Aquest dimarts, 9 de juny, es reprèn la vista oral del cas Kitchen, l’operatiu policial per robar la informació compromesa de les finances del PP que posseïa l’extresorer de la formació Luis Bárcenas. El judici a la trama de la claveguera del PP arriba al seu punt final amb les darreres declaracions i els informes de les defenses i de les acusacions, amb el ministeri fiscal al capdavant. Un cas que ara sembla tapat per la voràgine informativa que ha suposat l’aixecament del sumari del cas Leire, la presumpta trama del PSOE que buscava informació delicada sobre jutges, fiscals i guàrdies civils que poguessin comprometre les investigacions i els casos oberts contra els socialistes, la Moncloa, el president espanyol Pedro Sánchez i el seu entorn. Al capdavall, la suposada brigada socialista també buscava en el pou de la Kitchen proves sobre el PP i, sobretot, com i de quina manera jutges, fiscals i policies anaven amb més cura contra els populars que no pas en els casos que assetgen el PSOE.
Les darreres jornades de la vista oral del cas Kitchen havien declarat els principals acusats: l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz i el que va ser el seu número dos, Francisco Martínez, que s’hi juguen 15 anys de presó; l’exdirector adjunt operatiu del Cos Nacional de Policia (DAO) Eugenio Pino i l’excomissari d’intel·ligència ara jubilat José Manuel Villarejo Pérez. Les seves declaracions han sorprès en el sentit que, si bé fins ara semblava que tothom protegia els seus interessos davant de la resta d’acusats, la seva estratègia de defensa ha virat substancialment.
Però tant Fernández Díaz com Martínez i Pino només van respondre a les seves defenses, per evitar el parany de les contradiccions, i només Villarejo, protagonista operatiu de la Kitchen, va respondre al fiscal: amb una intenció, apuntar cap altres responsables polítics i fins i tot embolicar-hi el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), que hauria volgut utilitzar l’obscur operatiu per tapar les misèries de Joan Carles de Borbó i els seus suposats negocis amb un traficant d’armes. Com assegura un vell principi dels judicis, les vistes orals són només un contrast de relats.
Nous responsables polítics
En concret, tot apunta que el canvia d’estratègia en la defensa consolida la tesi que l’objectiu ha estat treure de l’equació l’exministre i, de retruc, al seu número dos, l’exsecretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez, i apuntar cap a Mariano Rajoy i cap a l’exdirector general de la Policia, Ignacio Cosidó i actual president de l’Instituto para el Bien Común Global, a la Universitat Francisco de Vitoria. I amb la preocupació expressa de no embolicar-hi l’exsecretària general del PP, María Dolores de Cospedal.
La intenció és fer triomfar la idea que, si hi ha alguna responsabilitat, recaigués sobre Rajoy o Cosidó, per als quals els delictes estarien prescrits. Pel que fa a Cospedal, cal tenir present que, en la seva declaració com a testimoni, la presidenta del tribunal, Teresa Palacios, va extremar les precaucions, advertint a l’exministra de Defensa així com a les parts que encara podria ser imputada perquè el jutge instructor la va expurgar del cas amb un sobreseïment provisional i no pas lliure, per tant, encara podria ser processada si es trobaven nous indicis o proves.
“Una operació d’intel·ligència”
Una de les premisses de les declaracions ha estat no negar l’evidència d’una investigació a Bárcenas, però buscar la manera de convertir-la en legal. Així, Pino va intentar abonar aquesta tesi, que ja havien apuntat diversos testimonis, com ara el mateix Cosidó. L’exdirector general de la Policia, que va testificar el passat 15 d’abril, va admetre conèixer una “investigació sobre la Gürtel” però que en cap cas sabia que en deien “operació Kitchen o Cuiner”. De fet, es va protegir advertint que la seva “posició era intentar interferir el mínim possible en les investigacions policials”, i va negar tenir una relació de confiança amb Villarejo.
