Mariona Escoda (Valls, 2001) torna a la música després de dos anys cuinant Acústic, un disc nou fet a foc lent. Els teleespectadors van escollir-la a ella com la flamant guanyadora de la primera edició d’Eufòria, el concurs musical de TV3, al que agraeix que la posés sota el focus després d’anys lluitant en la indústria musical. El Món l’entrevista per parlar amb ella d’aquesta nova etapa amb més cançons, concerts, les funcions d’El petit príncep i els reptes que té entre mans després d’aquell gran èxit televisiu. Començar a patir pànic escènic va impedir-li gaudir de la seva feina, però després de molt d’esforç torna a veure la llum al final del túnel.
Després de dos anys sense música, treus un disc molt esperat pels teus fans. Com et trobes? Com es presenta la tardor per a tu?
Bé, tot va bé i estic enfeinada. La tardor sempre m’implica molta feina i, de fet, tot just ara comença tota la tralla. Acabem de publicar el disc, encara hem d’acabar la gira del 2026 i farem una petita pausa perquè torno a les funcions d’El petit príncep. Tenint en compte que continuo fent concerts amb la Simfònica, que continuo treballant de logopeda i que estic preparant un altre disc per a l’any vinent…
Com tens temps de tot?
Pot semblar molta cosa, però m’ho prenc tot amb molt de temps. No faig un disc en temps rècord, treballo amb molta calma i antelació perquè hi hagi temps de tot.
Els teus fans són d’aquests que et pressionen per tenir música nova o et deixen treballar amb calma?
Em deixen respirar i són conscients que si trigo és perquè vull fer música que m’identifiqui, que tingui un sentit per mi, que porti la meva essència, que sigui molt meu… Si em prenc aquest temps, també, és perquè considero que m’he de permetre explorar una mica amb un període de prova i d’escriure coses.
Els compositors us obriu en canal quan escriviu. És el teu cas? O no ets molt explícita?
Crec que la música també està per això. És cert que jo no soc molt explícita, però la meva música retrata moments i pensaments concrets que m’han passat pel cap. Amor, desamor, coses personals, dubtes, inseguretats… Però no em fa por obrir-me perquè crec que hi ha molta gent que passa per les mateixes situacions i que es poden sentir molt identificats amb tot el que hi explico.
Com és el disc que acabes de publicar? Què hi sentirem?
El disc que hem tret ara és molt especial perquè l’hem fet en acústic, només piano, guitarra i veu, i està gravat en directe. Ens vam tancar els 3 dins l’estudi i ho vam gravar tot a la vegada. Aquest és un disc que vol fer homenatge a la gira que hem estat fent en acústic durant aquests últims anys, que hem fet uns arranjaments xulíssims i una feinada que jo no volia que es quedés en el directe.
Són cançons antigues a les quals has donat una segona vida, però també hi ha algunes cançons noves.
Sí, hi ha les cançons del primer que vaig treure abans d’Eufòria, d’altres del disc d’Eufòria, algun single que ha vingut després i versions diverses.
Ha canviat molt la Mariona d’aquell primer disc a la Mariona actual?
Sí, però l’essència és la mateixa. Si penso en la Mariona que era llavors, m’adono que és cert que era una persona completament diferent. Això sí, continuo escrivint de la mateixa manera… La llavor és la mateixa.
Quina rebuda ha tingut el disc, de moment?
La gent que l’ha escoltat em diu que és una cosa diferent i ho aplaudeixen, ja que no s’acostumen a publicar discos en acústic que reversionin temes. Els agrada perquè diuen que és molt íntim, que se’l posen i tenen la sensació que els estic cantant a l’orella. A les gravacions pots sentir les imperfeccions, les tecles del piano, la cadira… És un disc molt cru.
L’heu volgut fer així perquè sigui més real?
A mi m’agraden molt aquestes coses, molt, els discos en acústic o en directe. Me’ls escolto perquè m’encanta que se sentin les imperfeccions, els sorollets… Cantar en directe no és sempre net i perfecte, hi ha una part humana supergran i m’encanta que pugui veure’s aquí.
