La veritat cal construir-la

La veritat és que ha transcorregut el primer quart del segle XXI i els catalans continuem atrapats en una complexa problemàtica política, essencialment institucional, que ve de molt enrere i que no aconseguim resoldre. La tesi és que sense posseir un autèntic estat de dret la societat catalana no obtindrà un desenvolupament polític, econòmic i cultural coherent amb els seus propis atributs i potencials. Però per aconseguir-ho necessitem desentrellar el problema i trobar estratègies vencedores. I per començar a guanyar cal aprendre a parlar-ne.

Els dirigents del PSOE-PSC insisteixen que el problema de Catalunya és la divisió entre els mateixos catalans. I Pedro Sánchez es vanta d’haver assolit que gràcies a ell, ara, regni la pau. Òbviament, oblida que la pau imposada amb el 155, l’exili i la presó ho és tot menys pau. Entre tant, el PP i VOX ataquen a canonades el català i converteixen el populisme anticatalanista en la palanca del seu relat espanyolista.  

Uns i altres mostren diàriament que l’anticatalanisme neix en les entranyes de l’Estat. Des de sempre, des dels orígens de l’estat espanyol. Fins i tot ara, quan l’Estat predica democràcia a tort i dret, l’anticatalanisme és un dels principals pals de paller, potser el més important, de l’espanyolisme.

I l’enigma comença aquí. Per quina raó la democràcia espanyola tampoc ha aconseguit resoldre l’encaix de Catalunya? És un problema de divisió entre catalans, o és un problema que ha convertit en crònic el propi estat Espanyol? 

L’arribada de la democràcia que va frustrar esperances

La majoria dels catalans vam pensar als anys setanta que la democràcia resoldria definitivament l’encaix de Catalunya a l’Estat. I vam suposar que, si calia, Europa donaria l’empenta que pogués faltar. Han passat els anys, aviat en farà 50 cinquanta que Espanya va declarar-se un Estat democràtic i el desajust amb Catalunya continua irresolt. 

Per a molts catalans és una qüestió incomprensible. Sabem que l’Estat ens condiciona, ens perjudica, fins i tot ens cansa haver d’insistir-hi. Donàvem per suposat, com a demòcrates, que l’imperatiu democràtic imposaria la seva llei davant de l’autoritarisme i els catalans podríem decidir quin vincle establir amb l’Estat. Però no, arribats a aquest punt l’enigma s’engrandeix: l’Estat prefereix mantenir el problema enquistat, amb respostes autoritàries, sense reparar els enormes perjudicis socials que això provoca a Catalunya. 

I, així, Catalunya viu forçada dins d’un complex trencaclosques, en el qual, als problemes globals que compartim amb les altres ciutadanies del món (crisi climàtica, devaluació de la democràcia, guerres populistes o pobreses inadmissibles), ha d’afegir-hi una qüestió específica absolutament innecessària: està en mans d’un marc institucional que la perjudica i la condiciona des de fa anys. És el problema que s’arrossega des de l’any 2010, és el problema que es va multiplicar el 2017, i és el problema que cap home d’Estat sembla voler afrontar. 

Mentrestant la societat catalana viu encaixada en una arquitectura institucional extremadament ineficient i inadequada per fer front als reptes del nostre temps. D’aquí la frustrant sensació de provisionalitat i d’haver-se de defensar que pateix permanentment la societat catalana. 

Defensar-se d’un aparell institucional i administratiu de molt baixa qualitat, desplegat, des de sempre, a partir d’un motlle ineficient, centralista, clientelar, monopolitzat i corrupte. Defensar-se d’un aparell institucional, polític i administratiu que no ens representa. Defensar-se del que suposa viure instal·lats en un inacabable bucle de reivindicacions, concessions i sotmetiments. Defensar-se d’una política permanent de laminació de les institucions autonòmiques i municipals. Només cal recordar què van suposar el 23F o la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2006 o la precarietat financera que es manté irresoluble des dels mateixos orígens de l’Estat autonòmic.

