Un dels comuns denominadors de la repressió a l’independentisme –i a d’altres moviments polítics i socials que posen qüestionen l’Estat– és la presència d’acusacions populars. Una figura jurídica que ha estat protagonista indiscutible en el judici del Procés, a la causa general contra el referèndum, que encara s’instrueix al jutjat número 13 de Barcelona, o al sumari de l’Operació Volhov. Actualment la figura de les acusacions popular van a càrrec de Vox, la formació ultraespanyolista, o bé d’entitats o associacions unionistes i ancorades a la dreta. Antigament, van anar a càrrec del famós sindicat Manos Limpias, que va passar a millor vida quan es va imputar la seva cúpula per amenaces i coaccions.
Les agendes i els àudios del coordinador de l’Operació Catalunya, el comissari jubilat José Manuel Villarejo, mostren com aquesta figura processal, –sovint discutida pels juristes acadèmics– s’ha utilitzat amb un interès polític, impulsada i controlada per la policia patriòtica. De fet, es tracta de l’acusació popular entesa com una fiscalia a l’ombra per anar una passa més enllà si el fiscal de torn té una opinió diferent de la dels policies que instrueixen la causa o que han fabricat els atestats. Un sistema per garantir que les instruccions continuïn, per demanar diligències o per demanar més pena que la del ministeri públic, com en el cas del judici del Procés. Només cal recordar que la pena imposada per sedició va ser superior a la demanada per l’advocacia de l’Estat i per la fiscalia, en base que Vox la va reclamar més alta.

Tot per foragitar Torres Dulce
Un dels àudios que demostren aquesta maniobra processal es un enregistrament durant un dinar el 4 de novembre de 2014, entre el jutge de l’Audiència Nacional, Fernando Andreu; el mateix Villarejo; l’aleshores cap del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat, (CITCO), el comissari José Luis Olivera; l’empresari Adrián de la Joya i el president de La Razón, Mauricio Casals. En aquest dinar, també es parla del paper de la Fiscala. A més, d’explicar com es va “vendre de la burra” del compte fals de Xavier Trias, què caldria fer amb Artur Mas després del 9-N, indignar-se perquè no s’arresten els Pujol Ferrusola o conspirar perquè Andreu pressioni un altre jutge perquè desimputi un amic de la policia patriòtica.
Andreu fa la reflexió arran de les notícies que Eduardo Torres Dulce, fiscal general de l’Estat en aquell moment, serà destituït. De fet, el mes següent presentarà la seva dimissió i plegarà. Aprofiten per carregar sobre Torres Dulce que qualifiquen de “nefast” i el jutge afegeix que ha estat “una decepció de fiscal” després que carreguin en l’aspecte personal sobre ell.
El magistrat aprofita per explicar en veu alta la fórmula amb què creu que ha de treballar la fiscalia. Remarca que els fiscals responen al principi de jerarquia i al de legalitat, però sobretot al de “legalitat”. Un argument crític amb el fer de la fiscalia, la guerra interna al ministeri públic i com han de fer cas a les ordres que els arriben del govern, a través del fiscal general de l’Estat. En aquest marc, assegura que els darrers fiscals generals no mantenen la “independència absoluta als manaments del govern”.
L’exemple de manual i verídic del cap del CITCO
En aquest punt intervé el cap del CITCO, que detalla el procedir habitual quan la fiscalia falla. En concret, és el cas de José Pepiño Blanco, exministre de Foment amb José Luis Rodríguez Zapatero i vicesecretari general del PSOE. José Luis Olivera narra que quan Blanco estava acusat de tràfic d’influències, el jutge va decidir tancar la instrucció i desimputar-lo, fet que va indignar al fiscal del cas, Manuel Dolz, que volia continuar amb el cas. Olivera pregunta si Torres Dulce va desobeir el govern quan va ordenar a Dolz que no presentés recurs contra l’arxiu. Casals diu que “absolutament”, però la resta de companys de taula ho dubten.
En tot cas, el cap del CITCO subratlla que “vol parlar en confiança” i que “aquestes coses les ha de saber més d’un”. Continua explicant que es va reunir “clandestinament amb Dolz”. En aquella trobada, –segons Villarejo en van tenir una tots tres abans– Dolz es queixava que “no el deixaven recórrer” i que “tenia l’escrit”. Fins i tot, proposava esbombar-lo a la premsa i denunciava un “complot” per “salvar Pepiño”. La solució: “Anem a buscar una acusació particular” (sic, Olivera confon particular amb popular) . “Aquest és el tema”, conclou el jutge. Villarejo intervé i addueix tot rient: “I jo vaig acusar”. L’acusació era de Transparència i Justícia SL, una organització del comissari que utilitzava per a aquestes ocasions. També lamenten que no va servir per a res. El jutge Andreu conclou que el problema és la manca d’independència. Per cert, Andreu assenyala que li han dit que un possible substitut de Torres Dulce és Fernando Grande-Marlaska. El jutge avisa els comensals que, si Marlaska és fiscal general, ell plega de la magistratura i “se’n va a descarregar camions”.
“El nostre home a Manos Limpias”
De fet, el control de les acusacions populars agosarades, com les de Manos Limpias, per part de la policia patriòtica s’evidencia en una altra conversa de mesos abans, entre Villarejo; Eugenio Pino, el director adjunt operatiu del Cos Nacional de Policia, i el cap de la Unitat d’Afers Interns, Marcelino Martín Blas. És el 25 de febrer del 2014 i a través del sistema mans lliures del telèfon enraonen tots tres sobre el cas Urdangarin. La seva font és “el pavo que tenen a Manos Limpias”, que els informa puntualment de totes les novetats i d’aquells fets que han quedat mig amagats o poc aclarits. En aquest cas, el tema concret de la conversa un pendrive amb material “explosiu” sobre Joan Carles I –llavors encara regnant, a pocs mesos d’abdicar– i la seva filla Cristina. Una “periquita” amb qui hauria estat el fiscal li hauria robat el pendrive amb material tan sensible, segons Villarejo. Pino està preocupat per saber qui és la “perica” però conclou que si apareix el material només serà qüestió de començar “a detenir”. El que és que s’assabenten de tot gràcies a l’home que tenen a Manos Limpias, els pioners de les acusacions populars ultres.