Hi ha una pel·lícula -de pura propaganda nord-americana- batejada com a Tretze dies. El film explica les vicissituds de la crisi dels míssils de Cuba de l’octubre del 1962, que va tenir amb l’ai el cor el món de la Guerra Freda. Però, més enllà de la història que explica amb certa traça, la pel·li té una escena divina. El secretari personal i home de confiança de John Fitzgerald Kennedy, en Kenny O’Donell, interpretat per un Kevin Costner força convincent, telefona i passa per centraleta. O’Donell, en agafar línia s’expressa amb un “merda”. La telefonista que li ha de passar la trucada, li replica amb to condescendent: “Carinyo, vostè no sap el que és la merda”.
L’escena m’ha vingut al cap diverses vegades durant els darrers anys, després del fiasco de l’octubre del 2017 que va convertir aquest país d’una protorepública en una autonomia de règim comú judicialitzada. El pensament dominant de l’independentisme està dirigit ara a qualificar de freak qualsevol que persisteixi en el mandat del Primer d’Octubre. Potser no els falta raó. I, en certa manera, és graciós constatar que el nou règim postautonomista els redueix a un grup de padrines amb crisi permanent d‘indepeansietat. Sí, n’hi ha que no penjaven la senyera per l’11 de setembre el 1980 per allò de què no fos cas i ara tenen pressa per la independència.
Els indepes boomers sabem molt bé el que és la merda. Com diria, la telefonista de Tretze Dies. Als anys 90, anar a la facultat o al taller amb una estelada era més freak que anar vestit de Darth Vader pel carrer. De fet, despertava més condescendència humana anar vestit del dolent d’Star Wars que no portar un pin amb una estelada comprada al local d’Estat Català al carrer Bailèn de Barcelona. Però de la mateixa manera que desperten certa desconfiança els conversos i els angoixats per la llunyania de la constitució d’un Estat, em fan basarda els que assenyalen com a freaks els que creuen que és possible.
Per això, ara, ridiculitzar l’ANC s’ha convertit en un objectiu de l’independentisme institucional. Només cal veure signants del manifest d’exsecretaris nacionals que s’ha fet públic aquest divendres, amb persones de prestigi de com Pep Cruanyes o Agustí Alcoberro que compren el marc mental de l’autonomisme independentista codirigit pels partits que formen el Govern o que, fins i tot, n’han format part i l’han hagut d’abandonar amb recança per la pressió dels que anomenen els seus propis freaks.
A l’ANC se la ridiculitza perquè incomoda. És una nosa al discurs de la nova Icària dels serveis socials, verds, republicans, feministes i no sé quines coses més. El discurs de l’Assemblea, que no comparteixo ni de bon tros, és tan legítim i tan creatiu com imaginar que de la mà del PSC als pressupostos o a la Diputació s’arribarà a la independència. Però com a mínim, els de l’ANC es creuen que el Primer d’Octubre va ser alguna cosa més que no pas una gran maniobra de desobediència civil. Seran freaks, d’acord, però tenen la virtut de reivindicar una victòria com a tal, encara que admeten que mal administrada. Fan bé d’aguantar l’escomesa, un pèl indigna, perquè a la vista dels nous aires que corren pels actuals administradors de l’independentisme institucional, si Francesc Macià fos entre nosaltres, seria un freak versió col·leccionista.
12
