Joan Liaño (Granollers, 2002) va participar en la primera edició d’Eufòria, el concurs musical de TV3 que va catapultar-lo a la fama. El manicurista també ha estat membre del jurat d’Èpic Nails de 3Cat i, ara, promociona un EP molt personal amb cançons que relaten l’evolució personal que ha experimentat. El Món entrevista aquesta icona queer, que ens confessa que no ho ha tingut fàcil des que acabés la seva aventura televisiva.
Et vam conèixer a Eufòria, però ja havies participat a Objectiu paki de la Televisió de Cardedeu abans. Com resumiries, a grans trets, la teva experiència a un programa i l’altre? Són dos programes molt similars. Potser massa?
Tots dos són grans talent shows on els concursants lluiten per aconseguir una oportunitat per començar la teva carrera artística. A Objectiu Paki, la meva experiència va ser absolutament meravellosa. Aquella era la primera vegada que em seleccionaven en un càsting i va ser molt innocent. Jo era un nen jugant, tindria uns 18 anys… ho vaig viure amb molta il·lusió, com aquella que sents quan venen els Reis Mags. A Eufòria vaig entrar l’any següent i va ser molt més bèstia, un xoc de realitat que em va fer adonar que tot això era seriós. Són dos talents shows que s’assemblen, sí, els vius igual amb el mateix patiment de no saber si et quedaràs o si marxaràs expulsat. Va haver-hi tuits que comparaven un programa i un altre, però no em fico en aquestes polèmiques. M’agraden i m’estimo molt els dos programes.
TV3 ha trobat un concurs que triomfa, en Eufòria, i ara està preparant-ne una altra edició. Creus que és un bon producte que pot ajudar el talent jove del nostre país?
Totalment! És una oportunitat, si més no, per tastar què és ser artista. Et deixen allà en un escenari a cantar cançons al prime time mentre t’està veient absolutament tota Catalunya, és una oportunitat que s’ha d’aprofitar.
Realment els concursants teníeu tan bon rotllo entre vosaltres com fèieu veure o hi ha més competència de la que es diu?
Òbviament hi ha hagut piques perquè som humans, és una cosa molt intensa i acabem convivint molts mesos. Jo m’emporto un bon record de tots i, de fet, continuo quedant amb moltíssima gent. No tenim mal rotllos, la veritat, ens estimem molt.
A Operación Triunfo, els concursants estan tancats en una acadèmia mentre dura el concurs. A Eufòria, en canvi, això no passa i compagineu les gravacions amb la vostra vida de sempre. Com vas gestionar el fet de tenir accés al feedback de la gent?
La putada d’Eufòria és que, quan sorties de la gala, veies el feedback dolent… Que a OT estiguin tancats a una acadèmia em sembla meravellós, m’hauria encantat que hagués estat igual perquè gestionar les crítiques mentre vas gravant és una feinada. A més a més, que la pressió a dins d’Eufòria era molt bèstia, l’exigència era molt hardcore i patíem molt per la preparació de la cançó i dels cors. A Eufòria et jutja Catalunya sencera, no només els tres membres del jurat. En el meu cas, vaig viure una mica malament les crítiques perquè vaig cometre l’error d’entrar a X (l’antic Twitter) a veure què deien de mi i això va crear-me moltes inseguretats. Ara, vist en perspectiva, això no ho tornaria a fer. Ho has de gestionar amb molta teràpia i molt psicòleg.
I un cop acaba Eufòria, què vas fer? El xoc de realitat deu ser dur.
Vaig ser el primer dels concursants a publicar una cançó, Mai, la que ha anat de p… mare. Poc després vaig treure’n una altra que no em va agradar i, en aquell moment, vaig plantejar-me deixar la música. Em van seleccionar per a un musical i vaig estar un any i mig voltant per Espanya poc abans de començar a Èpic Nails, així que no m’he aturat ni un segon. Considero que he tingut molta sort i estic molt agraït de tot el que m’ha passat. Això sí, aquest últim any m’ha baixat la feina i m’he vist a l’atur.
Els talent shows t’obren moltes portes perquè són un gran aparador, però també tenen el perill que romantitzen la professió de músic. I el que dius, que després ve una etapa sense feina i costa de gestionar.