I del disc nou que estàs preparant què ens pots avançar?
Molt poca cosa, realment. Són totes cançons noves i tenim, de moment, la matèria primera feta. Ara comencem a treballar les maquetes i només et puc dir que serà molt diferent.
Creus que has trobat el teu estil definitiu o encara està per polir?
Jo crec que està per polir… sempre pots anar fluctuant, com a músic, i depèn l’etapa on et trobis pots fer música d’una manera o d’una altra. En el meu cas, però, el meu estil sempre posarà la veu al centre i serà molt vocal i molt melòdica.
Has volgut fugir de les cançons més comercials? Perquè el sector no ajuda gaire, en aquest cas.
Sí, hi ha una part de mi que ha volgut fugir d’això pel simple fet que no és la música que jo consumeixo. Sempre he volgut fer una cosa distintiva, encara que el sector no ajuda… Hi ha molta oferta i no tothom pot tenir el mateix percentatge del pastís… Al final, donaran més percentatge a aquella gent que vegin que funciona més i ja està. També et dic que crec que és una responsabilitat que tenim els oients. És a dues bandes, tant de qui ho promociona com de qui ho escolta. El problema és que la indústria fa que els artistes més petits, al final, quedem en un segon, tercer o quart pla.
I això què t’implica en l’àmbit econòmic?
Bé, té conseqüències pel que fa a fama, pel que fa a oportunitats i de diners perquè tot va junt. El que és clar és que si tens més ulls a sobre, doncs tindràs més espai a festivals grans. A vegades penso que m’agradaria tenir més presència a llocs així, però ja m’està bé estar en el lloc que estic i fer concerts al Teatre Principal de Valls, fer de telonera de David Bisbal o actuar a festivals petits que aposten molt per la música d’autor. Quan veus que omples, t’adones que ser allà et fa feliç.
Et fa la sensació que la carrera musical és com una muntanya russa?
Ho és. Jo mateixa he tingut moments d’eufòria on tothom et veu i et vol a tot arreu, mentre que després… tot el que puja va cap a baix. En el meu cas, ho vaig notar molt després de l’auge d’Eufòria. Quan vaig guanyar aquella edició, tothom em contractava i al cap d’uns mesos vaig adonar-me que tot allò s’estava desinflant. Aquell va ser el meu moment més baix, potser, però he tingut la gran sort que mai he deixat de treballar ni de tenir feina. Ja era conscient que baixaria el suflé i vaig aprofitar-ho per construir el meu estil, el meu so i la meva imatge més enllà de la guanyadora d’Eufòria i les expectatives que tenien en ella. Ara mateix, em trobo en un lloc molt bonic mentre faig la meva música.
Parlem del moment pic post-Eufòria.
Participar a Eufòria té les seves llums i les seves ombres, això és així. En general, però, va ser un moment maquíssim. Jo recordo el concurs i el post-guanyar com un moment maquíssim. Sobretot perquè feia molts anys que cantava semiprofessionalment i tenir aquest reconeixement després de tants anys de picar pedra va ser maco. Veia que, de sobte, la vida d’alguna manera em tornava tots aquells anys d’estudiar música. Tenia, tota l’estona, la sensació d’estar molt i molt agraïda. Aquella va ser la part més positiva… La negativa va tenir a veure amb les expectatives i la pressió. Sentia que havia d’anar per totes, que ho havia d’aprofitar al màxim. Vaig acceptar entrar en aquesta espiral i vaig assumir que, durant un temps, aniria molt de bòlit… I vaig anar molt de bòlit. El resultat és que va haver-hi moments en què anava amb el pilot automàtic. No descansava i això ho notava en el cos i amb l’estrès que patia. Em va compensar, això sí.
En aquell moment, el teu nom sonava per tot arreu.
Sí i m’agradava, però ara m’ho prenc diferent això de sortir a tot arreu i ja no li dono tanta importància. Potser perquè vull centrar-me en un sector molt concret… Tinc èpoques amb les ganes i l’energia d’estar tot arreu i d’altres que només vull estar amb els amics.
