El confinament va implicar un abans i un després per a l’Elisabet. Amb 24 anys, ja en fa gairebé dos que pateix anorèxia i vigorèxia, dos trastorns que va començar a desenvolupar durant els pitjors mesos de la pandèmia. L’Elisabet sempre havia gaudit del menjar, però el confinament ho va estroncar tot. En veure’s tancada a casa durant mesos, va decidir començar a fer exercici i controlar la seva alimentació per aprimar-se. Volia que quan tot tornés a la normalitat ella fos una persona diferent.
Des de llavors compta cada caloria i ha prescindit completament d’aliments tan saludables com l’oli d’oliva o els iogurts. De fet, en alguns dels seus viatges a l’estranger, ha arribat a endur-se llaunes de conserva amb aigua i sal per no haver de menjar les que venien al seu destí, que portaven oli. Quan surt a fer un àpat fora –en poques ocasions i fent un gran esforç–, tria els plats amb més verdura i fuig sempre dels fregits. Però això no li evita el gran malestar posterior, que es tradueix en angoixa, ansietat i ganes de plorar.
Pesar més de 45 quilos, un malson
Per compensar el que menja, passa moltes hores al gimnàs. Persegueix l’objectiu de baixar de pes cada vegada més, tot i que ja ho ha portat a l’extrem. Pesa 45 quilos, mesura 1,59 m i fa mesos que la menstruació li va marxar. “No sé com he acabat així, jo que soc molt body positive amb les meves amigues”, explica l’Elisabet. Quan es tracta d’ella, però, no es pot aplicar el que diu a les altres i es jutja amb la màxima duresa. “Cada dia em peso i quan sobrepasso els 45 quilos sento una angoixa que no puc controlar”, diu entre plors d’impotència per no poder sortir-se’n sola.
L’Elisabet vol millorar, però no sap per on començar, ja que només pensar que haurà de pujar de pes té atacs de pànic i es posa a plorar. “Ploro cada dia i no sé com sortir-me’n tot i que sé que vull millorar”, explica. A vegades encara li costa reconèixer que pateix una malaltia, però ja ha demanat ajuda per evitar-li més patiment a la seva mare, que veu com l’anorèxia consumeix la seva filla sense poder fer-hi res.
Els ingressos per anorèxia s’han duplicat després de la pandèmia
El cas de l’Elisabet no és únic. Els ingressos hospitalaris per casos de trastorns de conducta alimentària s’han duplicat entre els més joves després del confinament. Segons les conclusions d’un estudi de l’International Journal of Eating Disorders, aquestes malalties s’han acarnissat sobretot amb les noies d’entre 10 anys i 19. Aquest estudi s’ha fet amb les dades de més d’un milió de joves d’entre 10 anys i 24 amb l’objectiu d’analitzar l’efecte del confinament en la incidència dels casos de trastorns d’aquest tipus. A banda d’aquest estudi, hi ha altres dades que confirmen aquesta tendència. Un any després de l’esclat de la pandèmia, el Departament de Salut va localitzar 4.462 casos de trastorns de la conducta alimentària, un 61,1% més que els registrats el 2019.
Els centres especialitzats en aquestes conductes també donen fe d’un increment de pacients, sobretot adolescents. La psicòloga especialista en trastorns de la conducta alimentària (TCA) de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia Bàrbara Alcaide assegura que l’increment de casos durant la pandèmia i en els mesos posteriors va ser “espectacular”. Les condicions per l’augment d’incidència d’aquests trastorns van ser idònies. L’entitat les divideix en tres grans blocs: una major exposició dels adolescents a les xarxes socials, on hi ha continguts “perillosos”; la desaparició dels factors protectors com són una rutina establerta, l’assistència a classe i les relacions socials i la convivència a casa amb els familiars.
