La compareixença madrilenya, aquest dimecres a la tarda, del president Pere Aragonès va ser a l’antic –alguns diuen vetust; jo, que soc soci, no—Club Segle XXI de Madrid, en un saló, ironies del destí, anomenat ‘Madrid’. Dos ministres, Subirats, totalment desconegut pel públic i pels periodistes, i la portaveu governamental, Isabel Rodríguez, en primera fila, més o menys prop de Gabriel Rufián. Darrere, tots nosaltres, amb deu càmeres de televisió –a vegades em pregunto d’on surten tantes televisions—al fons de la sala. Molta expectació per a escoltar a Aragonés, en el to educat, fred i fins i tot amable que el defineix, dir el que tots esperàvem: referèndum, referèndum i referèndum. “No hi haurà segona oportunitat” per a resoldre el conflicte. Aplaudiments igualment educats d’un públic que, exceptuant els acompanyants per part del president, clarament no compartia les seves idees. Després, sopar reservat en el qual, expliquen, va haver-hi ‘bona sintonia’, signifiqui això el que signifiqui, amb la vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz, la ‘figura ascendent’ i estel·lar de l’Executiu de Pedro Sánchez. Qui, per cert, no estic segur que estigués molt informada d’aquesta ‘cimera’ gastronòmica.

Al matí següent, és a dir, aquest dijous, assistíem molts a l’esmorzar del fòrum Nova Economia amb Salvador Illa, líder de l’oposició al Govern català. I aquí, rebem el discurs que, per descomptat, també esperàvem: de referèndum d’autodeterminació, res. I d’amnistia, tampoc. Però, això sí, cal buscar la concòrdia i l’enteniment. Diversos ministres allí presents, entre ells Félix Bolaños, titular de la cartera de la Presidència, en el Gran Casino de Madrid, que és un altre centre presumptament vetust, però amb la solera que dona un saló adornat amb grans quadres de Julio Romero de Torres. I un públic bastant diferent al que el dia anterior va acudir a escoltar a Aragonés: al Casino hi havia molts empresaris, cap diputat d’Esquerra o de Junts i, de nou, una desena de càmares d’altres tantes ‘teles’.

El primer que a qualsevol se li ocorre és que, entre un acte i l’altre, es van donar cita pública a Madrid, en dies successius, les dues concepcions del futur de Catalunya, les ‘dues Catalunyes’, com va comentar un veí en la meva taula, un col·lega d’un diari de Barcelona. Però un segon motiu de reflexió se centraria no en el contingut de les paraules de tots dos –que, van insistir els dos, van tenir intervencions en dies consecutius casualment; ningú havia planificat la semi-coincidència-, ja dic que perfectament previsibles, sinó en les formes. Jo diria que, fins i tot, lògicament, discrepants de manera radical, es palpava el respecte de l’u per l’altre, que és una cosa que no sempre s’ha donat en un costat, en l’altre, o en cap dels dos costats, segons de quina època parlem. I absència de mal educades o crispades passions en el públic que escoltava en silenci i feia preguntes sense tractar d’agredir o ofendre, la qual cosa tampoc ha estat sempre la tònica.

El que vull dir és que, en política, per a mi el fons és tan important, o fins i tot una mica menys, que les formes. I aquestes formes són les que totes dues parts volen òbviament mantenir davant la proximitat –o no tanta—de l’inici real d’aquesta mesa de diàleg entre el Govern central i el Govern, una posada en marxa que s’eternitza. Clar que, per a Illa, és a dir, per al govern espanyol, primer es faria necessari un diàleg “entre catalans” i, després ja es produirà l’altre. Així que La Moncloa s’ho continua prenent, sembla, amb calma.

Perquè, la veritat, no podria dir si la gairebé-coincidència no buscada dels actes d’Aragonés –que amb el que sí que va coincidir va ser amb el partit entre el Barça i el Reial Madrid, que tots ens vam perdre—i Salvador Illa és un preludi que les converses/negociacions –ningú sap molt bé ni com anomenar-les—entre Govern i govern són aquí, molt a la vora, i hi ha bon clima per a afrontar-les. O si, com molt assossegadament van dir tots dos en privat, allò no havia estat sinó el fruit d’una casualitat i que cada Mesa aguanti les seves ‘timings’.