Com va ser la caiguda? Progressiva o molt de cop?
La baixada va ser progressiva i ho vaig viure bé, però perquè crec que ja estava conscienciada que això acabaria passant. Estava mentalitzada i això em va ajudar. La vida és això, ja m’havia passat amb el duet quan estàvem mesos sense parar i, de sobte, ens menjàvem els mocs. El que tenia clar és que no deixaria de remar. Les aigües van anar calmant-se i vaig començar a jugar les meves cartes com jo volia.
Eufòria és una bona iniciativa de TV3?
Sí, oi tant. Tu comences en aquests concursos sabent quin és el preu que comportarà anar-hi. Crec que és una bona iniciativa tant per als concursants que hi participen com pel públic. Jo recordo molta gent agraint-nos haver unit famílies, que pares i fills es reunien els divendres a la nit per veure Eufòria.
Creus que sempre seràs la Mariona d’Eufòria? I això et molesta?
Crec que això ha anat passant. Sí que em presenten sempre com Mariona, la guanyadora de la primera edició d’Eufòria. Però és que és així i sempre ho serà. Potser d’aquí a uns anys es deixa de dir… No ho sé. El que noto, però, és que ja no és com al principi on el monotema era Eufòria. Tot arreu on anava era a parlar del programa, però és que només em coneixien d’allò. Ara em pregunteu per més temes i estic molt contenta, però no he tingut mai aquesta sensació de ‘vull que deixin de dir que vaig estar a Eufòria‘.
Tu tenies clar que la teva música havia de ser en català sí o sí?
Sí, sabia que l’idioma principal de la meva música havia de ser el català, i com a molt, em plantejava fer alguna cosa en anglès perquè sempre he escoltat música anglosaxona i he cantat molt en aquest idioma. Jo em vaig criar en el món de la música fent versions i, a vegades, m’ha passat això de posar-me a compondre i que la lletra em sortís en anglès.
I com veus el sector? L’auge de la música en català és una realitat que ha arribat per quedar-se o una moda?
Estic molt contenta amb el simple fet que la gent jove escolti música en català, sigui l’estil que sigui, no demano res més. Ara mateix, trobo que és un sector molt prolífic. Això sí, va a modes. Ara potser predominarà el català i, al cap de 4 anys, potser tornarem a l’inici. S’ha d’anar surfejant…
Tornes a actuar al musical d’El petit príncep. Què t’aporta a la teva carrera aquesta experiència?
No me’n canso, m’encanta. Aquest any és el cinquè que ho faig i és increïble, encara que sigui molt i molt exigent. Aquesta és la feina més exigent que he fet mai, de fet, però és molt xulo. Tenim una companyia increïble, hi ha bon rotllo i molt d’amor entre els companys i les companyes. Les funcions d’El petit príncep formen part del meu any. Jo sé que, a partir de l’octubre, em començo a mentalitzar que estaré focalitzada en això fins al març. Cada dia anem al teatre, fem les funcions, fas família, cantes, vius per allò… i ets feliç perquè és una feina que et fa feliç. Sí que hi ha moments en què estàs molt cansada i creus que no pots més, que veus que la veu no et tira o tens la regla i l’últim que vols és un triplet. Però tot això també et genera molta resiliència, per tant…
És un món molt exigent, dius, el del teatre musical.
Sí, tots els qui fem teatre musical ho diem que és molt sacrificat. I, sobretot, perquè has de centrar la teva vida en l’espectacle. Has de tenir la veu bé, el cos bé, has d’estar bé de salut… I nosaltres encara, que les nostres funcions duren una hora i vint i fem, com a molt, fem tres actuacions en un dia. La cosa és que tens espectacles de dimecres a diumenge, de dimarts a diumenge, amb doblets dissabte i diumenge, d’obres que duren fins a dues hores o dues hores i mitja… Això implica que hi haurà cantants que passaran aquestes dues hores i mitja sense parar de cantar i ho han de fer el mateix dia o l’endemà un altre cop. Ah i el cos ha d’estar bé, perquè segurament també has de ballar i en l’àmbit interpretatiu has de controlar una mica. Tu t’aixeques pensant en la funció, menges pensant què estàs menjant perquè no t’afecti en la funció, fas esport pensant en com ho fas per com estaràs després en la funció, vas a dormir pensant que has de dormir vuit hores perquè demà tens funció. I així molts mesos… Molts mesos així. Però compensa per la reacció del públic i pel que sents a sobre de l’escenari.