Som ja massa les generacions que vivim a la recerca d’un Estat que funcioni, que, eficient i democràtic, representi la nostra identitat històrica, la nostra pluralitat política i la nostra diversitat social, i el nostre anhel de participar en la construcció d’una nova civilitat.   

Cap ciutadania pot conformar-se a no posseir un Estat fiable, democràtic, representatiu, servidor, sa, equiparable als millors del nostre entorn, a cap societat se li pot exigir que es desentengui del futur.

La sentència de l’Estatut i la foto del puro en una plaça de toros

Només cal fixar-se en uns pocs exemples. Els convido a pensar què suposa per una societat com la nostra haver dedicat l’esforç polític i social que comporta per una societat aprovar un Estatut d’Autonomia com el del 2006, per després haver d’acceptar-ne la liquidació que va fer-ne el Tribunal Constitucional. Mai he pogut treure’m del cap la imatge d’alguns dels seus membres poc abans de la sentència als toros, amb un puro als llavis, a la plaça de La Maestranza, a Sevilla.

Quanta energia social hem hagut de consumir tractant d’aconseguir un referèndum democràtic per avalar o rebutjar el dret a la independència. Quanta energia hem esmerçat a defensar als presos i exiliats? Què dir del que suposa per a una societat com la nostra que l’Estat demani a les grans empreses que marxin del país? Què implica per a la prosperitat del país el brutal dèficit fiscal que Catalunya acumula, any rere any, des de fa segles? Com no tenir en compte el dèficit d’inversió en infraestructures, en Rodalies, en carreteres o trens? Què implica viure en una autonomia crònicament mal finançada i sense capacitat legislativa? Qui no recorda com va ser utilitzada la pandèmia del 2020 en benefici de més centralització i espanyolisme? Qui pot oblidar que l’Estat fa segles que s’oposa a la normalització de la llengua catalana, negant-la, fragmentant-la, impedint el reconeixement internacional? I què dir de la policia patriòtica i les clavegueres de l’Estat?

Una elit cobdiciosa en la base del funcionament de l’Estat espanyol

He viscut alguns d’aquests fets en primera persona. Observats en conjunt expressen el brutal cost social, econòmic, cultural i fins i tot cívic que han suposat, la brutal dosi d’energia col·lectiva que hem hagut de malgastar per defensar-nos i els milers i milers d’oportunitats de treball, de benestar o de vida perduts. 

Quan t’ho mires de prop sempre acabes ensopegant amb els tentacles de l’Estat. Hi trobes una idea autoritària de l’Estat, una democràcia fràgil, un unitarisme que vol dir centralitat de poder i de recursos, unes institucions d’estat excloents i extractives. Hi veus una elit molt cobdiciosa, que treballa per a ella, que vol imposar una nació única que no existeix, tot en benefici propi. Hi distingeixes allò que no volen que es vegi: que les rendes fiscals que proveeix Catalunya són essencials per mantenir-se en el poder. I per poc que insisteixis acabes captant per quina raó són tan al·lèrgics a qualsevol canvi. 

Els proposo, doncs, que deixem de banda aquella expressió tan poc fidel a la realitat: Catalunya no és una nació sense Estat; sinó que Catalunya és una nació amb Estat. Cert: un molt mal Estat. Un Estat que la perjudica, que li va a la contra, que no defensa els interessos de la seva societat, i encara menys els seus anhels de futur. Un Estat que la vol fiscalment productiva però destruïda com a nació.                  

No és cert, per molt que així ho hagi repetit insistentment el catalanisme, que Catalunya no tingui o no hagi tingut Estat. Al contrari. Catalunya ha tingut i té Estat; un Estat, però, que no la representa adequadament, que la perjudica, que porta centenars d’anys buidant-la de riquesa, de política i d’identitat. 