En un dels dos actes, vaig dirigir una pregunta per escrit a l’orador, preguntant si, a la vista del bon rotllo que l’u mostrava respecte a l’altre, creia ara més fàcil una ‘conllevanza’, a la manera orteguiana, entre les dues concepcions de Catalunya presents sobre els faristols. Però qui moderava no va donar entrada a la meva curiositat, que, per a mi, era molt més que això: era la rematada d’aquesta crònica. Em vaig quedar amb les ganes, i això segurament ja no va ser tan casual.

Comentaris

    Ricard Gener 13, 2022 | 20:39
    Les dues Castelles o les dues Argentines no solen esmentar-se. No sé perquè alguns estrangers ho fan amb Catalunya. Qui vulgui una segona Catalunya em permeto recomanar li que se'n vagi a l'Antartida a cercar-los, i de pas que s'hi quedi.
    fat boy Gener 13, 2022 | 21:24
    Illa te de catala el que Petain de frances.
      Ricard Gener 14, 2022 | 10:35
      Permeti'm una puntualització. Petain va ser extremadament francès. Va acceptar el domini nazi com la immensa majoria de francesos i va col.laborar amb la repressió. Efectivament, l'adhesió dels francesos a Vichy (Vicei) va ser molt similar a la dels italians al règim de Mussolini. Només el gir de la guerra va fer virar les adhesions feixistes majoritàries cap a altres opcions. Els catalans no podem empassar nos la propaganda de francesos i italians.
        Una Gener 15, 2022 | 03:37
        Molt bona puntualització. Afegiria que ara tenim un president a l'ombra ferm defensor de la unitat italiana, que parla italià, té bones relacions amb el Vaticà, on l'ensinistraren bé i que presumeix d'esquerrà però porta o portarà als seus fills al Liceu Italià, un cau de feixistes a la postguerra. I ens ha col·locat la religió a l'escola pública per la porta del darrera. Altres ja veu, com en la meva família, els va tocar patir els bombardejos dels italians. Ni oblit ni perdó.
      Bultaco Gener 15, 2022 | 10:56
      Fat Boy és molt menys català que Carmen de Mairena (que en pau descansi), barceloní(-na) de tota la vida. Fins i tot menys que El Pescaílla, també barceloní.
    Molt ben fet el massatge Gener 14, 2022 | 09:57
    Al club monàrquic hi havia només representada la catalunya dels venuts i traïdors.
    Anònim Gener 14, 2022 | 19:43
    De dues catalunyes res. N'hi ha una i és dels catalans. L'altre penya tant sols són colons ñols que viuen aquí perquè al seu poble es morien de gana.
    Guillem. Gener 14, 2022 | 21:09
    I quantes Espanyes hi ha si Catalunya segons voste es Espanya? I tambe hi te el Pais Basc, dl Pais Valencia, Galicia, Andalucia, Navarra ..etc
    JordiP Gener 15, 2022 | 13:40
    El retorçat "enterramorts" Illa insisteix en la necessitat de un "diàleg entre catalans" previa a qualsevol altre cosa. Un diàleg? Per què? Què tenim de dialogar els catalans? No serà que l'Illa pretén exponer, presionar i imposar el seu "pla per Catalunya" (?) i el seu "estil de governació" (?), malgrat no tenir el suport del Parlament, com ordena l'Estatut (destroçat) de Catalunya? Els catalans, senyor enterramorts, dialoguem al nostre Parlament a l'empar del nostre Estatut, per molt despedaçat que el deixès el vergonyòs TC el 2010. No, no, no. El sr. Illa, postergat ell i el seu partit pel vot dels parlamentaris en representacio de tots els catalans, no té res a pelar el la governança del país. Si vol dialogar, que presenti mocions al Parlament i, si la Mesa les accepta, que es discuteixin a l'hemicicle. Qualsevol altre cosa és una depreciació de la democràcia. És això el que vol vosté, senyor Illa?

Nou comentari