Quan aplicar de manera estricta la llei és erroni

"Els successos a Catalunya, que han posat de manifest algunes insuficiències del Codi Penal (...), ens ha valgut algun retret (o més) arribats dels tribunals europeus"

He de començar aquest comentari mostrant-me a favor de les mesures més graciables possibles per als presos pel Procés; dono suport, en aquest sentit, a la decisió del jutge de vigilància penitenciària número 5 de Catalunya mantenint en règim de semillibertat a Junqueras i altres condemnats per l’intent independentista del 2017. És més, crec que seria positiu arribar com més aviat millor a l’indult. Dir això en alguns mitjans nacionals m’ha valgut no poques desqualificacions; sobretot, és clar, a les xarxes socials.

I, fins i tot a risc que alguns, indignats, em cremin a les pires de la intolerància, he de ser coherent i confessar que em va semblar improcedent també l’empresonament del (pèssim) raper Pablo Hasél: penso que sens dubte mereix una condemna pública per les seves lamentables actuacions verbals i per les seves actituds a vegades violentes. Però, amb el rigorisme judicial, hem acabat convertint-lo ni més ni menys que en un màrtir d’una peculiar manera d’entendre la llibertat d’expressió. Allà Hasél si vol envilir-se amb algunes lletres de les seves cançons o amb els seus insults i fins agressions a alguns col·legues periodistes; però no seré jo qui demani per a ell presó per això.

Sé, sí, que la meva opinió és minoritària en la societat espanyola. En tinc prou amb llegir alguns tuits, de vegades fins i tot procaços, que m’han vingut dirigint en les últimes hores. Però les confessions amb què començava aquest comentari no venen dictades per les tendències de les publicacions en què col·laboro o de les ràdios i televisions en les quals ocasionalment aparec. Penso que el periodisme, per ser honrat, ha de expressar-se contra vent i marea de manera lliure, al marge de la ideologia que, molt legítimament, sustenti el mitjà que acull l’informador (o opinador).

Destacada característica de la nostra justícia és que es regeix excessivament pels principis de l’positivisme jurídic, posant la llei per davant de la interpretació de la llei. En canvi, relega massa sovint els cànons que podríem qualificar com anglosaxons, que primen la jurisprudència i una certa flexibilitat als jutjats sobre la summa lex, que ja deien els romans que era summa iniuria.

Les circumstàncies i la conjuntura actuals convidarien a emprendre aquesta revolució de la flexibilitat en l’àmbit de la justícia –seria una de les més importants que es podria afrontar–, atès que a Espanya conviuen factors que es donen en pocs països europeus: un manca de legislació suficient per defensar l’Estat, una situació territorial almenys peculiar (diguem-ne així) i una tradició secular de punició enfront del que podríem anomenar generositat de l’Estat.

Una democràcia sòlida ha de tenir una legislació, i/o un sistema judicial ràpid i garantista, capaç d’afrontar circumstàncies impensables per al legislador anterior. És el que ha passat amb els successos a Catalunya, que han posat de manifest algunes insuficiències del Codi Penal, com (per exemple) la certa confusió entre els antiquats tipus penals de sedició i rebel·lió, cosa que, de manera més o menys directa, ens ha valgut algun retret (o més) arribats dels tribunals europeus. I ha fet que Espanya es guanyi una certa fama d’estat punitiu.

Per descomptat, no tinc res a veure amb l’independentisme català –ni tan sols soc català ni tinc ancestres catalans–, però sí que tinc molt a veure amb el desig de tants espanyols que Catalunya es mantingui a Espanya i satisfeta de fer-ho, entre altres coses perquè així hagi pogut expressar-se lliurement. Per això, i segueixo amb els mers exemples, prefereixo no fer causa del fet que els empresonats es qualifiquin com a presos polítics en lloc de polítics presos, que és una accepció, aquesta segona, amb la qual m’identifico més, però sense fer guerres semàntiques, que, com les causades pel protocol, solen ser les més cruentes. I crec que ja hem superat amb escreix l’etapa de les guerres polítiques i hem entrat a la del pragmatisme i la negociació, que és el que ha faltat tant en la gestió del cas dels presos com en el precipitat empresonament de Hasél, que tan greus conseqüències ha tingut al carrer.

