Proemi: les preguntes que ens hem de fer

Els confesso d’entrada que la reflexió que contindran aquesta sèrie d’articles sorgeixen d’una imperiosa necessitat intel·lectual i política, fins i tot vital. Molta gent de la meva generació portem tota la vida esperant que Catalunya resolgui la seva sempre inacabada arquitectura institucional. És clar que l’estat autonòmic no ha donat a Catalunya un bon autogovern. És un fet que la qualitat de les institucions polítiques i administratives de què disposem no són la palanca que necessitem i a les quals tenim dret. Sovint ens dificulten el progrés de la nostra societat que no pas l’estimulen. 

No podem estar satisfets de les institucions públiques que tenim. L’estat central acostuma a complicar-nos la vida, i l’autonomia està quedant reduïda a una administració sense cap capacitat decisòria en les qüestions determinants. Recordo que el president José Montilla, l’any 2008, el mateix dia que saltava el sistema financer internacional, al seu despatx, preocupat pel que allò podia suposar per Catalunya, em va confessar que aquella crisi internacional depassava, i molt, qualsevol cosa que pogués fer el seu govern. A hores d’ara ja sabem, o seria bo que sabéssim, que l’actual model d’Estat espanyol, amb autonomies incloses, és un instrument que no serveix als catalans. 

Fins a l’any 1978, la dictadura era l’excusa que ens portava a afirmar que l’Estat espanyol era impresentable. A partir de la Constitució del 1978, l’Estat va obtenir una aparença veritablement democràtica, però, tot i això, la baixa qualitat del sistema institucional no va quedar resolta. Més aviat al contrari, a mesura que han passat els anys, el sistema institucional espanyol ha anat a pitjor, clarament, amb relació a Catalunya. 

Portem quasi mig segle de democràcia i els catalans estem més desencaixats que mai en el context de l’estat espanyol, estem notòriament mal servits per les institucions polítiques, i és evident que el conjunt de l’arquitectura institucional espanyola està molt lluny de ser la que la societat catalana necessita.

Per què els catalans volen ser independents 

Tot el que ha succeït des de la frustrada proposta de l’Estatut del 2006 fins a la fugaç proclamació d’independència del 2017 té a veure amb l’anhel de gran part de la societat catalana de dotar-se d’una administració pública, d’un aparell estatal, regit per l’imperatiu democràtic, capaç de representar la societat civil catalana, en la seva diversitat ideològica, social i generacional, en la cerca d’una millor democràcia, més prosperitat, més justícia i més benestar. 

Per la gran majoria de catalans democràcia significa llibertat per decidir com viure, autogovern de qualitat, respecte a la identitat cultural i lingüística, prosperitat que arribi a tothom i benestar que s’escampi per tots els racons del país i els angles de la vida. L’estat espanyol, les institucions que el configuren, no ens dona res d’això. Són institucions que despleguen una pulsió autoritària que des de sempre neguen a Catalunya drets reconeguts universalment i, a més s’enroquen, per raons que esbrinarem, a no canviar res, a fer de l’Estat un instrument sempre tancat i excloent.    

I per què l’estat espanyol es nega a obrir-se i a ser inclusiu? I per què es manté així des de fa segles i no vol canviar? 

En aquestes preguntes i les respostes és on resideix l’enigma. L’enigma que emmordassa els catalans des de fa mig segle, i ha encotillat gran part de la nostra història. 

Què és el que no funciona en la democràcia espanyola

És obvi que alguna cosa no funciona en la democràcia espanyola. També ho és que, almenys per als catalans, les institucions polítiques espanyoles no fan bé la seva feina. Sovint no han fet el que calia i moltes vegades han fet el contrari del que desitjàvem els catalans. Per dir-ho curt, l’Estat ha representat molt poques vegades els interessos de la societat catalana i molt sovint li ha complicat més que afavorit els seus esforços de progrés.

El dèficit fiscal que permet a l’Estat construir la seva xarxa de poder 

No només això, l’Estat ha obtingut de Catalunya gran part de la fiscalitat que necessitat per governar Espanya. La fiscalitat catalana, el famós dèficit fiscal, li ha permès a l’Estat construir i mantenir la seva xarxa de poder. Paradoxalment, Madrid concentra els grans beneficiats per la fiscalitat catalana: són els més pròxims. En el passat va ser la cort, ara és l’elit. És allò que Owen Jones en diu l’establishment: un grup de persones, alguns electres, altres no, que manegen i usen l’Estat en benefici propi, que comparteixen idees i mentalitats, que es representen a si mateixos i els seus interessos, i que fonamenten el seu poder en la xarxa de connexions que mantenen l’elit política, empresarial, mediàtica, judicial i policial.      

