Gorka Rodríguez no ho ha tingut fàcil en el camí fins a poder ser presentador de TVE. Poder presentar El Cazador va canviar la seva vida, això sempre ho ha dit, però ara sabem que deia la veritat perquè ha tret a la llum que poc abans no podia ni comprar xampú al supermercat. El periodista s’ha obert en canal en una entrevista al pòdcast de Vanitatis que serveix per conèixer els greus problemes econòmics que va travessar fa 10 anys. Ara forma part de l’equip del Grand Prix, que li ha donat encara més notorietat, però com és que va travessar una crisi tan greu?
Ell mateix ho ha explicat sense avergonyir-se’n: “Gairebé no podia ni pagar el lloguer, però una persona que havia creat un projecte em va dir que no em preocupés, que no em pagaria molt, però que si m’unia al projecte i li donava diners per a la seva creació, podria pagar el lloguer uns mesos. Vaig ajudar-lo i va desaparèixer… em vaig veure amb l’aigua al coll i vaig adonar-me que havia de marxar de Madrid“.
Ha passat una dècada, però dia que encara té al cap “cada dia” la sensació de no tenir diners ni tan sols per comprar un bot de xampú: “Recordo baixar al supermercat a comprar-ne i que em diguessin que no podia comprar-lo. I no és pel xampú en si, ja que puc passar amb els cabells bruts, sinó que no podia comprar menjar ni comprar res“. L’única solució que va trobar? Continuar pagant el gimnàs, que era un d’aquests low cost, per poder anar allà a dutxar-se i omplir el seu pot de xampú: “L’omplia allà amb el dispensador que et donen”.
No veia la llum al final del túnel, però va començar a apuntar-se a absolutament totes les ofertes de feina de redactor que trobava i el van acabar trucant des d’Aragón TV dos mesos després de tocar fons econòmicament parlant: “Amb aquella feina de presentador vaig recuperar una mica d’alè i, des de llavors, tot m’ha anat molt bé”, celebra.
Els problemes de Gorka Rodríguez fins aconseguir ser presentador
Gorka Rodríguez no ha estat d’aquests presentadors que van encadenant un projecte rere un altre. El seu entorn li deia que havia d’abandonar la idea de treballar a televisió, que s’estava fent gran i cada vegada seria més difícil que el fitxessin per posar-lo al capdavant d’un programa. Ell, però, va continuar insistint i insistint… però amb una data límit al cap: “Em vaig marcar els 40 anys com a límit per haver obtingut èxit com a presentador perquè molta gent em deia que després dels 40 no faria res“. No trobava res i, en un moment donat de la seva vida, va estar a punt de tirar la tovallola: “Em vaig deprimir molt, però molt“.
Quan el presentador va començar a treballar a El Cazador, els companys d’equip tampoc no van posar-li les coses gaire fàcils. En aquesta entrevista, treu a la llum que molta gent no estava d’acord amb què estigués ell al capdavant: “No volien que canviessin el presentador, que ho entenc, però d’aquí a llegir certes coses… No m’ho prenia personalment, però m’hauria agradat que em veiessin presentar abans de valorar si ho feia bé o malament”. Després la cosa ja es va anar tranquil·litzant, diu, però la primera crítica va ser que era mal presentador: “En aquell moment, vaig plorar molt a teràpia i, amb el temps, vaig descobrir que la culpa no era meva sinó que hi havia certes persones allà a dins que no volien que jo hi fos“.
Uns anys després li ha arribat l’oferta de ser copresentador del Grand Prix, la que va acceptar sense pensar-s’ho perquè l’ajudava a complir un dels seus somnis. De fet, en el seu moment, va arribar a escriure una carta a Ramón García en la qual li deia que, de gran, volia ser com ell: “En el primer assaig, però, vaig creure que la feina em quedava grandíssima perquè no feia res bé“. Una història de superació que demostra que, a vegades, els camins més difícils són els que valen més la pena.