Crec que mai es em podria identificar ni amb les lletres, ni amb els postulats ni amb els salvatges que donen suport a Pablo Hasél. Però soc un ferm creient en la frase atribuïda, no sé si amb rigor, a Voltaire, segons el qual “jo, que odio el que vostè predica, donaria la vida perquè segueixi difonent-se lliurement”. Ja dic que m’he guanyat molts retrets a les xarxes socials, i no només les xarxes, per pensar que el rigorisme legal hauria d’haver-se relaxat en el moment de l’aplicació de la pena al repeteixo que mal bard i potser no gaire bon paio, d’acord amb el que expliquen.

La justícia, que per descomptat ha d’actuar sempre en el marc de la llei, no pot causar majors mals dels que tracta d’evitar, que és el que òbviament ha passat en el cas del raper i no diguem ja amb la presó d’Oriol Junqueras i els seus companys. Hasél és un personatge que, a sobre, es veurà beneficiat amb la propera reforma dels tipus penals que l’afectin: no és difícil predir que molt aviat sortirà en llibertat. Mal assumpte el rigorisme en aquest cas quan, el que hagués procedit, seria un menyspreu oficial i ciutadà. I, si fos procedent, la corresponent sanció econòmica per compensar els seus molts perjudicats.

Quan m’enfronto a debats d’aquest tipus, gens senzills per cert, acostumo portar a col·lació aquestes paraules de Spinoza, que no era precisament ni un raper, ni podemita, ni un independentista català: Qui pretengui determinar-ho tot amb lleis més aviat provocarà vicis que no pas els corregirà. El que no pot ser prohibit cal permetre-ho, encara que moltes vegades es produeixi per aquest motiu algun mal”. Pensem-ho.

No podem estar segurs de quin tipus de càstig correspon a quin tipus d’infracció legal, tenint en compte que sempre, per descomptat, una infracció ha de portar aparellada algun tipus de sanció. Els jutges hi són per això: per aplicar la llei de forma racional, atenent el sentit comú i al major benefici de la col·lectivitat. Per això a Espanya es donen més discrepàncies i controvèrsies sobre l’aplicació de la llei pels jutges en els supòsits més delicats que, que jo sàpiga, en cap altra part de món.

L’Estat ha de treballar per a l’individu, no per un concepte eteri de en general. La llei ha de protegir a l’individu, no només, ni preferentment, un o altre col·lectiu. O el que el poder de torn entén què és el col·lectiu, el sector econòmic o social de torn. Tant Hasél –com em sap de greu haver de defensar-lo, entre cometes, en aquest moment– com Junqueras i els seus, s’han de veure legal i judicialment protegits de manera suficient com perquè això els impedeixi al·legar que són víctimes de l’Estat. I consti que en absolut vull equiparar el cas del cantant amb els dels polítics –els quals respecto no poc–, si no és per lamentar que un excés de judicialització de la política i una aplicació a vegades forçada d’una legislació que no sempre és l’adequada han tingut, en els dos temes, serioses conseqüències.

Tot això que dic suposa, com abans jo mateix reconeixia, una certa revolució utòpica dels fonaments conceptuals de l’Estat. Però és aquest un debat que, més enllà dels tòpics i llocs comuns que sentim en els debats parlamentaris i periodístics, resulta avui absolutament imprescindible. Si no volem seguir topant amb interminables debats jurídics que són els que de veritat desgasten la nitidesa democràtica d’un país.

Comentaris

    Georgiana 26/02/2021 3:36 pm
    No es tant el problema que siguin estrictes, el problema es que per altres temes, ideologies, cossos, persones i personatges no ho són. Llavors són tolerants, permissius, apologètics, negligents, evasius, apàtics,
    Guillem. 26/02/2021 11:32 am
    bla, bla, bla... nacionalisme espanyol que no s´identifica a si mateix com a tal. SON PRESOS POLITICS. Es surrealista com han acabat a la presó. I no diguem ja els jordi´s. ES UNA INFAMIA I UNA VILESA que l´història posaà al seu lloc quan Catalunya assoleixi la independencia que serà més aviat que tard
    fat boy 26/02/2021 11:24 am
    Jo tambe estic per l'indult dels jutges corruptes i prevaricadors espanyols pero, esclar, primer hauran de passar pel seu propi judici de Nuremberg.
    Narcís 26/02/2021 8:54 am
    Sí, home, sí . . polítics presos o violadors, lladres, violadors de domicili, pedòfils, maltractadors, brètols,narcotraficants, proxenetes, segrestadors, blanqueig de capitals, corruptes . . . . . . . No fumem! PD : ' presos polítics ' purs i durs .. si no fossin representants de la ideologia de la llibertat així de l' independentisme .. no hi serien ( i ' legalment ' no passà res, ni tan sols desaparegué bandera espanyola de la Generalitat ! ) !

Nou comentari