És molt dur perquè, ara mateix, estic fent manicures que era la meva professió d’abans. No és el que més feliç em fa, però a mi ningú no em paga la música i s’ha de treballar. Aquesta cosa s’ha de normalitzar, que els artistes hem de compaginar la nostra carrera amb mil coses. Em pregunten què faig allà fent ungles i penso… doncs treballar, filla del meu cor, què vols que faci? No et truquen per oferir-te feina quan surts del programa, has d’anar-hi tu i has de tenir molta barra i molts contactes en aquest món. És bastant fotut, però has d’entendre que tot són projectes. Pots estar sis mesos amb una feina i, de sobte, estar-te un any sense treballar i això forma part de la professió.
Has notat que tens clientes que van a fer-se les ungles amb tu per tafanejar sobre Eufòria? O perquè t’han vist com a jurat d’Èpic Nails?
La gran majoria continuen sent les clientes de tota la vida, però sí que venen noies que demanen hora amb mi per això. El que em passa últimament, però, és que tinc una pressió extra amb mi mateix molt bèstia des que vaig estar al concurs de 3Cat. És guai que em demanin manicures extravagants, però ja no tinc tantes ganes de fer ungles… tinc el focus en un altre lloc. El que penso és que puc fer-les malament, ara, que he estat jurat d’un programa d’ungles. Ens ho passàvem tan bé en els rodatges.
Darrerament, sembla que 3Cat està apostant més per ficcions i programes dirigit al públic jove que els havia abandonat.
Des d’Eufòria hi ha hagut un abans i un després a 3Cat. S’han modernitzat moltíssimes coses i aquests programes són guais, com el d’Èpic Nails, ja que aquí no només parlem d’ungles sinó també de salut mental o d’envelliment. A mi la televisió m’apassiona i, realment, només em plantejaria deixar de cantar si a canvi és per dedicar-m’hi. Ara bé, la televisió és fotuda també perquè encara que un projecte vagi superbé després poden estar mesos sense trucar-te. Si surten més projectes de tele, doncs de p… mare. Però en cas que no, doncs estic tranquil perquè no depèn d’ells.
I parlem de la teva música, perquè el 9 d’octubre presentes Femboy a la Casa Seat que és el nou tema del teu primer EP.
Sí, està a punt de veure la llum el meu primer EP que he creat durant aquest any de merda sense feina. Les cançons han nascut de les meves necessitats i ansietats de crear, de fet. El 9 d’octubre faig una listening party, un esdeveniment privat en què canto les cançons i explico d’on neixen aquests temes. Estic contentíssim perquè he fet sold out, vindran 200 persones i estic nerviós perquè mai no m’havia llançat a fer una cosa com aquesta. Els meus companys d’Eufòria sí que ho han fet, però ara em toca a mi connectar amb la gent que escolta la meva música. L’EP tindrà les tres cançons que ja han sortit i el dia 10 sortirà oficialment la quarta i última, la proposta que vaig fer per al Benidorm Fest de l’any passat.
D’on neix Femboy? Quin concepte hi ha al darrere?
Femboy és molt intens. Jo anava fent les cançons i no me n’adonava, però vist amb perspectiva m’he adonat que aquest tema és com el meu procés d’identitat que explica com arriba fins aquí. A Tabú parlo cohibit d’una experiència que vaig viure amb una persona que no tenia clara la seva identitat, a Diva tinc un empoderament queer que crida a escoltar-se un mateix i, finalment, culmino a Femboy quan esclato el concepte de nois femenins en què em sento tan identificat. La ploma i la feminitat en els nois sempre s’ha vist de manera negativa per culpa de la misogínia, però jo vull que es vegi com una cosa digna.
El videoclip de Femboy és molt impactant i arriscat. Hi apareixes nu, maquillat, ballant i donant-ho tot. L’estètica la tenies clara?
Aquest és el videoclip que pitjor ha anat dels tres, la veritat, però és cert que a nivell de producció ha estat el més arriscat i experimental. Aquest videoclip sorgeix d’un somni que vaig tenir en un d’aquells dies en què estàs enfadat en el món. Recordo anar a dormir i, en un somni real, imaginar-me a mi mateix colonitzant la lluna amb un exèrcit de reines gais. Ho vaig somiar de debò! Vaig trucar el productor i vaig vomitar-ho tot. Vaig voler que sortís la cançó el 20 de juliol com a simbolisme perquè també un 20 de juliol va ser el dia en què va haver-hi el primer allunatge de la història.
No fa vergonya despullar-se, tan literalment, en un videoclip? Has rebut molt de hate?