Val a dir que l’establishment madrileny no és només exactament Madrid, però Madrid és el seu territori predilecte; no és tampoc Espanya, i òbviament no és Catalunya. L’establishment té una manera d’interpretar l’Estat i les seves institucions, té una manera peculiarment autoritària d’entendre la democràcia. És una xarxa de poder polític i econòmic, de la qual uns pocs se’n beneficien molt, i altres, la majoria dels catalans, n’han resultat especialment perjudicats.

 “Como sois los catalanes”

Recordo que, en una ocasió, quan feia de delegat del govern català a Madrid, havia quedat a dinar amb un secretari d’Estat. Vaig veure entrar el meu interlocutor. Vaig observar la gran abraçada que es va fer amb una genuïna representant de la vella aristocràcia sovint retratada en les publicacions de paper setinat. 

Només seure, em va dir: “Está encantada conmigo. La familia por lo visto tenía un problema de cash. Me vino a ver y me ofreció un Fray Angélico. Pedía un montón de dinero. Me dijo que el Museo del Prado lo quería. Le discutí un poco el precio y ya está comprado. Está encantada”. 

La xifra no era precisament petita, eren milions d’euros. Un problema d’efectiu d’una família de l’establishment s’havia resolt en un tres i no res. A mi em va sortir de l’ànima: ¿Entiendes por qué soy independentista? Años para conseguir que se financien correctamente las grandes instituciones culturales catalanas, deudas que nunca pagáis, instituciones en déficit permanente, y sin embargo, en un santiamén encontráis millones para la señora. Y eso lo hacéis con todo. 

La seva resposta va ser fugissera: “Cómo sois los catalanes, si lo sé no te lo cuento“. 

Aquest tipus d’anècdotes se’m van repetir sovint a Madrid. En una altra ocasió un altre secretari d’Estat, després que jo li retragués que la inversió del corredor mediterrani no avançava, i que em semblava inadmissible que haguessin traspassat els diners del corredor a l’enllaç entre l’estació d’Atocha i l’aeroport madrileny, em va respondre amb una idea antològica i irritant: “Hombre, delegado, si te subes a un globo y subes mucho, mucho, al final la línea de la costa puede parecer que pase por Madrid”. 

És una manera d’entendre l’Estat, de considerar-lo una propietat, un monopoli.         

Aquell tipus de respostes no eren anècdotes banals, explicaven la lògica d’una xarxa de poder que feia i desfeia a favor dels qui hi estaven integrats i en contra dels que hi estaven exclosos. 

Eren manifestacions sovint estúpides, però que representaven bé la seva manera d’interpretar i utilitzar l’Estat. Un Estat que, decisió a decisió, al meu entendre, posava en relleu per què l’Estat autonòmic no feia altra cosa que retrocedir. En aquest Estat, els catalans, almenys la gran majoria, no hi estàvem representats, ni complia les seves obligacions, ni retornava les aportacions fiscals que hi fèiem. 

En aquelles anècdotes, i en les múltiples converses de cafè, copsava per què cap de les solucions de millora institucional que havíem proposat els catalans en democràcia (Estatut del 2006 i Independència 2017) havien sigut acceptades. Ben mirat tampoc ens hauria de sorprendre, el mateix va passar amb la gran majoria de les propostes catalanes durant el segle XX, i de fet el XIX, XVIII i XVII.

Una estructura d’estat barroera on estem obligats a viure

Madrid és una molt bona ciutat per a passejar, però si tens la paciència i l’oportunitat de penetrar en la lògica que supuren les institucions de l’Estat, també serveix per adonar-se del perquè som tants els catalans que estem convençuts que el principal problema que té Catalunya és la barroera i malintencionada estructura estatal on estem obligats, imperativament, a viure. 

Una estructura estatal, doncs, que no juga a favor de la societat catalana, que menysté els seus millors atributs (talent, diversitat, identitat, civisme i universalisme), que dificulta el seu desplegament de més democràcia, justa, pròspera i benestant.  