Per això, una de les declaracions més importants era la de Pino, únic condemnat per l’operació Catalunya arran del cas del pendrive dels Pujol. L’ex DAO, màxim comandament uniformat del Cos Nacional de Policia durant el primer govern del PP, va evitar incriminar la cúpula d’Interior, però també cap subordinat, com el mateix Villarejo, que estava adscrit a la seva direcció adjunta. Pino va descriure la Kitchen com una operació d’intel·ligència per trobar els diners que tenia Bárcenas a Suïssa, no pas els papers, i fins i toy la va allargar en el temps, fins a pràcticament el 2016, remarcant que Willy Bárcenas, el fill de l’extresorer dels populars, preparava viatges a Sud-amèrica que sospitaven que era per amagar diners.
Pino també va exculpar Villarejo. De fet, el va tractar d’agent d’intel·ligència que tenia els seus mètodes de treball i l’aval de la direcció adjunta. En aquest sentit, cal recordar que el mateix Pino li va donar i mantenir fins a tres identitats operatives com a agent encobert. Així ho avala un informe policial signat el 20 de maig del 2016 on se certifiquen les tres identitats: Francisco Javier Hidalgo Estevez; Manuel Pérez Villar i José Javier Esteban Alonso. Unes identitats que el mateix Villarejo en la seva declaració va assegurar haver utilitzat en l’operatiu per recuperar els papers de Bárcenas. Pino, en coherència amb la resta de subordinats i comandaments que han desfilat per l’estrada, va insistir en la possibilitat legal “d’operacions d’intel·ligència” sense control judicial.
Villarejo, dispersant la responsabilitat
Si, per una banda, tant Fernández Díaz com Martínez havien negat l’operació Kitchen, tot i els indicis que s’han recollit a la causa, especialment les declaracions del comissari Enrique García Castaño, excap de la Unitat de Suport Operatiu del CNP, que s’han sentit a la sala, Villarejo va reblar el clau de l’estratègia de dispersió. El comissari va apuntar directament a Cosidó, de qui va dir que l’any 2013 el va informar que “hi havia interès a les altes instàncies” sobre la informació delicada que tenia l’extresorer del PP.
De fet, Cosidó havia admès una trobada amb el comissari però, això sí, qualificant-la de protocol·lària. A més, Villarejo va relacionar Cosidó amb l’exvicepresidenta de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría. Una menció gens gratuïta, per afegir que “hi havia moltíssim interès en el cas pel fet que Bárcenas podia difondre informació altes instàncies de l’Estat”. En aquest punt, va embolicar-hi el CNI, els serveis d’intel·ligència, que aleshores depenien de Sáenz de Santamaría, amb una suposada maniobra per neutralitzar la informació que Bárcenas tingués sobre els negocis de Joan Carles de Borbó amb Abdul Rahman el-Assir, un traficant d’armes investigat a Espanya. Un afer pel qual Villarejo va intercedir amb el jutge que investigava el cas.
Villarejo va intentar treure la responsabilitat de Martínez, i de retruc, de l’exministre. Tot i que les relacions no eren bones en els darrers temps, ans al contrari, Martínez va començar la seva declaració lloant Villarejo i aquest li va tornar el favor, mirant de passar de puntetes sobre la seva intervenció a la Kitchen. En aquest sentit, va dirigir l’artilleria directament cap a la Moncloa, assegurant que tenia “la sensació que el senyor Rajoy es va aprofitar d’aquesta operació oficial i legítima [amb l’objectiu rastrejar actius de Bárcenas a l’estranger] perquè, si hi havia alguna cosa que el pogués implicar, trincar-lo“. “Tinc la impressió que tant l’exministre com el secretari d’Estat i tothom van ser enganyats pel geni de Rajoy, que ho resol tot amb Cardhu”, va concloure. Després dels àudios del cas Leire, aquesta tesi, però, perd elements de versemblança.