És molt diferent, llavors, fer teatre musical que un concert teu?
I tant, és molt diferent. La reacció del públic al teatre és molt especial, a més a més que el teatre té una cosa d’efecte colònies que és molt guai; la sensació que formes part d’alguna cosa més gran que jo. T’adones que, en aquella història, tu només ets una peça de moltes altres que fan un sacrifici perquè aquest propòsit més gran funcioni. I a mi aquesta és una cosa que m’omple molt… Com el fet que d’El petit príncep la gent surt emocionada i plorant. Jo he vist gent amb els ulls vidriosos, gent gran plorant a la primera fila o nens completament enamorats del que acaben de veure. Aquest és un musical molt màgic, és veritat. En canvi, els meus concerts tenen una màgia diferent. Sí que soc jo, amb els músics, però tu ets el canal tota l’estona i ets el focus. Hi ha una exigència, també, però que és diferent perquè al final ets tu el que estàs venent. Allà puc ser jo, puc cagar-la perquè el públic ja és inherent i venen a veure mi, venen a veure la Mariona humana.
En una obra de teatre has d’intentar no equivocar-te per no perjudicar els altres, és clar.
Sí, perquè no pots ni vols putejar la resta.
Com has gestionat haver de treballar amb aquesta pressió i aquesta responsabilitat? Has reconegut, en alguna entrevista, que has patit pànic escènic.
Sí, a mi em va costar durant una temporada… en va costar una temporada llarga. El fet de tenir un dels números del musical em va generar molta i molta pressió durant una temporada. M’ho he hagut de gestionar i, sí, em va generar molt de pànic escènic i vaig deixar de gaudir. Després hi ha tota la gestió emocional de la televisió, tant aquí com als meus concerts, la pressió de les expectatives, del perfeccionisme aquest extrem que a vegades em surt de l’exigència…
Com recordes aquella època tan difícil?
Prefereixo pensar que he acabat aprenent de tot d’allò, al final. És una pedra al camí que he pogut saltar. No en tinc un record horrorós perquè crec que forma part de qui soc, també, i de la meva història com a cantant. Al final, he vist que el pànic escènic me’l vaig generar jo amb les meves neures. Simplement, has d’acceptar que aquestes neures existeixen i que és normal que de tant en tant surtin. Si pots anar al psicòleg i aprendre la capacitat de gestionar-les, millor que millor.
Han passat 4 anys des d’aquella victòria a Eufòria. Com et veus d’aquí a 4 anys?
Uf, no ho sé. És que no ho sé, realment no ho sé. Penso que m’agradaria continuar cantant i treballant de logopeda. Tinc la intenció d’anar explorant també nous horitzons, com a logopeda o com a professora de cant. I sí que és veritat que m’agradaria tenir més música publicada, música que pogués dir… Uf, com d’orgullosa que estic d’això. I cantar, cantar, cantar i cantar. I no només el meu projecte i algun altre musical, sinó també com a vocalista, corista o membre d’una orquestra. La meva veu, a la vostra disposició.
La feina que fas de logopeda la tens com un pla B per si la música acaba o és que realment vols apostar per això?
Aquesta és una part de mi que no vull abandonar. Podria haver dit que no, que em dedico a la música i ja està. Però volia continuar treballant de logopeda. Treballo poc, això és cert, comparat amb una logopeda que és només logopeda. Però és que m’agrada molt perquè, a més a més, soc logopeda de veu. M’he especialitzat en la veu i treballo amb cantants, el que m’encanta.
I ho pots compaginar de moment.
Sí, de moment, sí i molt bé.