A més, el confinament va fer que les famílies que no s’havien adonat que els seus fills tenien un problema se’n van adonar perquè van veure tendències durant els esmorzars, dinars i sopars, compatibles amb un trastorn de conducta alimentària. Tot això sumat a la incertesa, l’angoixa i la por, va propiciar una “corba ascendent de casos detectats increïble”. Alcaide assegura que en un moment donat es van multiplicar els casos per cinc. Actualment, la xifra de casos és gairebé idèntica a la del 2022 –una mica més baixa que la del 2020 i 2021, els primers mesos després del confinament– i la corba es manté “en nivells molt alts, sense ni baixar ni pujar”.
Cada cop més joves
Els afectats per aquests trastorns de la conducta alimentària són cada cop més joves. “L’edat d’inici és cada cop més primerenca, entre els 10 i els 12 anys, i això també s’explica per l’accés a les xarxes socials quan són més petits”, explica Alcaide. “Els falta informació sobre el que veuen, els filtres que tenen les imatges, i no són conscients que el que veuen no és la realitat”, lamenta. Això se suma al fet que les noies cada vegada arriben abans a l’adolescència.
La psicòloga de la unitat de trastorns de la conducta alimentària de l’Hospital Clínic Teia Plana assegura que abans tenien poques pacients de 10 anys, mentre que ara ha augmentat molt els casos en aquesta franja d’edat. “La mitjana estava en 15 anys, però ara veiem molts més pacients d’entre 10 anys i 13”, explica. Considera que actualment “tot comença abans”, l’institut i la primera regla, i això té influència en l’increment d’incidència. “Els 14 anys d’abans són els 12 d’ara i aquest factor també pot explicar l’inici primerenc”, explica.
La psicòloga i investigadora d’Ita Avenir Alicia Georghiades assegura que en la pràctica clínica han detectat un augment de la incidència en nenes d’entre 9 i 10 anys. Segons un informe de l’ACAB que cita la mateixa Georghiades, entre el 2019 i el 2020 un 34% de les adolescents d’entre 12 i 16 van fer dieta per aprimar sense un control mèdic. Més del 50% ho va acompanyar de conductes de risc com vòmits, saltar-se àpats o menjar menys. Patir un TCA en edats primerenques, explica Georghiades, té conseqüències per a la salut física i mental de l’afectat, per la qual cosa “com més precoç és la detecció d’aquests casos, menys es deteriora la seva vida social, acadèmica, familiar i personal”.
Factors de risc per desenvolupar un trastorn d’aquest tipus
Plana assegura que hi ha riscos genètics i riscos socials per desenvolupar aquests tipus de trastorns alimentaris. Entre els genètics hi pot haver un gran temperament, els casos previs en la família, les dificultats per gestionar l’estrès o els casos de depressió. Pel que fa als socials, es relacionen amb l’ambient en què es mou l’afectat, el tipus de família i el model estètic imperant a la societat, que els genera insatisfacció. “En una època com la preadolescència o l’adolescència, en què hi ha moltes inseguretats, són més influenciables i tenen més risc de suggestió”, explica l’experta. En aquest sentit, la feina de la unitat del Clínic que tracta aquests trastorns és “veure quins riscos té el pacient per haver desenvolupat els trastorns”.
Consells per a les famílies, els altres grans afectats
Alcaide explica que l’anorèxia i la bulímia comparteixen un clar símptoma, la inconsciència de la malaltia i de la necessitat de rebre ajuda. L’anorèxia és més fàcil de detectar per la família, ja que l’afectat baixa de pes molt ràpidament, mentre que en la bulímia “poden passar anys fins que algú s’adona del que està passant”. Si més no, Alcaide recomana a les famílies que estiguin atentes a possibles conductes de risc com poden ser fer dieta, restringir molts aliments, fer molt exercici o tenir una actitud bel·ligerant o trista.