Un Estat que fa anys que va optar per delimitar una mena de territori de primera: Madrid. Madrid és la seva illa, l’illa del poder. Concentra l’elit que dirigeix l’Estat i és des d’on desplega el seu poder i concentra gran part del botí. Els altres territoris de l’Estat són vistos com a possessions, i quan les possessions exigeixen un estat democràtic, eficient, just o respectuós, aleshores les declaren rebels i cal assimilar-les. Sona fort, però funcionen des d’aquesta convicció. 

Madrid és l’illa des d’on l’elit política, econòmica i cultural que hi viu, empelta el poder públic amb els interessos dels privats propers, fins a uns límits inimaginables. Per a l’Estat, Madrid és l’illa del poder i dels negocis que hi van associats. L’Estat capitalitza la major part de la fiscalitat i la riquesa que obté de las provincias del reino, de la mateixa manera que antany feia de les colònies.  

Són molts els catalans que ho sabem: de l’Estat ineficient i en mans d’una elit de part en surt el català emprenyat que el 2003 va descriure el periodista Enric Juliana, l’aprovació de l’Estatut del 2006, el català desafecte del president Montilla del 2007, la mutació independentista del 2010, els permanents memorials de greuges, les manifestacions massives, els múltiples processos de renovació política iniciats per Catalunya i sempre frustrats per l’estat: la Mancomunitat de 1914, els estatuts d’autonomia del 1932, 1978 i 2006 o la independència del 2017. 

Malauradament, continuem encallats en el mateix de sempre: confrontats amb l’Estat, sigui per protegir-se’n, per resoldre-ho, per marxar-ne o per quedar-s’hi d’una manera més favorable.

Un problema que brolla de les entranyes de l’Estat   

Insisteixo: no és un problema de Catalunya, és un problema de l’Estat. No és la conseqüència d’una patologia catalana, com argumentava Ortega y Gasset durant la República del 1931 i que alguns repeteixen encara. El problema brolla de les entranyes de l’Estat, de les institucions estatals, de l’elit que, històricament, amb una continuïtat digna de millor causa, l’ha instrumentalitzat en benefici propi. 

L’historiador Borja de Riquer es va preguntar ja fa anys què hauria passat si el discurs espanyol del segle XIX s’hagués codificat com una proposta comprensiva de la realitat catalana i si hauria pogut arribar a ser compatible amb la catalanitat. 

La mateixa pregunta és lícita per al segle XX, i per al que portem del segle XXI. L’Estat espanyol podria haver-se desplegat com un receptacle de patrimonis nacionals i d’identificacions diverses. Podia haver estat al servei per igual de tots els ciutadans que hi vivien, sense exclusions, distribuint per igual càrregues i beneficis. És obvi que sí. Podria ser a hores d’ara un Estat diferent, però les elits d’abans van optar per articular-lo al voltant d’un discurs nacionalista, espanyolista, excloent i extractiu; i les elits d’ara no han volgut canviar-ho. Com els rius subterranis, el nacionalisme d’estat, apareix i s’amaga, però sempre hi és.

És imprescindible tenir-ho clar. Una de les característiques del problema que hem d’afrontar és que cada nova generació de catalans pràcticament acostuma a haver-s’hi d’enfrontar des de zero, en canvi, l’espanyolisme té un arsenal de mitjans que van repetint dia rere dia el mateix relat.

El discurs d’Azaña sobre Catalunya el 1932, al Congrés 

Retrocedim fins al 27 de maig de l’any 1932. Situem-nos a Madrid, al Congrés de Diputats. L’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo bull. La passió política està desbordada. Es discuteix sobre l’autonomia dels catalans i el seu Estatut. Hi ha tensió i desassossec. Tema major! La recentment aprovada Constitució de la República Espanyola ha defraudat molts catalans; ha definit l’Estat espanyol com a integral, no com a federal. 

Manuel Azaña intervé. Es fa escoltar. El seu discurs és de to transcendent. Parla per a la història. Sosté que per resoldre la qüestió catalana és necessari rectificar la línia que fins aleshores ha sostingut l’Estat. Assegura que l’Estat espanyol, en versió absolutista monàrquica o liberal parlamentària, ha fracassat perquè no ha sabut resoldre l’assumpte de Catalunya. Ni ha sabut, diu, assimilar-la, ni ha sabut integrar-la. 

