El dinar del 4 de novembre del 2014 entre membres de la policia patriòtica i el jutge de l’Audiència Nacional Fernando Andreu arriba a les postres i el to de taverna de la conversa va en augment. Hi ha un moment pletòric abans dels cafès. Ja s’ha explicat com es va “vendre la burra” del compte (fals) de Xavier Trias a Suïssa a dos periodistes d’El Mundo i també han parlat de què s’hauria de fer amb el president Artur Mas i el 9-N. Ara arriba el moment de comentar, petant-se de riure, la Constitució catalana que redacta el jutge Santi Vidal. I esclata la indignació perquè no s’ha arrestat cap membre de la família Pujol tot i que els sembla evident que han comès delictes greus. En aquest punt de l’àpat, a l’hora del cafè, deixen de riure i carreguen fort contra la fiscalia per permetre la dispersió de la causa de la família Pujol i per no demanar cap mena de mesura cautelar contra ells.
El dinar de dos comissaris, dos empresaris i un magistrat
A més del jutge Andreu, que en tot coment es mostra connivent amb les pràctiques irregulars i denunciables que li comenten els policies, hi ha a taula el comissari d’intel·ligència i coordinador de l’Operació Catalunya, José Manuel Villarejo; el director del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i Crim Organitzat (CITCO), José Luis Olivera; l’empresari Adrián de la Joya; i el president de La Razón, Mauricio Casals, qui paga el dinar amb un targeta de crèdit sobre la qual fa broma al cambrer i als seus companys afirmant que l’acaba de robar i que per això costa que el datàfon autoritzi l’operació.
Santi Vidal i dubtes sobre si la legalitat franquista està derogada
Un cop acabat el plat de tall, arriba l’hora de les postres. Li demanen que posi “un boletes de gelat”. “Com si fos per a vostè”, li diuen. I també pastís. Mentre el cambrer passa la nota a la cuina, els policies entren en una conversa en què es pregunten si la legalitat que van jurar passar les oposicions i obtenir la seva plaça, la franquista, s’ha derogat o no. Parlen de la famosa “gandula”, el nom en argot de la llei de “vagos y maleantes”. Villarejo recorda que no ha jurat la Constitució i que quan va entrar a la policia, l’any 1972, va jurar els “els principios del Movimiento”. Olivera recorda sí que la va jurar perquè va aprovar l’oposició tres dies després que s’aprovés la Constitució: es lamenta que es va haver d’estudiar “el principis i el Fuero de los Españoles” i al final no li va servir de res. El jutge Andreu els tranquil·litza i els diu que una llei posterior sempre en deroga una d’anterior, però fa broma i els qualifica de “preconstitucionals”.
Olivera, però, vol explicar que va demanar un informe sobre si el Fuero està derogat o no, pel fet d’haver-se aprovat la Constitució. El cambrer entra al reservat i els interromp explicant-los que no li queden les postres que han demanat. Els ofereix “fruita de la passió”, però Villarejo la rebutja: “Acabarem tots fem-nos petons, no fotem!”. El director del CITCO continua amb el seu fil de conversa. Assegura que ha demanat un informe al fiscal de Catalunya José Maria Mena i que li ha confirmat que la Constitució deroga expressament el Fuero. El jutge diu que no cal. Però Olivera hi insisteix, tot i que admet dos jutges li han dit que la Constitució no deroga la llei franquista. És en aquest punt que el magistrat Fernando Andreu treu a la conversa Sant Vidal. “Això t’ho ha dit el jutge que fa la Constitució Catalana”, afirma mentre riuen. “Vidal per això fa una constitució nova, que tampoc derogarà res!”, afegeix tot rient obertament.
Un cop servits i acabades les postres arriben els cafès. Cinc de diferents: un cigaló, un cafè, un tallat, un cafè amb llet i un cafè amb llet descremada. En aquest punt, entra un nou protagonista com a tema de conversa: la fiscalia. Comencen amb crítiques sobre la imputació de Francisco Granados, exsecretari general del PP de Madrid, per uns suposats comptes a Suïssa i per uns dinars amb gent sospitosa de corruptela. El jutge Andreu al·lega que no es pot imputar ningú pel fet que dini amb segons qui. Arran d’això, apareix el cas Botín i els “3.000 milions”, en referència al cas dels Pujol-Ferrusola.
Acusen la fiscalia de deixadesa en el cas dels Pujol
És Adrián de la Joya que retreu que a cap Pujol li han demanat mesures cautelars, que “ningú no les va demanar, ni la fiscalia, tot i que tenen merda que t’hi cagues”. Mauricio Casals entra a la conversa i addueix que no entén “res”. “Reconeix un delicte i ningú no li diu ni mitja paraula”, rondina. El jutge Andreu entra en acció: “En aixó tens tota la raó!”, és a dir, abonant la tesi de Casals i De la Joya que els haurien d’haver citat i demanar mesures cautelars. El mateix Andreu alerta que el delicte dels Pujol és “un delicte més greu, encara més greu del que estem parlant [Granados]” i “se li hauria de tirar de la manta”.
Tots es mostren indignats perquè ni els citen ni ningú els exigeix res ni cap mesura cautelar ni cap detenció. Carreguen sobretot contra la fiscalia, que no demana mesures cautelars contra els Pujol quan Pablo Ruz, magistrat l’Audiència Nacional, comença a instruir el cas. En aquest marc, el jutge s’indigna perquè és un “desmadre” el “cas dels Pujoles”, per la dispersió de causes. Creu que “ningú sap qui porta qui i la “culpa és de la fiscalia”, perquè “no han volgut unificar-ho en una sola causa”. “No sé per què”, afegeix amb to indignat. Ja no riuen. Acabats els cafès, vindran les copes, que és un altre capítol. Continuarà.
4
5
