Harry d’Anglaterra ha manifestat obertament, en diverses ocasions, que ha hagut de superar diverses depressions en moments complicats de la seva vida. Era molt jove quan va morir la seva mare, Lady Di, una pèrdua que el marcaria per sempre i del qual, diu, encara no s’ha recuperat del tot. En una entrevista recent, s’ha empassat l’orgull i ha manifestat que també a passar-ho malament quan va decidir trencar amb la família reial. En un comunicat sense precedents, el príncep anunciava que marxaria a viure als Estats Units amb la seva dona i el fill com a càstig a com els havien tractat des del palau de Buckingham. Ara, hem descobert més detalls que expliquen per què va arribar a tal extrem.
L’aristòcrata ho ha explicat en una masterclass online sobre salut mental, on ha confessat que en aquell moment estava “enfonsat en una depressió“. L’entorn en el que vivia era “estressant“, lamenta, i va veure’s obligat a prendre’s un descans abans de decidir si realment podia seguir vivint a Londres o no. Van agafar un avió amb Meghan Markle i el petit Archie i van passar uns dies a una illa de Vancouver, al Canadà. Allà, s’hauria acabat d’adonar que no podia continuar així: “En aquells dies lliures, vaig patir una baixada de l’adrenalina que em va deixar sentint-me com un inútil“.
Harry explica que va demanar a la família que deixessin que marqués el seu propi ritme, però no van acceptar aquesta petició d’adoptar un enfocament diferent: “Jo només volia allunyar-me de tot… Quan em vaig veure al Canadà, lluny de l’entorn estressant que omplia el meu cos d’adrenalina, vaig patir un parell de davallades que mai no havia experimentat”. La sensació que tenia? Com si “necessités” aquell estrès perquè l’adrenalina fes funcionar el seu cervell: “Em vaig tornar inútil i vaig caure en una depressió que em va durar dues setmanes. Creia que no podria funcionar“.
El príncep Harry confessa que va reprimir el dol durant molts anys
La seva intervenció està disponible a MasterClass, una plataforma en la que publiquen vídeos sobre superació personal o la salut mental. Harry participa, precisament, en una sobre el dol. Ell que va perdre la mare tan jove, reconeix que encara se sent “un estudiant del dol”: “No podia recordar el somriure de la meva mare ni el seu aspecte. Sentia que havia d’estar trist per demostrar-li que la trobava a faltar“. Si va voler fer-se militar, explica, era per intentar “deixar enrere” els seus sentiments: “Però no vaig poder”.
Ara que han passat els anys, el que lamenta és que des de palau no li facilitessin ajuda: “Soc un príncep, per Déu, però estava de dol i no tenia on posar tots aquells sentiments. Ningú no em va dir que podia continuar sentint alegria, que no era una traïció“. El problema, troba, és que va passar-se tota l’adolescència i els seus primers vint anys “reprimint el dol“. Una experiència personal que Harry confia que pugui ajudar altres persones a no viure el mateix.