Escoltem-lo: “Hubo en España una ocasión en la que pudo nacer y fundarse con vigor y con un porvenir espléndido una política de Estado nacional, uniforme, asimilista; esa ocasión fue la Guerra de la Independencia… {pero} aquello se dejó perder {…}. Podríamos preferir que este estado hubiese triunfado en España, una política de asimilación, de unificación; podría ser que a alguien le parezca que esto hubiera valido más y que ahora todos los españoles hablasen el mismo idioma, con el mismo acento, y tuviesen la misma creencia, los mismos amores, los mismos signos y el mismo modo de sentir la patria; podría ser que esto a alguien le parezca mejor; a mí me hubiese parecido un empobrecimiento de la riqueza espiritual de España. Pero el caso es que esto, parezca bueno o malo, no ha ocurrido.”

Azaña ho va clavar. Va ser possiblement el discurs més amable que va fer mai respecte de Catalunya. Segurament per això no va agradar a la majoria de ses senyories, però va dir una veritat com un temple: l’assimilació dels catalans en un Estat que pugnava per ser uninacional i desposseir Catalunya dels seus atributs nacionals no s’havia produït. Des dels Reis Catòlics, quasi tots els règims polítics, autoritaris o parlamentaris, ho havien intentat, però cap ho havia aconseguit.

Han passat els anys i des de la mateixa la República del 1931 un cop assentada, passant per la dictadura del generalíssim Franco i la mateixa democràcia constitucional borbònica del 1978, tothom ha tingut només una cosa en comú: l’entestament a matar la catalanitat. L’enigma, doncs, persisteix. Cap règim espanyol vol resoldre’l. Per què?

El discurs d’Ortega Y Gasset de rèplica a Azaña: la ‘conllevancia’

Més que el condescendent Azaña, potser va ser Ortega y Gasset qui va donar la clau per desentrellar part de l’enigma. En la mateixa sessió parlamentària, va respondre a Azaña i als diputats catalans. Va fer un discurs esperat, encara més brillant, d’aguda retòrica, notable desdeny i profund paternalisme. Va triomfar entre els servidors de l’Estat i en els titulars de la premsa; va fer forat entre els espanyols, per molt que alguns fins i tot van trobar que era massa benvolent.  

Òbviament, el discurs no va agradar als diputats catalans, però van optar per no discutir-lo gaire; van preferir aplaudir el difús reconeixement que va fer de la singularitat de Catalunya. Com tantes altres vegades, es van deixar engalipar per la retòrica d’aquell il·lustre intel·lectual i, com solia passar, molts van preferir ignorar les càrregues de profunditat que contenia. 

Ben mirat té una gran virtut: passats els anys encara serveix per adonar-se de les capes més profundes del pensament espanyolista. Va ser un discurs duríssim amb la catalanitat i eufòric amb l’espanyolitat, però per sobre de tot va ser, una vegada més, un brillant i agressiu emmascarament de per què l’Estat no es podia permetre perdre de Catalunya: 

“Digo, pues, que el problema catalán es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar; que es un problema perpetuo, que ha sido siempre, antes de que existiese la unidad peninsular y seguirá siendo mientras España subsista; que es un problema perpetuo, y que a fuer de tal, repito, sólo se puede conllevar“. 

Des d’aleshores la conllevancia, tant com dir aguantar, suportar o tolerar, va esdevenir un concepte clàssic, que encara vaig sentir sovint a Madrid fa pocs anys, especialment en els mesos anteriors a l’1 d’octubre; per a la gran majoria, si els independentistes pretenien fer el referèndum, seria la fi de la tolerància i arribaria la presó. Prou de conllevancia, els jutges i les garjoles estaven a punt. 