L’arrel de l’enigma del problema espanyol, la raó de la incomoditat catalana, està en l’Estat espanyol, en la seva arquitectura inamovible, inadequada i autoritària. Un Estat que viu en gran manera de la fiscalitat catalana. Un Estat amb interessos propis que existeix si manté emmordassada la societat catalana en termes polítics, econòmics, culturals i lingüístics. 

La fi de la militància política en un partit

Els articles que vindran estan fets des de l’experiència política i el coneixement directe de les coses. He fet de regidor dues vegades, he estat al govern de la ciutat i a l’oposició. He fet de conseller de Cultura amb el president Maragall i el president Mas. He fet de delegat del Govern de Catalunya a Madrid. He treballat en el món privat, en el món editorial i audiovisual i també dels drets d’autor.

Vaig militar de jove universitari a BR, unes quantes setmanes al PSUC quan tot semblava possible, vint anys al PSC quan encara era catalanista, a la Crida mentre va existir i a Junts d’ençà que va néixer i fins ara. M’he donat de baixa. Necessito una temporada de solitud política. Els confesso que poques vegades he estat còmode dins de cap partit. Massa corporativisme. Em considero inscrit en el partit que preconitzava Albert Camus: el dels que no estem segurs de tenir sempre i, en tot, la raó.   

En qualsevol cas els puc assegurar que he vist les administracions de ben a prop i, molt especialment, les maneres de fer de l’administració central de l’Estat. Tinc la certesa que necessitem més reflexió i veritat. La bona política és acció, però, encara més, pensament. Catalunya necessita renovar idees sobre si mateixa i el seu futur precisa renovar estratègies i tàctiques. 

L’assagista Tony Judd va expressar fa anys una idea que em sembla molt adequada per a la realitat catalana: la incapacitat de la política és discursiva, atès que ja no sap com parlar del que passa de veritat.

Les preguntes que s’han de fer

Parlar de què passa de veritat. Descobrir-ho implica fer-se les preguntes adequades. Primera: per què Catalunya no és un Estat independent? Segona: ha tingut mai l’oportunitat de ser-ho? Tercera: a la societat catalana li convindria ser-ho, hauria pogut millorar significativament la vida dels catalans en cas d’haver tingut la força de constituir-se com un estat independent d’Europa? Quarta: per què l’Estat espanyol, i de retruc la societat espanyola, s’ha oposat tan furiosament a la independència de Catalunya, amb continuïtat i traïdoria? Cinquena: Per què l’Estat ha mantingut també posicions tan agressives o desconsiderades amb les solucions federals o autonomistes? Sisena: per què els catalans hem desplegat una acció política tan políticament discontínua al llarg dels segles? Setena: com seria Espanya sense Catalunya? Vuitena: què hauria passat o passaria amb Espanya, i els espanyols, en el cas de viure en un estat sense Catalunya? Novena: per quina raó l’Estat espanyol no ha sigut capaç de constituir-se com un estat reconegut pel conjunt de la ciutadania catalana? Desena: què ha de fer l’independentisme per recuperar la iniciativa? Onzena: per quina raó la societat catalana ha de viure sotmesa a una dinàmica institucional que no fa altra cosa que posar-li entrebancs econòmics, nusos polítics i regressions culturals i lingüístiques?

Per afrontar-les és necessari reflexionar-les. Cal desfer el relat històric que l’Estat i els que hi viuen associats han construït, disposats a ocultar la veritat, a mentir tant com calgui per mantenir les coses com fins ara. Però cal, també, entendre els errors de la societat catalana, les nostres insuficiències. Cal tenir en compte la poca penetració dels nostres arguments davant la comunitat internacional i singularment l’europea. Però encara més, i per sobre de tot, cal construir un relat propi de país, centrat i coherent, on es puguin inscriure una gran majoria de catalans.   

Sigui com sigui, el que passa de veritat és que Catalunya té importants problemes de present i serioses amenaces de futur. Un d’ells és la desmotivació política. No pot ser d’altra manera si la majoria dels homes i les dones que vivim a Catalunya tenim la sensació de donar voltes i voltes sense fi en una rutina política sense final. 

Passen els anys, les generacions, arriben dictadures i es consoliden democràcies, però els catalans no aconseguim posar la nostra vida política en un marc institucional que ens representi.

Per acabar, agreixo a l’editor Salvador Cot i la directora Sílvia Barroso la seva confiança i, a tots els lectors, la seva paciència. La sèrie que avui comença tindrà dues parts: la primera indagarà en el que ha passat, la segona en el que, al que meu entendre, hauria de passar.