La compareixença madrilenya, aquest dimecres a la tarda, del president Pere Aragonès va ser a l’antic –alguns diuen vetust; jo, que soc soci, no—Club Segle XXI de Madrid, en un saló, ironies del destí, anomenat ‘Madrid’. Dos ministres, Subirats, totalment desconegut pel públic i pels periodistes, i la portaveu governamental, Isabel Rodríguez, en primera fila, més o menys prop de Gabriel Rufián. Darrere, tots nosaltres, amb deu càmeres de televisió –a vegades em pregunto d’on surten tantes televisions—al fons de la sala. Molta expectació per a escoltar a Aragonés, en el to educat, fred i fins i tot amable que el defineix, dir el que tots esperàvem: referèndum, referèndum i referèndum. “No hi haurà segona oportunitat” per a resoldre el conflicte. Aplaudiments igualment educats d’un públic que, exceptuant els acompanyants per part del president, clarament no compartia les seves idees. Després, sopar reservat en el qual, expliquen, va haver-hi ‘bona sintonia’, signifiqui això el que signifiqui, amb la vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz, la ‘figura ascendent’ i estel·lar de l’Executiu de Pedro Sánchez. Qui, per cert, no estic segur que estigués molt informada d’aquesta ‘cimera’ gastronòmica.
Al matí següent, és a dir, aquest dijous, assistíem molts a l’esmorzar del fòrum Nova Economia amb Salvador Illa, líder de l’oposició al Govern català. I aquí, rebem el discurs que, per descomptat, també esperàvem: de referèndum d’autodeterminació, res. I d’amnistia, tampoc. Però, això sí, cal buscar la concòrdia i l’enteniment. Diversos ministres allí presents, entre ells Félix Bolaños, titular de la cartera de la Presidència, en el Gran Casino de Madrid, que és un altre centre presumptament vetust, però amb la solera que dona un saló adornat amb grans quadres de Julio Romero de Torres. I un públic bastant diferent al que el dia anterior va acudir a escoltar a Aragonés: al Casino hi havia molts empresaris, cap diputat d’Esquerra o de Junts i, de nou, una desena de càmares d’altres tantes ‘teles’.
El primer que a qualsevol se li ocorre és que, entre un acte i l’altre, es van donar cita pública a Madrid, en dies successius, les dues concepcions del futur de Catalunya, les ‘dues Catalunyes’, com va comentar un veí en la meva taula, un col·lega d’un diari de Barcelona. Però un segon motiu de reflexió se centraria no en el contingut de les paraules de tots dos –que, van insistir els dos, van tenir intervencions en dies consecutius casualment; ningú havia planificat la semi-coincidència-, ja dic que perfectament previsibles, sinó en les formes. Jo diria que, fins i tot, lògicament, discrepants de manera radical, es palpava el respecte de l’u per l’altre, que és una cosa que no sempre s’ha donat en un costat, en l’altre, o en cap dels dos costats, segons de quina època parlem. I absència de mal educades o crispades passions en el públic que escoltava en silenci i feia preguntes sense tractar d’agredir o ofendre, la qual cosa tampoc ha estat sempre la tònica.
El que vull dir és que, en política, per a mi el fons és tan important, o fins i tot una mica menys, que les formes. I aquestes formes són les que totes dues parts volen òbviament mantenir davant la proximitat –o no tanta—de l’inici real d’aquesta mesa de diàleg entre el Govern central i el Govern, una posada en marxa que s’eternitza. Clar que, per a Illa, és a dir, per al govern espanyol, primer es faria necessari un diàleg “entre catalans” i, després ja es produirà l’altre. Així que La Moncloa s’ho continua prenent, sembla, amb calma.
Perquè, la veritat, no podria dir si la gairebé-coincidència no buscada dels actes d’Aragonés –que amb el que sí que va coincidir va ser amb el partit entre el Barça i el Reial Madrid, que tots ens vam perdre—i Salvador Illa és un preludi que les converses/negociacions –ningú sap molt bé ni com anomenar-les—entre Govern i govern són aquí, molt a la vora, i hi ha bon clima per a afrontar-les. O si, com molt assossegadament van dir tots dos en privat, allò no havia estat sinó el fruit d’una casualitat i que cada Mesa aguanti les seves ‘timings’.
En un dels dos actes, vaig dirigir una pregunta per escrit a l’orador, preguntant si, a la vista del bon rotllo que l’u mostrava respecte a l’altre, creia ara més fàcil una ‘conllevanza’, a la manera orteguiana, entre les dues concepcions de Catalunya presents sobre els faristols. Però qui moderava no va donar entrada a la meva curiositat, que, per a mi, era molt més que això: era la rematada d’aquesta crònica. Em vaig quedar amb les ganes, i això segurament ja no va ser tan casual.