Ortega y Gasset va fixar el cànon que han utilitzat els demòcrates espanyols. La que hauria d’haver estat una relació basada en la inclusió i el respecte, en l’acceptació de la diversitat política, en l’admissió de la pluralitat de nacions que componien l’Estat, es va convertir en un tema sense solució, només conllevable. La conllevancia, però, tenia un límit, una frontera: el dret a sortir de l’Estat, el dret a qüestionar-lo. Per molt que l’Estat actués a Catalunya de manera inacceptable, els catalans l’havien d’acceptar.  

L’enigma, doncs, continuava engrandint-se. Què significava la conllevancia? Ortega y Gasset emmascara la veritat. Diu als diputats catalans, sense immutar-se, que el poble català arrossega una patologia. “El problema catalán es un caso corriente de lo que se llama nacionalismo particularista: un sentimiento de dintorno vago, de intensidad variable, pero de tendencia sumamente clara, que se apodera de un pueblo o colectividad y le hace desear ardientemente vivir aparte de los demás pueblos o colectividades. Mientras estos anhelan lo contrario, a saber: adscribirse, integrarse, fundirse en una gran unidad histórica, en esa radical comunidad de destino que es una gran nación, esos otros pueblos sienten, por misteriosa y fatal predisposición, el afán de quedar fuera, exentos, señeros, intactos de toda fusión, reclusos y absortos dentro de sí mismos“.

El problema era Catalunya. Els catalans no volien “la fusió d’una gran unitat històrica en una radical comunitat de destí”. I la voluntat dels catalans de posseir un estat democràtic, adequat, eficient i respectuós amb els seus drets i la seva identitat, com feien la majoria dels països d’Europa, era una patologia social i particularista, un nacionalisme petit i sense sentit. Un nacionalisme -deia el filòsof- defensiu i anestèsic, oposat a tot contacte i a tota fusió, un desig irrefrenable de viure a part, un problema de caràcter. És el terrible destí d’un poble que s’arrossega angoixat al llarg de tota la història. I aquest mal, afirmava Ortega, no tenia cura.

Cuando alguien es una pura herida, curarlo es matarlo, insisteix Ortega. En canvi -afirma satisfet- davant el particularisme nacionalista català hi ha un nacionalisme ben diferent, bo: el nacionalisme gran, el nacionalisme espanyol, un nacionalisme posseït per un formidable afany de ser espanyols. 

La ‘conllevancia’ com a negació de la sobirania davant la patologia catalana

La recepta, diu Ortega, entre ambdós nacionalismes, el gran i el petit, és la conllevancia. Però aleshores es deixa anar, arribat a aquest punt, afirma rotund: “No me presentéis vuestro afán en términos de soberanía, porque entonces no nos entenderemos“.

Ortega, per fi, posa les coses al seu lloc. La qüestió de la sobirania, la que té a veure amb el poder polític, el dret i les llibertats, és propietat de l’Estat. I les propietats de l’Estat no són transferibles. 

“El poder no es soberano, es el Estado quien lo otorga y es el Estado quien lo retrae y es a él a quien reviene“. Dit d’una manera més precisa: conllevancia volia dir negació de qualsevol sobirania que no fos la de l’Estat, i, per tant, la submissió obligada dels catalans al poder ja establert per l’Estat.

Aquesta coda del discurs d’Ortega, evidentment, es menciona poc, gens. És lògic, sona malament. Recorda a l’absolutisme, i encara pitjor, s’empelta amb l’Estat autoritari dels anys centrals del segle XX, el que va forjar els populismes feixistes i soviètics. 

Pot semblar increïble, però en el Madrid-Estat d’avui dia, especialment quan hi vius, quan intentes raonar què passa realment a Catalunya, perceps com Ortega y Gasset i l’autoritarisme d’Estat continua operant. 

Paradoxalment, la democràcia postfranquista no va esmenar el principi: l’Estat espanyol tenia dret de sobirania sobre Catalunya. Com si en el primer quart del segle XXI encara fos vigent l’estat absolutista.