Sempre fa molta vergonya… I sí, molts boomers m’han preguntat per què surto tan despullat i m’han dit que no els agrada que ho faci. Però a mi m’agrada el meu cos i no tinc cap problema en ensenyar-lo. De fet, tinc psoriasi a la pell i no tinc cap de complex. No m’importa. Sí, surto despullat al videoclip perquè el concepte era aquest i m’agrada. Punt. No he rebut moltes crítiques, per això, però sí que les meves Mari Carmes m’han avisat que se’m veia el mugró bastant escandalitzades… Si vols t’ensenyo una altra cosa, no et dic.
Com és el teu prototip de fan? Joves i fans dels concursos aquests de música?
Doncs, curiosament, Spotify em diu que la mitjana d’edat dels meus oients va d’entre 30 i 45 anys. Crec que el meu prototip de fans són els professors de català, imagina’t.
Des que et coneixem has intentat traslladar un missatge de celebració de l’empoderament i l’orgull queer. Molta gent comença a parlar d’aquests temes, però encara hi ha molt desconeixement sobre què és una persona cis, una persona queer…
La meva música és per a tothom i la pot sentir tothom, però sí que és veritat que per a mi és música queer i m’agrada que s’hi identifiqui un tipus de gent en concret. Desgraciadament, és un col·lectiu de poca gent encara i això em tanca moltes portes. Jo mai tindré tantes reproduccions com Figa Flawas perquè ells canten per a tot el públic i el meu és un projecte centrat a parlar i reivindicar uns temes amb què se sent identificat un col·lectiu concret, però sempre penso que no sé parlar d’una altra cosa. Jo faig música queer per això. Els queers som aquells que sortim de l’heteronorma, que no compleix els estàndards. Jo despunto molt i soc super queer, cosa que m’encanta perquè així no estic limitat.
Les noves generacions són cada vegada més homòfobes, però, si fem cas a les estadístiques. La societat encara vol que estiguem tots a dins d’un mateix sistema. Ets optimista respecte al futur?
Jo estic sentint coses que no sentia fa cinc anys i no sé on és l’error… No sabria dir-te per què, però és cert que estem retrocedint. Potser pel masclisme? Potser fa molt mal la pornografia, també, perquè el jovent té molta accessibilitat als vídeos porno i els vídeos que es consumeix és lamentable. Un noi de 14 anys que veu aquestes conductes agressives cap a la dona, doncs els influeix bastant. No hi ha pornografia queer, potser l’haurem d’inventar. A més a més, que també influeix que hi hagi molta immigració de cultures masclistes i homòfobes. Si jo faig música és per intentar posar un granet de sorra a això, si hagués de parlar de pastanagues doncs no faria música.
Has dit públicament en alguna ocasió que la indústria “te la pela” i que prefereixes fer cançons amb missatge que temes buits que acabin viralitzant-se. Però pot sobreviure econòmicament un artista així?
No pots viure de la música així en general… Jo no visc de la música, encara que és cert que pots sobreviure. El món de la faràndula és complicat i has de fer molt networking. A mi em fa molta mandra, per això, sobretot perquè tinc un límit i no sé fins a on estaria disposat a arribar per a una cosa que per a mi és la feina i no la vida. La música és molt important, és clar, però no vull renunciar a poder continuar anant a fer un cafè amb la meva mare o a passejar la meva gossa. El dia que em deixi de compensar la pressió, doncs deixaré la música.
És més fàcil per a algú que ha tingut la projecció d’un programa de televisió que per a un músic amateur sense publicitat, per això.
Tinc molt respecte cap a aquesta professió, en la que m’he deixat moltíssims diners. L’any vinent trauré música, però a veure com ho faig perquè m’he gastat molts diners. Encara ningú no confia en mi econòmicament per fer la música i ho entenc perquè has de generar molta pasta, però tinc molta perspectiva. Hi ha artistes molt a dalt, d’altres als qui ningú coneix i els qui hem aparegut en un programa que estem al mig en una mena de limbe. Jo ho penso, que no em dedico 100% a la música però tinc moltes oportunitats que quan estàs a sota ningú no et mira ni t’escolta. Jo ja tinc un personatge públic i un currículum, però d’igual manera és molt difícil. Si vols dedicar-te a això i ho fas per la pasta, tens un problema perquè si treus música és perquè t’apassiona i no per fer-te ric. Potser t’emportes 20.000 € quan fas un programa de televisió, però després t’estàs 3 anys sense treballar i has de continuar pagant la renda.