Un cop es detecten aquests senyals d’alerta hi ha dos camins, depenent de si l’afectat és menor o major d’edat. Quan els afectats són menors, els pares tenen la potestat d’anar al metge de capçalera “immediatament”. “Hi han d’anar a la mínima sospita perquè l’afectat pugui ser atès per un equip multidisciplinari com més aviat millor”, explica Alcaide.
En cas que l’afectat sigui major d’edat, la família ha de fer el treball de “recordar la importància que un metge valori la persona afectada” i convèncer-la que es deixi visitar. “Moltes vegades els pares tenen autèntiques lluites perquè els fills no volen rebre tractament”, assenyala. En aquests casos, Alcaide els recomana que no focalitzin l’atenció només en el que és físic i busquin el problema emocional que hi ha darrere del trastorn.
Llista de canvis físics, conductuals i emocionals preocupants
Georghiades coincideix que la família juga “un paper fonamental” en la millora del pacient, perquè “constitueixen un model importantíssim d’hàbits i pautes de vida saludable en l’àmbit alimentari però sobretot emocional”. En aquest sentit, creu que les famílies han d’ensenyar als fills estratègies per “gestionar el malestar” i no acudir a pràctiques de risc com el vòmit autoinduït o el recompte de calories. “Cada cop es parla més de la promoció de la salut emocional en els adolescents des de la infància com a factor que protegeix de la malaltia”, explica. En aquest sentit, descriu símptomes físics, emocionals, cognitius i conductuals que poden constituir un senyal d’alerta per als pares, que han de reaccionar immediatament:
Canvis físics:
- Tensió baixa
- Canvis en la gana i el pes
- Ferides com rascades o hematomes en els artells dels dits de les mans a
conseqüència del vòmit autoinduït. - Pal·lidesa
- Marejos o pèrdua de la força
- Pèrdua o despigmentació del pèl
- Aparició del vell corporal
- Sensació constant de fred
- En les noies, alteració del cicle menstrual arribant a presentar amenorrea
Canvis conductuals:
- Alteració en els hàbits alimentaris: menja més ràpidament o lent, menja poc o
escampa el menjar, voler menjar sol. - S’aixeca de la taula en nombroses ocasions
- Posar excuses per a no menjar: afirma haver-ho fet o que algun aliment li fa sentir
malament. - Mostra un elevat interès a preparar plats que solament menjaran els altres.
- Potomania: beure aigua en excés.
- Accedeix al lavabo immediatament després de les ingestes.
- En el lavabo tira la cadena o obre aixetes de manera innecessària.
- Episodis d’ingestes nocturnes a amagades.
- Presència d’embolcalls de menjar en la seva habitació.
- Realitza exercici físic de manera obsessiva.
- Es pesa molt o evita les bàscules.
- S’observa desmesuradament en els miralls o els evita.
- Escull roba ampla i/o fosca.
- S’aïlla en la seva habitació durant períodes prolongats.
Canvis cognitius:
- Preocupació excessiva pel pes i la figura corporal
- Por intensa a l’augment ponderal
- Obsessió i control cap al menjar: calories, nutrients, dietes d’aprimament, etc.
- Pensaments distorsionats en relació amb el cos i al pes: excessiu interès per aprimar-
se estan en normopès o inclús per sota. - Pensaments de “tot o res” en referència al pes i/o al menjar.
- Tendència al perfeccionisme i la rigidesa.
- Alta tendència a l’autocrítica, sobretot amb la mateixa imatge.
- Dificultats de concentració i/o dur a terme tasques acadèmiques.
Canvis Emocionals:
- Inestabilitat emocional i/o alteracions brusques en l’humor.
- Irritabilitat, especialment quan s’exerceix certa vigilància sobre el seu estat de salut.
- Estat d’ànim baix, apatia, tristesa i pèrdua d’interès.
- Ansietat.
- Gran sentiment de culpa relacionat amb la ingesta.
- Insatisfacció corporal.
- Baixa autoestima.
- Idees de fer-se mal a si mateix.
- Aïllament social o pèrdua d’interès per les relacions socials.
