona que ens havia concertat l’encontre estava visiblement incòmoda. Li vaig repetir que mai podia haver imaginat que un dia com aquell acabaria sentint-li dir que ser un home d’estat implicava renunciar als principis bàsics de la democràcia.
La conversa va acabar malament. Els dos malhumorats i jo profundament decebut i preocupat. Vaig pensar que, a aquell home, el socialisme i la democràcia se li havien extraviat en les cadires dels consells d’administració que l’Estat li havia posat a disposició. Què podia importar-li a un expresident espanyol els anhels dels catalans? Ell, com els acampats dins de l’Estat, vivien còmodament instal·lats en l’entramat de poder. Per Madrid fluïen els dèficits de fiscalitat dels catalans.
He agafat aquestes dues converses de les moltes que podria reproduir. No van ser gaire diferents del que van argumentar-me Margarita Robles o Manuela Carmela, aleshores alcaldessa de Madrid.
Tradicions polítiques espanyoles diferents coincideixen quan parlen de Catalunya
Aquest és el drama d’Espanya. Miguel Herrero i Felipe González pertanyen a tradicions polítiques diferents, però coincideixen en el que volen de Catalunya: que continuï estant a disposició, subministrant rendes fiscals, suportant sense protestar un aparell estatal que concentra la riquesa a la gran capital global de l’espanyolitat, com els agrada dir.
Pedro Sánchez, en la campanya per a les eleccions d’aquest 23 de juliol, ha dit que mai hi haurà un referèndum a Catalunya. Que era cosa passada, ha assegurat Yolanda Díaz. I Núñez Feijóo ha afirmat que en el cas que guanyi, penalitzarà l’organització de qualsevol referèndum. Tots ells, i no cal dir els líders de Vox, s’han fet a l’empara del nacionalisme de l’Estat espanyol.
Són membres de l’elit que ha monopolitzat les institucions de l’Estat, que ha fet de Madrid una illa indiferent a tot el que l’envolta, excepte a la recaptació fiscal. Madrid és el nodus de la xarxa, no té inconvenient de buidar el seu entorn, tampoc de colonitzar les perifèries productores de riquesa. Tot en benefici de la xarxa d’interessos personals, familiars i grupals que lideren amb puny de ferro els homes d’estat. Hi tornarem més endavant.
Ells són els responsables que Espanya hagi sigut des de sempre un estat que hagi incomodat els catalans i del qual n’hagin volgut sortir tantes vegades. Són els responsables que l’Estat s’hagi desplegat excloent, oposat a la pluralitat nacional, autoritari.
Espanya, segrestada per un aparell estatal i una elit
Els homes d’estat espanyols, almenys els més intel·ligents, saben que els seus objectius són insostenibles. Saben que sense emmascarar-los no podrien mantenir-se al capdavant del seu productiu condomini. Saben que neguen el mètode democràtic per resoldre el conflicte polític. Saben que la seva apropiació de les institucions de l’Estat ha fet d’Espanya un enigma del qual gran part dels catalans volen marxar.
El problema d’Espanya és el seu Estat i l’elit que l’ha segrestat, que l’ha convertit en un instrument tancat, jeràrquic, excloent, centralista i autoritari. Del qual emana una idea heroica d’Espanya, del qual es beneficien i on rebutgen canviar res que perjudiqui la seva posició de domini i privilegi.
El problema dels catalans és que l’Estat espanyol és un molt mal estat que malmet, que dificulta, l’afany de democràcia, de justícia, de prosperitat i de benestar dels catalans. Ha escrit l’historiador Borja de Riquer que a finals del segle XIX “Catalunya era, amb diferència, el país més dinàmic d’Espanya, en el terreny econòmic i en el social, i a més hi predominava la sensació paradoxal de no tenir influència política en els governs espanyols”. El mateix podem dir del segle XX: un dels països més dinàmics d’Europa mai va aconseguir tenir influència política a l’Estat. I què podem dir del segle XXI? La paradoxa s’ha multiplicat. L’Estat és aparentment democràtic, però la influència política dels catalans no ha parat de minvar des del 1978. Si les coses no canvien, si la societat catalana no s’espavila, és possible que Catalunya quedi situada en una subordinació sense remei al dinamisme econòmic, social i cultural del gran Madrid, que és el principal objectiu de les institucions de l’Estat.
Deia, l’estimat i savi Jorge Wagensberg que les mentides es construeixen i que les veritats es descobreixen. Ens cal descobrir i socialitzar aquesta veritat. L’Estat ha convertit Espanya en un trencaclosques que els permet fer i desfer al seu gust.
Quines opcions té Catalunya?
Només entenent l’Estat que tenim podrem desplegar la política de contra-estat que necessitem. Només fent una política de contra-estat eficient, democràtica, neta i clara podrem obtenir victòries. I podrem convèncer Europa que no s’ha de preocupar dels catalans, sinó de l’Estat espanyol.
No vull exagerar, però tinc clar que si la catalanitat vol sobreviure només té dues opcions. L’una l’hem intentat mil vegades i mai ha sortit bé, arreglar un estat que, numantí com sempre, no es deixa arreglar. L’altra és sortir-ne, però cal assumir que amb una política ingènua, confusa i desunida no es fa una política de contra-estat victoriosa.
En tot cas, una política de contra-estat sempre, per definició, ha de relligar-se a una idea democràtica, clara, afinada, coherent, centrada i realista del qual podria ser Catalunya. Exigeix que la societat catalana tingui clara una idea d’estat creïble, alternatiu, servidor, modern i avançat, social i emprenedor, al servei d’una nació diversa, però més democràtica, justa, pròspera i benestant, en una estratègia mundial guiada pels grans objectius de l’Agenda 2030 a favor d’un desenvolupament sostenible i també del que hauria de ser una agenda 2050 de reforçament democràtic.
Les veritats, doncs, s’han de descobrir, però més encara quan l’Estat fa el possible per falsejar-les. Un estat del segle XXI, no pot justificar-se només per la coerció, per principi té l’obligació de servir la nació, de respectar els drets democràtics, de deixar circular la veritat diversa. Òbviament, té l’obligació de deixar fer un referèndum als catalans.
Comencem, doncs, pel principi, que sol ser la millor manera de començar. El problema és l’Estat, el problema dels catalans no és una Espanya abstracta, ni tan sols una societat espanyola impregnada de nacionalisme, és un Estat ocupat per una elit i els seus entorns que hi viuen incrustats i l’han convertit en la seva finca particular, dels qui hi viuen incrustats o acampats, com va assenyalar el mateix Manuel Azaña fa molts anys. Hi tornarem més endavant.
46 
